Prendre la paraula

A l’amic Marçà Giné

Tu a dalt, com cabdill d’ignotes gestes
tens el castell, fortalesa i palau
de la Miloca, de resumides festes.
Tens la carena i el cel molt més blau.

T’envejo el que no tinc: els àmbits ingràvids
l’horitzó dilatat, la verdor canviant…
la muda presència d’aquell sers impàvids
que et fan companyia,…i que tu coneixes tant!

T’envejo el garbí mariner, ple d’aromes
quan rellisca per damunt del pedregal…
i, tinc cura, inclús de les múltiples formes
amb que omplis l’espai que t’envolta original…

Les nits de lluna, que margina les ombres
hi il·lumina dins ta cambra el teu repòs…
on l’infinit d’estelades plenes
pampalluguen immòbils el descans del teu esforç.

Al voltant del cim has encès la teva llar
i voltant-lo has fet el teu jardí…
com has volgut, sens preeminència,
car tu mateix has forjat la llibertat del teu destí…

La Natura, per tu ben estimada
t’envolta fent cercle, de prop i de lluny
la mirada dus sempre il·lusionada
com garbell de flors fermat al puny…

Veus respirar profund la nuvolada
quan empesa pel vent et ve de front
en dies de tempesta i llevantada
i un cel fosc sembla engolir-se el món.

T’anhelo, amic, la llibertat tan retrobada
tu a dalt, que jo a baix mai aconseguiré
dona’ m de tant en tant la mà llançada
per ajudar-me el molt que no puc fer.

I voldria ensems la teva força,
l’energia creadora que jo he vist en els teus ulls…
ai! Si la tingués, amic, potser podria
omplir més la vida de moments curulls…

Tu a dalt, jo a baix; t’envejo aquesta toia
de tenir la Miloca per tu sol
tanmateix també sento la joia
de voler un cor amic, com a consol.

Marçà
Ramon Villar

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!