Bilingüisme substitutiu i bilingüisme additiu

  Sóc dels que penso que és bo de que anem parlant de com volem que sigui aquest estat català que volem construir. No es tracta només de dir que volem un estat; ens cal iniciar des d’ara mateix un debat obert sobre els eixos fonamentals de com ha de ser aquest estat. Si no parlem mai d’això, és lògic que els que han estat fins ara indiferents a la qüestió independentista, o els que no tenen cap motiu nacional-identitari per preferir un estat català a un d’espanyol com l’estat que ens representa, segueixin sense interessar-s’hi perquè no se’ls dóna cap motiu per creure que la nostra vida amb un estat català seria millor que amb l’espanyol. Igualment, els que potser tenen por de que algunes coses podrien empitjorar no podran alliberar-se d’aquestes pors si no comencem a parlar de tot sense cap mena d’incomoditat.

  És en aquest sentit que l’article de l’Eduard Voltas, En castellà també, sisplau, publicat a l’Ara (cal estar registrat), és benvingut. És bo que tothom pensi en el tema de com s’ha de tractar la llengua i la presència del castellà a la nostra societat en el futur estat català, perquè entre tots hem de construir la proposta per aquest estat. Inclús els que no el volen, els catalans que volen seguir essent part de l’estat espanyol, també és bo que hi participin, perquè al capdavall hauran d’acceptar el resultat de la democràcia i per tant, també seran part del nou estat català (personalment, tinc plena confiança de que el resultat del referèndum serà que sí, que volem la independència).

  Abans de parlar, emperò, directament del tema de què parla l’Eduard Voltas, m’aturo primer a comentar en aquest apunt el tema del bilingüisme. Aquest terme és sovint objecte de malentesos degut al simple fet que no tothom entén el mateix sobre el que significa. Passa sovint que hi ha mots als quals s’atorga un significat diferent per part de diferents col·lectius, i això acaba inevitablement generant terribles confusions. Un exemple d’aquests mots és nacionalisme , que en el món anglosaxó s’entén en general com una ideologia que exalça una nació per damunt de les altres, en el món espanyol s’entén com a creació d’identitats artificials amb objectius separatistes, i en el món del catalanisme s’entén com un moviment de resistència d’una nació oprimida per tal de sobreviure i recuperar la seva dignitat. I un altre exemple és el mot bilingüisme. Ens cal distingir, per tant, els diferents models de bilingüisme abans de posar-nos a parlar-ne.

  La meva opinió va bastant en la línia del que ha expressat el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, un madrileny amic de Catalunya i de tots els pobles que han sofert l’opressió de la seva llengua, i expert reconegut en lingüística. Hi ha dos tipus de bilingüisme: el substitutiu, i l’additiu. Ras i curt, el model substitutiu és el que intenta imposar l’estat espanyol, i és el que els catalans hem de rebutjar. Hi ha, però, un model additiu que garanteix la continuïtat i plenitud del català i a la vegada manté el reconeixement i apreciació de l’ús del castellà a Catalunya.

  El bilingüisme additiu es basa en reconèixer que quan hi ha un territori on hi conviuen dues llengües, en general les dues llengües no estan en una situació simètrica, o d’igualtat, sinó que n’hi ha una d’abast global i una altra de local, i per tant necessiten un tracte diferent. En el nostre cas, evidentment, el castellà és la llengua que té un abast molt global, que ens serveix per comunicar-nos amb gent de molts països i per viatjar per molts llocs del món, i que podem parlar amb la majoria de visitants que vénen a Catalunya d’altres països; i el català és la llengua local que es parla només en el nostre petit territori, és la llengua original i la pròpia, i per tant és la que distingeix el país. Si el català es perd, perdem un element essencial de la nostra cultura i el nostre país, i es perd una part del patrimoni cultural de la humanitat. Això, en canvi, no pot passar amb el castellà.

  Aquesta manca de simetria entre les dues llengües fa que la llengua global estigui sempre afavorida per una sèrie de fets que només poden ignorar-se des de la demagògia: el mercat i les grans empreses dels mitjans de comunicació donaran sempre preferència a les llengües més globals, i la majoria de la gent volen aprendre llengües que siguin com més globals millor. És de pura lògica que quan ens trobem en un context internacional o amb gent de varis països, parlem en anglès o, en tot cas, en castellà, i que quan arriba un estranger a Catalunya, sovint pugui parlar en castellà, però rarament en català. Això seguirà essent igual després de la independència.

  El bilingüisme additiu, doncs, pren com a base la necessitat de defensar el valor especial de la llengua local, i de compensar els avantatges lògics que té la llengua global, a partir dels següents principis:

  1) La llengua local ha de ser oficial, tant pel dret a utilitzar-la com per l’obligació de conèixer-la de tots els ciutadans.

  2) La llengua local ha de ser la llengua vehicular a l’escola pública, excepte per les assignatures de llengua i literatura en la llengua global.

  3) La llengua local ha de tenir una preferència d’ús en els mitjans de comunicació propis del país, en les institucions i en l’administració, sense excloure l’ús de la llengua global.

  El bilingüisme substitutiu és el que, sota la pretensió de donar un tracte simètric i igualitari, nega totalment o parcialment aquests tres principis i deixa que la llengua global imposi el seu domini a través dels avantatges lògics que es deriven de la seva globalitat. Si les escoles, els medis de comunicació i les institucions no tenen cap preferència per la llengua local, la llengua global s’imposa perquè és la que es considera que és més compresa per tothom. Això acaba generant un sector de la població que no coneix, o que té un coneixement deficient, de la llengua local. Sota el bilingüisme substitutiu, la llengua global es percep com a neutral i d’ús generalitzat, mentre que la local es percep com a símbol identificatiu d’un grup especial de la població: l’ús de la llengua local et marca, mentre que l’ús de la llengua global no ho fa. La dinàmica que això genera provoca una espiral de disminució de l’ús de la llengua local, i finalment indiferència de la majoria per la seva protecció i manteniment.

  El bilingüisme additiu enriqueix la societat a base d’afegir tota la riquesa cultural que pot aportar la llengua global sense restar res del que aporta la llengua local, i de promoure la llengua local com a element integrador de tota la població, enlloc d’element distintiu d’una part de la població. El bilingüisme substitutiu empobreix la societat, mitjançant una legislació que deixa la llengua local desprotegida i indueix una substitució gradual de la llengua local per la global, que finalment ens aboca a la destrucció de la diversitat lingüística i al monolingüisme uniformitzat.

  Actualment a Catalunya, tenim una barreja de bilingüisme additiu impulsat des de la Generalitat, i de bilingüisme substitutiu impulsat des de l’estat espanyol, i tot plegat causa una enorme confusió i un sentiment contrari al bilingüisme en general. Al País Valencià i les Illes, evidentment la situació és molt pitjor perquè no hi ha hagut un govern autònom que hagi fet front a l’estat espanyol, i per tant s’ha imposat el bilingüisme substitutiu. En canvi, quan parlem del futur estat català, hem de pensar que qualsevol discussió sobre el bilingüisme s’ha de centrar en el model de bilingüisme additiu, que és l’únic que hem de considerar.

  Moltes vegades, des del nacionalisme català tradicional, hi ha una intransigència sobre aquest tema que parteix del següent postulat: el bilingüisme inevitablement acaba provocant la substitució de la llengua local per la global, i això queda demostrat pel cas d’Irlanda que ha anat perdent la seva llengua malgrat ser un país independent. Però en el fons, això és un prejudici com qualsevol altre. Demano des d’aquí si algú pot trobar un sol exemple d’una llengua que s’hagi vist substituïda en un model on s’apliquessin els tres principis del bilingüisme additiu. Ni Catalunya és Irlanda, ni la història es repeteix, ni tots els bilingüismes són iguals. El debat sobre la qüestió lingüística en el futur estat català s’ha de fer des de la serenitat, el respecte per totes les opinions, i l’obertura al diàleg.

  En un proper apunt, explicaré la meva proposta de model lingüístic pel futur estat català, que avanço breument aquí: ni el model de “català única llengua oficial”, ni bilingüisme català-castellà (que hauria de ser additiu a partir de la independència), sinó un nou model de multilingüisme additiu, amb català i aranès de llengües locals, i castellà, francès i anglès de llengües globals.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *