Avui vull proposar el que jo crec que hauria de ser, a llarg termini, el model lingüístic de l’estat català: el del multilingüisme additiu. Multilingüisme perquè hi hauria vàries llengües oficials, i additiu perquè vol promoure la riquesa que aporta l’ús de vàries llengües sense comprometre el normal desenvolupament i progrés de l’ús social de la llengua catalana com a llengua pròpia del país.
El multilingüisme additiu permet 5 llengües oficials, però exigeix només els mínims deures necessaris als ciutadans per fomentar l’ús de la llengua pròpia, donant-los el màxim de drets. El coneixement del castellà, francès i anglès no cal que sigui obligatori per tots els ciutadans però sí que ha de ser un mèrit reconegut professionalment, i l’administració té l’obligació de poder atendre en totes les llengües oficials. Un policia, per exemple, hauria de millorar la seva escala salarial com més llengües oficials sàpiga. A l’escola pública es pot instaurar un sistema en què tots els alumnes han d’aprendre almenys tres llengües: la pròpia i vehicular, i un mínim de dues llengües més a escollir, almenys una de les quals ha de ser entre castellà, francès i anglès. Totes les escoles haurien d’oferir l’ensenyament de cada una de les 5 llengües oficials, perquè tothom tingui el dret d’aprendre-les.
Per què fer oficial l’anglès? Doncs perquè l’anglès, encara que no és avui oficial, a la pràctica ja és la principal llengua de comunicació global que tothom vol aprendre i que s’ha de saber per comunicar-se amb la resta del món. Si ja és una necessitat pràctica, aleshores per què no fer-ho oficial? Fem que sigui un dret reconegut que les persones puguin ser ateses en anglès, i això millorarà la nostra relació amb tot el món. Per què el castellà ha de ser oficial? Perquè juntament amb el català és la llengua més parlada a Catalunya, i cal que les persones que la senten seva puguin continuar la seva vida a Catalunya amb els mateixos drets que han tingut fins ara, perquè s’hi sentin integrats i defensin la independència. Eliminar un deure, però, no crec que hagi de ser un problema. I per què el francès? Doncs perquè és l’altra llengua del país veí que tenim més a prop, és també una llengua d’importància global i molt útil al Nord d’Àfrica (recordem que Algèria és a la mateixa distància de Catalunya que Portugal o Itàlia), i perquè cal preparar el camí per la reunificació de Catalunya: el model de multilingüisme additiu ja és l’adequat perquè Catalunya Nord pugui unir-se a l’estat català, amb una política de normalització del català, seguint el model d’immersió lingüística en el qual som experts, i mantenint l’ús del francès per a totes les persones que volen expressar-se en aquest idioma.
En un apunt anterior, vaig parlar ja de la diferència important que hi ha entre el bilingüisme substitutiu i el bilingüisme additiu. Són dos conceptes totalment diferents, i quan parlem de bilingüisme hem d’aclarir què volem dir. El bilingüisme substitutiu, defensat per l’estat espanyol, relega el català a una llengua de comunicació entre un grup especial de ciutadans, i fomenta el manteniment d’un grup de castellanoparlants a Catalunya que es mantenen aliens a la llengua i la cultura catalanes, fent del castellà l’única llengua realment necessària i la de comunicació general. És el bilingüisme contra el qual sempre hem lluitat els catalans i que el govern de la Generalitat mai no ha acceptat. El bilingüisme additiu és el que manté els tres principis pel català, i l’aranès a la Vall d’Aran: deure de tots els catalans de conèixer la llengua pròpia del país, immersió lingüística i ús vehicular de la llengua pròpia a l’escola pública, i ús preferent (no exclusiu) de la llengua pròpia a l’administració i mitjans de comunicació del país.
En l’actual debat sobre el model lingüístic, hi ha alguns professors d’universitat que afirmen que el català estaria condemnat a la desaparició o marginalitat si el castellà és cooficial a l’estat català independent. Aquestes afirmacions no tenen base científica, i cal respectar la diversitat d’opinions sobre aquest tema. És obvi que el que ha estat amenaçant el català en l’estat espanyol postfranquista dels últims 35 anys és precisament el menyspreu d’aquest estat envers el català. ¿Tant costa d’entendre que si passem de tenir un estat en contra a tenir un estat a favor, el català no tindrà cap problema per prosperar?
Una llengua necessita dues coses per ser forta: un poble que la defensi i un estat que la promocioni. Fins ara els catalans hem tingut la voluntat de defensar la nostra llengua, però no hem tingut l’estat a favor. En països com Irlanda, han tingut un estat però no un poble que hagi volgut defensar la llengua. Als que diuen que el català es perdria irremeiablement si l’estat català tingués el castellà com a llengua cooficial, els demano que em donin un sol exemple d’un país amb estat propi que hagi complert amb els tres principis del bilingüisme o multilingüisme additiu (deure real de conèixer la llengua pròpia de tots els ciutadans, ús vehicular a l’ensenyament públic, i ús preferent a l’administració i mitjans de comunicació propis) i on s’hagi extingit la llengua pròpia. No n’hi ha cap.
És probable que al principi, el model de l’estat català sigui el de bilingüisme additiu, com ja ha defensat Artur Mas quan ha dit que el castellà hauria de seguir essent d’aprenentatge obligatori a les escoles en la seva recent entrevista a La Vanguardia. Sembla lògic que, al principi, i per obtenir el màxim suport a la independència, no es vulguin proposar canvis immediats al model lingüístic que la Generalitat ha defensat des de que va retornar de l’exili l’any 1977. Els canvis caldrà proposar-los més tard, un cop l’estat català ja sigui una realitat assentada, i fer-los sense pressa, després d’un debat serè, i seguint totes les normes de la democràcia, el diàleg i el respecte. Jo preferiria aquest simple canvi a un model en què el castellà deixi de ser obligatori però sense canviar els drets actuals a utilitzar el castellà, i que el francès i l’anglès passin a un estatus equivalent al del castellà. I que això es faci amb un gran consens social. La conseqüència d’eliminar l’obligatorietat del castellà a les escoles i deixar a l’elecció dels pares les llengües que volen que aprenguin els fills seria segurament just la contrària de la que esperarien els nacionalistes espanyolistes: la majoria de famílies que parlen castellà a casa elegirien que els seus fills estudiïn francès i anglès a l’escola, perquè així aprenguin més llengües i puguin ensenyar-los el castellà a casa, mentre que les famílies que parlen català a casa elegirien més freqüentment el castellà entre les dues llengües per a escollir, perquè els seus fills també l’aprenguin.
D’altra banda, estic segur que si el poble català decidís democràticament mantenir un sistema de bilingüisme additiu amb el castellà, això no seria una amenaça pel català. En el món globalitzat en el qual vivim, les llengües d’ús limitat a un país petit han d’aprendre a conviure amb les llengües d’un ús molt més global per poder sobreviure. Els catalans ja som experts en això, perquè hem lluitat per la supervivència del català davant la pressió del castellà. L’únic que ens manca ara són les eines d’estat. Quan les tinguem, potser ens adonarem que a llarg termini, si hi ha una amenaça de substitució del català per una altra llengua més global, aquesta amenaça pot venir més de l’anglès que no pas del castellà. Potser resultarà, finalment, que el castellà haurà estat la nostra vacuna per immunitzar-nos amb un model lingüístic que permeti al català sobreviure convivint amb l’anglès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però aquest tema dels idiomes oficials, cooficials, suboficials i afins crec jo que es tindria de parlar un cop aconseguida la independència i amb la oficialitat sola del català. Desprès, ja podrem parlar -o no- de les llengües que ens agradaria que fossin oficials, i fin si tot del sexe dels àngels.
El que no és de rebut és donar per fet que en una Catalunya independent l’espanyol serà ofcicial “perque jo ho dic”. No dic que això ho hagi dit vostè (que no ho ha dit), sino que ho han dit els srs. Jonqueras i Mas atribuint-se unes responsabilitats que, ara per ara, no els hi pertoca, i que l’únic que fan és crear debats esterils i amortidors.
Atentament