Prendre la paraula

«La TAZ és com una revolta que no s’enganxa amb l’Estat, una operació guerrillera que allibera una àrea -de terra, de temps, d’imaginació- i aleshores s’autodissol per reconstruir-se a qualsevol altre lloc o temps, abans que l’Estat la pugui aixafar.»

El text és una cita de Peter Lamborn Wilson, més conegut pel seu pseudònim Hakim Bey, assagista i poeta dels Estats Units que s’autoqualificava com a «anarquista ontològic» i que va morir aquest 22 de maig a Saugerties, una localitat de menys de 5.000 habitants en el mateix estat de Nova York on va néixer.

Lamborn va utilitzar el pseudònim de Hakim Bey per signar la seva obra, una expressió que en turc vol dir «el senyor jutge». Amb ell va signar una de les obres més inspiradores de l’anarquisme de final del segle XX i començament del XXI, tant si hi estem d’acord com si no: Zona Temporalment Autònoma (TAZ). Es tracta d’un llibre teòric -i polèmic, per sort- que podem qualificat tant d’assaig com de poesia en prosa, perquè una de les seves característiques com a autor és la mescla de formes literàries o, més encara, la seva barreja infinita de no dogmes per fer front al dogma, inclòs el dels gèneres literaris.

L’any 1990, Hakim Bey va publicar TAZ i amb ell va obrir espais per a la reflexió amplis i fructífers, que és del que es tracta quan el que s’escriu és assaig. A TAZ, moltíssims lectors ens vam trobar i reconèixer en tots aquells moments en què havíem protagonitzat i viscut, els tinguéssim molt o poc en compte. Ens vam reapropiar, amb la lectura, de moments vitals de gran llibertat, d’absoluta llibertat, directament d’anarquia, que potser havíem protagonitzat o a què havíem assistit com a espectadors. Perquè una de les característiques de TAZ és la valorització dels moments i espais de llibertat a partir de posar en dubte la sagrada i reconsagrada «revolució» que sempre hem anhelat i davant la impossibilitat de a qual, almenys fins ara, havíem conegut frustració i en molts casos s’havia convertit en motiu d’abandonament del moviment en què participàvem. Segons Hakim Bey, són els moments d’insurrecció, de revolucions fracassades, aquells realment importants, perquè esdevenen temps lliure en tota la seva significació, allunyats completament de les revolucions que, en ocupar el poder, sobretot de l’Estat, acaben esdevenint, en tots els casos, moviments putrefactes i reproductors dels poders que deien combatre. Des de les meves lectures, els textos de Bey em ressonen molt, en aquest aspecte als de Camus, sobretot L’home revoltat i, sense cap mena de dubte, del mateix Joan Fuster, malgrat sé que ni els lectors del primer llegeixen el segons ni els del segon, potser, coneixen el primer.

Les formulacions teòriques que Hakim Bey desenvolupa a TAZ parteixen dels seus estudis sobre el que ell va anomenar «les utopies pirates», illes secretes que algun cop havien estat utilitzades per pirates que, segons l’autor, hi van desenvolupar «minisocietats» autònomes que existien fora de les sarpes de qualsevol estat i que ell qualifica com a societats «protoanarquistes» ja que funcionaven sense govern i es guiaven bàsicament per un ideal real de la llibertat. Per tal d’ampliar aquests estudis, el 1995, Hakim Bey va publicar el llibre Utopies pirates: corsaris moros i renegats europeus.

Al llarg de la seva vida, Bey va viatjar per països com el Marroc, Índia o Iran, on va conèixer la lírica i al mística sufí. En el darrer país, va traduir els poetes clàssics turcs i perses sufís a l’anglès fins que, el 1979, la revolució islàmica de Khomeini el va fer tornar als Estats Units. Allí va incorporar el situacionisme a les seves propostes i esdevingué un crític de la Revolució com a finalitat última i única dels revolucionaris, alhora que defensava de la possibilitat de la revolta i la insurrecció constants. Aquestes revoltes esdevingueren el centre de les seves obres assagístiques, fet que va fer que se’l situés al voltant de l’anarcoindividualisme i fins i tot alguns el qualifiquessin com a «postanarquisme», tot i que en determinats moments també s’havia mostrat proper a l’anarcosindicalisme més clàssic de la IWW.

Us en recomano la lectura fora de dogmes i tòpics, perquè els teus textos són tan lliures com l’autor mateix que els va escriure. Ell mateix deia que «la teoria de la Zona temporalment autònoma és una teoria que s’ocupa de situacions existents o emergents i no de la utopia, ja que que afirma que les zones temporalment autònomes no són quelcom que «serà» o «haurà de» succeir» sinó quelcom que de fer ja està succeint.» Imagineu-vos si n’és d’interessant. Metafísics, absteniu-vos-en.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!