Prendre la paraula

S’ha mort el Xavier Caixal, un amic d’anys i panys que, malgrat una aparença que semblava que no feia la cosa, tenia el do de l’ordre al cap, o el do de poder sistematitzar-ho tot si és que calia sistematitzar-ho. I dic ximpleries perquè això no és un do sinó una feinada.

Viatjant per mig món, era anarcosindicalista per tradició familiar, que va descobrir, investigar i publicar, perquè el seu avi, de Reus, va ser conseller de l’Ajuntament de Tarragona durant la revolució del 36, al costat del Josep Alomà. I era anarcosindicalista, sobretot i per sobre de tot, per convenciment propi, perquè les altres ideologies o pràctiques emancipatòries «fan tuf d’autoritat», que deia ell. Va ser delegat sindical per la CGT al Banc de Sabadell, secretari del Sindicat de Banca de l’anarcosindicat i un dels actius sindicalistes que van fer possible una Secció Sindical que va lluitar sempre pels drets de les treballadores en un ambient hostil. Alhora, es va implicar tant com va poder en la CGT de Tarragona en moments de crisis diverses, sempre amb criteri raonat i inclusiu, però també clarament no submís ni callat. Era ell qui durant molts anys, per Sant Jordi, muntava o organitzava la parada de Sant Jordi de la CGT a la Rambla i durant anys va mantenir una venda permanent de llibres al local de Tarragona on jo em proveïa de literatura anarquista i divergent.

Durant els anys del «procés», fart de sentir ximpleries embolicades en banderes i de veure, alhora, com una part del món llibertari mirava passar uns fets en els quals hi veia una possibilitat revolucionària, em demanà una estelada negra i la passejà més cops que jo mateix pels carrers de Tarragona.

Però on més relació hem tingut, sobretot els darrers anys, ha estat a Lo Diable Gros, aquesta editorial anarquista que tenim en què ell va fer de seny ordenador d’una forma tan eficient com brillant. Amb ell he compartit desenes de parades en tots els indrets on hem pogut arribar, hem decidit edicions, llibres, participacions, hem dinat, berenat i sopat envoltats de llibres i lectura, perquè a banda de fer llibres, el Xavier llegia molt i tenia una cultura enciclopèdica de la qual en destacaria el risc, les ganes de novetats que no fossin ni estàndards ni passessin pel sedàs de les supervendes. A Lo Diable Gros, reproduint les paraules que l’Albert Ventura deia avui sobre ell, el Xavi ha estat el veritable pal de paller i sense ell, malgrat no ser-ne fundador, l’editorial no existira.

Alhora, el Xavi va ser traductor de l’anglès, una llengua que dominava a nivell pràctic i, des de fa uns anys, també, a nivell acadèmic, ja que de gran i després de deixar la feina a la banca fart d’un món econòmic pervers i que detestava, va decidir estudiar Traducció a la UOC. La seva primera gran traducció va ser la monumental obra de l’anarquista nord-americà John Zerzan «El crepuscle de les màquines – El poble en la història de la civilització», un llibre que compta amb centenars de notes d’una exhaustivitat immensa per a la traducció catalana del qual va aconseguir un pròleg del mateix Zerzan. La seva feina li va permetre convertir-se en un especialista en el pensament anarcoprimitivista. I la seva primera traducció de ficció va ser «La nit de l’esvàstica», de Katharine Burdekin a l’editorial Dina Llibres, una autora que pràcticament va descobrir ell en per a la nostra llengua i que també va traduir en castellà. Mentre en feia la traducció, la seva preocupació pel creixement del nou feixisme, que put tant com el vell, sovint el portava a sorprendre’s davant fragments del llibre que explicaven un món on les tesis nazis havien triomfat.

El Xavi era també casteller, de la Jove de Tarragona, i lluïa la seva camisa sempre que podia a plaça o bé mantenia l’interès en les notícies que li arribaven sobre un món, el casteller, que estimava en la seva essència però que de tant en tant també mig criticava perquè en part havia esdevingut «massa competitiu».

Una persona íntegra, divertida, que es feia estimar, un veritable amic dels seus amics i, alhora, sempre carregat de feina, a mig camí entre Tarragona i Roda de Berà. La seva mort deixa un immens forat entre els que el vèiem cada poc temps i hi fèiem coses més sovint encara. Un forat que omplirem amb el record i la gratitud d’haver pogut conviure amb ell per un espai de vida intens, ple de bons moments que no oblidarem. I, en recordar-lo, farem com si encara fos aquí perquè només se’n va qui no deixa record entre els que ens quedem.

Xavi, tu ho saps, t’has mort massa aviat i això ens ha deixat abatuts. Però continuarem aquí en defensa d’un món sense exèrcits, en què les persones siguem lliures seguint l’estela dels que ho van donar tot per fer possible la vella divisa: de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segons les seves necessitats. Que la terra et sigui lleu i tingues clar que et trobarem -et trobem ja- molt a faltar. Una abraçada, salut, llibres i anarquia!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!