Construïm la Catalunya independent

Bloc d'en Jordi Miralda

31 de maig de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Pacte fiscal: el gran ridícul dels polítics

Hi ha una frase que ha tingut un ús molt desafortunat en política, que va dir el quart President de la Generalitat restaurada, Josep Tarradellas: “En política es pot fer tot menys el ridícul”. Això ho utilitzen habitualment els que tenen el poder per desqualificar als que no pensen com ells. Però en realitat, els grans partits que reben la majoria de vots fan el ridícul contínuament, i segueixen tan tranquils.

  Aquests dies hem vist als polítics de CiU i al vuitè President de la Generalitat restaurada, Artur Mas, fent el ridícul. Primer el President ens va dir que el seu famós pla del pacte fiscal, programa estrella amb el qual fou elegit, passa per la Hisenda pròpia, un objectiu al qual no renunciaria, amb pacte amb l’estat espanyol o sense. I al cap de pocs dies, en què ha acabat tot plegat? Doncs amb la demostració de que el senyor Josep Antoni Duran i Lleida és qui realment mana a CiU, aparcant la Hisenda pròpia i qualsevol mena de Pla B per si el govern espanyol no accepta el concert econòmic, i aigualint tot això del pacte fiscal a una reedició del pla de finançament de l’estafatut Tripartit. La resta dels polítics de CiU s’han afanyat a dir que no hi ha cap desacord entre el President i el líder d’Unió. El fet és que el President ha estat contradit pel seu propi partit, i ara sembla que ja s’ha posat a ratlla.

  Ja s’albira doncs, el trist final de tota aquesta esbravada de CiU amb el pacte fiscal. Tot queda aigualit per poder aconseguir un consens amb els representants del PPSOE a Catalunya, és a dir amb els que representen l’estat espanyol. Tanta xerrameca, al final només per una reedició d’una llei catalana de finançament a gust del PPSOE. Tot plegat per acabar xocant amb la mateixa realitat de sempre: a l’estat espanyol, hi ha lleis espanyoles que tothom ha de complir si no vol ser multat o anar a la presó, i hi ha lleis catalanes que l’estat espanyol se les pot passar pel cul sempre que vol (perdoneu, no m’agrada la correcció política): l’estat espanyol, simplement, no paga quan no vol pagar, i acaba titllant-nos als catalans d’insolidaris si se’ns acut de queixar-nos per qualsevol cosa.

  Al final, les coses funcionen d’una manera molt simple: els impostos que paguem els catalans s’utilitzen des de Madrid per pagar els soborns d’uns polítics que després reparteixen favors entre els seus afins de Catalunya per mantenir-los a ratlla. I així seguim en el mateix cercle viciós, de l’estafatut al pacte fiscal a un nou finançament que el govern espanyol pot passar-se pel cul sempre que vulgui, tot sigui per parar el moviment social cap a la independència.

  Mentrestant, els polítics que fan el ridícul segueixen essent votats i mantenint-se al poder. La frase de Josep Tarradellas no compta, el que compta és que en política pots fer-ho tot excepte perdre el control de la televisió, que és el que et dóna més vots. Quan aprendrem els catalans independentistes que hem de votar sempre, i hem de votar partits independentistes? Quan aprendrem que no n’hi ha prou amb
xiulades contra Felipe Borbón, que ens cal xiular ben fort contra el polític que treballa més eficaçment contra la independència de Catalunya?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!