Prendre la paraula

No és cap notícia explicar que Núria Bendicho Giró és una gran escriptora d’una sola novel·la, fins ara. No és cap novetat afegir que Terres mortes és una entrada per dalt en el món de les lletres catalanes situant la mort en el centre. No és cap exageració afirmar que la densitat del món encabit en aquestes pàgines ens obre un espai del qual, un cop submergits, ens és ben complicat de fugir-ne, perquè ens atrapa i ens persegueix més enllà de la novel·la, perquè ens ressona i ens colpeja a cada pàgina, a cada línia, brutalment. No és cap ‘boutade’ dir que Faulkner n’és inspirador o, com ella mateixa deia fa pocs dies en una piulada, que la seva novel·la pot ser llegida com «una nota a peu de pàgina d’Absalom Absalom».

La història que s’hi narra no és terror però fa por, no és assaig però explica moltes coses més enllà de la narració, no és poesia però en va plena, no és teatre però els actors de l’obra són personatges que actuen per als altres en escenaris impossibles i alhora completament creïbles… La història que s’hi narra és literatura de la bona. Una pertorbadora lectura que cal situar entre les més potents de les publicades el 2021, de les que més descol·locat et pot arribar a deixar. I potent perquè vessa ofici per tots quatre -o cinc, o sis, o set- costats amb una història crua i sense contemplacions. Un ofici que la mateixa autora ha explicat en diverses entrevistes que deriva de les seves lectures, del munt de lletra impresa que ha passat pels seus ulls i, sobretot, pel seu cap.

Si fóssim a començament del segle XX li diríem novel·la rural modernista però ens quedaríem curts, perquè la simbologia del poble o la muntanya, del voltant, dels camins, dels rierols… són ben bé una altra cosa en l’obra de Bendicho. Les Miles de l’autora no poden fugir del seu lloc en el món i les que ho fan hi acaben tornant per acabar de la pitjor manera. Aquí, no hi ha salvació possible ja que la família és presó, l’espai per a la tortura i, sobretot, tothom des del naixement està predestinat, de tal manera que en l’obra hi ressonen personatges més propis de la mitologia clàssica grega, personatges que des del naixement porten aparellada la mort i totes les desgràcies i encerts que les vides dels humans poden arribar a tenir en el seu pas per la terra.

Em vaig llegir la novel·la fa uns mesos i ara l’he rellegit. Desgraciat de mi, que em vaig saltar pàgines perquè en la primera lectura no vaig acabar de gaudir de l’escriptura d’aquesta autora en tota la seva profunditat, Cal esforçar-se una mica, no tant com amb Faulkner, no patiu, però sí més que amb molts altres llibres. Per tant, feu-hi cap amb ganes i sense pressa, gaudint-ne a poc a poc, perquè quan arriba al final, s’acaba, o no.

Ara, en aquesta primera relectura, hi he trobat una mina de paraules, expressions, històries… tot en primera persona i explicat per una colla de personatges que van construint una història que colpeix sense explicacions ni mitges tintes, directament, tant per la brutalitat del que hi passa com per la complexitat i aparent poca substància dels éssers que habiten el petit món clos on es desenvolupa la història, una disfressa benèvola que cau cada cop que un qualsevol pren la paraula. No cal insistir massa per entendre i notar que cap d’ells, o gairebé cap, és dels que t’emportaries a casa, però és clar també que dintre de les pàgines d’un llibre com aquest t’estaries amb ells sempre, llegint-los i rellegint-los i trobant-te cada cop més perdut, més desconcertat i amb més ganes d’una segona obra que esperem que no tardi massa però que tampoc arribi amb pressa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!