Prendre la paraula
jordimartifont
enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol “Identidad
Nacional en España”. Amb aquest títol es evident que conté dades interessants
per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim
dins l’espai del món on hi ha Estat espanyol.
més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d’alguna manera. Segons
l’enquesta, el 60,5% de les persones residents al País Valencià es consideren
castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a
valencianoparlants. L’enquesta no entra a valorar si els que es consideren
valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una
pràctica que els catalans (de tots els Països Catalans) tenim gairebé com a
norma. L’enquesta també constata que el percentatge de persones que poden
escriure en català de Guardamar a Vinaròs no arriba al 36 per cent, el que
significa quinze punts per sota de la mitjana de les autonomies que
comparteixen cooficialitat amb el castellà. La dada final que fa de cirereta en
el desastrós estat de la llengua és que només un 28,8 per cent afirma que a
casa seva es parla en valencià.
Hi
haurà qui, en la seva miopia infinita, dirà que “pobres valencians”, que perden
la llengua sense ni adonar-se. Infinita miopia patrocinada, induïda,
publicitada i feta opinió per la colla de regionalistes que, sempre cofois,
diuen amb cara de satisfacció que “el català gaudeix d’una mala salut de
ferro”.
La
pervivència del català en el que fins ara ha estat el seu espai propi és una
qüestió d’anys. És a dir, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la
desaparició del català… si el procés de minorització no s’atura De fet, la
vivim i ja l’hem viscuda en llocs concrets. En els darrers cent anys, a la
Catalunya del Nord, on ara és una llengua tan residual que fins i tot el
Parlament Francès la vol protegir; quin tip de riure! I, en els darrers
quaranta anys, a ciutats com Alacant, on els catalanoparlants comencen a ser
una anècdota dins d’un paisatge monolingüe espanyol.
Fins i tot els regionalistes
catalunyesos que es miraran aquestes dades com a no pròpies haurien d’estar
inquiets llegint les que conté l’”Estudi sociodemogràfic i lingüístic de
l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya”, fet públic fa pocs dies. Si no el
llegeixen, com a mínim que retinguin aquestes dades: prop de la meitat dels
alumnes d’institut del Principat no parlen mai en català amb els seus companys
i veuen el català com una llengua de l’escola, no del carrer.
I
tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té
més eines per jugar i treballar, en què el català és present a l’escola, en què
tenim l’oportunitat de viure en català si no plenament sí almenys en la majoria
d’àmbits oficials. Què ens manca, doncs? Potser que qui mani s’ho cregui, no
posi pals a les rodes i faci tot el possible per convertir el català en una
llengua normal, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de
la nostra vida. Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre “Quina
política lingüística?” (editorial Bromera), “la política lingüística basada
exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social
indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les
dirigesca convenientment”, per tant “la normalització lingüística depèn, en
definitiva, de l’articulació d’un procés globalitzador i col·lectiu que
repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals,
polítiques i econòmiques que es realitzen en el país”.
I
qui farà aquesta feina? Aquest és el misteri més ben guardat i el que més
pressa ens corre de saber. Mentre s’aclareix, només ens queda el de sempre:
fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a
nosaltres i, sobretot, cap a ells.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’avanç del català en els anys ’60 i ’70 es feu explicant-ho en español per a ajudar a pujar al tren social d’aquest país. En els ’80 aparegué el pujolisme i s’aigualí l’espenta. Sols es compensà, lleument, mitjançant la introducció de la ràdio i TV3, i que, començaria a fer aigües després durant els ’90. Bo, i amb tot, explicat sintèticament. Als ’60 i ’70 tenia l’àurea de la modernitat i avantguarda, als ’90 de l’statu quo i aquí s’enfilaria l’ús capavall de bell nou.
Tu no t’ho mires així ?
“La mentida de la Llengua” de l’Acte: “Llengua i Estat”
Conferència titulada “la Mentida de la Llengua” pronunciada el dia 19 d’abril del 2008, en motiu de l’acte “llengua i estat” organitzat per Catalunya Acció.
http://mariatorrents.blogspot.com/
“A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.
I això passa per:
a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme
“La mentida de la Llengua” de l’Acte: “Llengua i Estat”
Conferència titulada “la Mentida de la Llengua” pronunciada el dia 19
d’abril del 2008, en motiu de l’acte “llengua i estat” organitzat per
Catalunya Acció.
http://mariatorrents.blogspot.com/
“A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.
I això passa per:
a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme