Prendre la paraula

jordimartifont

22 de setembre de 2013
1 comentari

Vida

Sobre la vida i la mort, sobre viures i morirs. Vius i morts. Sobre tot el que comporta notar com fluex la sang per les venes o tot el que comporta no notar-ho i que també passi.

Una vena és un vas sanguini que porta la sang cap al cor.

I sobretot, que passi la sang, perquè si no passa és clar que no hi ha vida i si no hi ha vida, ni sang ni venes, aleshores ja podem plegar. Els morts no parlen, ni llegeixen i si ho esteu fent ara mateix és precissment perquè sou i esteu vius i flueix sang per on ha de fluir i us arriba al cor, i aquest batega, i fa que el cos sencer existeixi i visqui. Però la vida és molt més, és estrena, felicitat, alegria, amor i satisfacció. No podem deixar que quatre amargadors ens la facin complicada, impossible, miserable, pobra i terrible. (Continua)

Una vena és un vas sanguini que porta la sang cap al cor.

De ningú més que de nosaltres depèn la tria entre una forma de vida, entre un model d’existència, i l’altre. No som esclaus de ningú a no ser que ens hi sentim o que actuem com a tals. I no necessitem permís de ningú per ser o esdevenir lliures. Per això no en demanem. Però sabem clarament que en la majoria dels que ens acompanyen aquest sentiment no hi és. N’hi ha d’altres de ben diferents.

Una vena és un vas sanguini que porta la sang cap al cor.

Munts de cossos esdevenen res més que por i submissió. Es pleguen a les normes i indicacions dels qui manen, des que són petits, quan just aixequen els ulls del terra. Una plantofada, un carxot, una empenta… qualsevol agressió és suficient per fer que la mirada continuï cap a baix, submissa, callada, esporuguida. I després del cop, ve el recop. I la mirada es manté caiguda. No s’atreveix a mirar als ulls l’agressor i aquest esdevé amo i senyor.

Una vena és un vas sanguini que porta la sang cap al cor.

Sense poder decidir-ho tot ens comportem com a menors d’edat amb les regles clares: no hi ha possibilitata de vida, si de cas queda esperar la mort. A poc a poc, sense pressa, però la mort. I, per tant, no cal que us esforceu per viure perquè de vida no en tindreu mai més. Tot el contrari. Camí, camí, de la mort… si no us rebel·leu. Rebel·leu-vos!

  1. Així és, company. La por és una emoció ben natural i positiva si la sabem controlar, però si ens domina ens mata en vida. Cal viure sense por. Però no resulta gaire fàcil fer-ho tots sols, ens cal solidaritat. Hem de ser cada vegada més els qui volem ser lliures de veritat. Hem d’arribar a ser prou massa crítica… Endavant i felicitacions pels blog! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!