Aquests dies hem vist als polítics de CiU i al vuitè President de la Generalitat restaurada, Artur Mas, fent el ridícul. Primer el President ens va dir que el seu famós pla del pacte fiscal, programa estrella amb el qual fou elegit, passa per la Hisenda pròpia, un objectiu al qual no renunciaria, amb pacte amb l’estat espanyol o sense. I al cap de pocs dies, en què ha acabat tot plegat? Doncs amb la demostració de que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és qui realment mana a CiU, aparcant la Hisenda pròpia i qualsevol mena de Pla B per si el govern espanyol no accepta el concert econòmic, i aigualint tot això del pacte fiscal a una reedició del pla de finançament de l’estafatut Tripartit. La resta dels polítics de CiU s’han afanyat a dir que no hi ha cap desacord entre el President i el líder d’Unió. El fet és que el President ha estat contradit pel seu propi partit, i ara sembla que ja s’ha posat a ratlla.
Al final, les coses funcionen d’una manera molt simple: els impostos que paguem els catalans s’utilitzen des de Madrid per pagar els soborns d’uns polítics que després reparteixen favors entre els seus afins de Catalunya per mantenir-los a ratlla. I així seguim en el mateix cercle viciós, de l’estafatut al pacte fiscal a un nou finançament que el govern espanyol pot passar-se pel cul sempre que vulgui, tot sigui per parar el moviment social cap a la independència.
Mentrestant, els polítics que fan el ridícul segueixen essent votats i mantenint-se al poder. La frase de Josep Tarradellas no compta, el que compta és que en política pots fer-ho tot excepte perdre el control de la televisió, que és el que et dóna més vots. Quan aprendrem els catalans independentistes que hem de votar sempre, i hem de votar partits independentistes? Quan aprendrem que no n’hi ha prou amb
xiulades contra Felipe Borbón, que ens cal xiular ben fort contra el polític que treballa més eficaçment contra la independència de Catalunya?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!