Prendre la paraula

Pere Solà és un reconegut investigador social i professor emèrit d’Història de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, un autor a qui estem obligats a llegir els qui ens interessem o ens hem interessat en algun moment de la nostra vida per les pedagogies llibertàries als Països Catalans. Autor d’una àmplia i destacada obra d’assaig històric, aquesta inclou llibres sobre l’educació obrera, l’ensenyament laic i racionalista, els ateneus populars, el moviment llibertari i l’associacionisme, també és especialista en la vida i obra de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna. Ell mateix va ser fundador de la Societat d’Història dels Països de Llengua Catalana i ha estat professor convidat a nombroses universitats entres les que destaquen les de Buenos Aires, Lisboa, San Diego (Califòrnia) o Bèrgam.

Entre les seves obres cal citar: Educació i societat a Catalunya. Una sinopsi històrica, La mirada apasionada de Alban Rosell sobre el fundador de la Escuela Moderna, L’esclafament de l’associacionisme lliure a Catalunya en temps del general Franco, Educació i moviment llibertari a Catalunya (1931-1939), Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna, Ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) i Història de l’Associacionisme català contemporani.

Ara, però, el que ens presenta és una obra de ficció, una creació literària en el camp de la narrativa llarga, una novel·la que porta per títol Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora, publicada per l’editorial Llop Roig de Sant Andreu del Palomar en la seva col·lecció Llibres i Cultura.

La novel·la s’obre amb una il·lustració que resulta premonitòria i que alhora sembla informar-nos sobre el tema central de l’obra. Es tracta de «L’esperança del condemnat a mort III», una obra de Joan Miró creada pel pintor el 1974 a partir de l’assassinat a garrot de l’anarquista Salvador Puig Antich. Però, malgrat aquesta primera pista ens pugui despistar, no és Puig Antich el protagonista del llibre.

Quadern de cel·la. Apunts de darrera hora tracta la història d’un pres acusat d’haver encapçalat un esclat revolucionari que ha suposat un sotrac immens en els fonaments de la societat de classes on ell viu. Un revolucionari, però, de qui no se’ns donarà el nom al llarg de l’obra, ni d’ell ni de la majoria de protagonistes, actors secundaris ni menors. Una clara voluntat de Solà, que no s’estalvia les dades diverses i múltiples sobre el condemnat, de mostrar uns sentiments que malgrat fossin individuals podien ser perfectament col·lectius, compartits per molta de la gent que s’ha enfrontat al poder i en un moment o altre n’ha resultat víctima, ha perdut davant seu.

Però anem a pams, perquè la història que anem a llegir parteix d’una introducció escrita en un manuscrit que se’ns informa que ha estat localitzat en un mas perdut i tapiat de Collserola, propietat del darrer descendent de qui havia guardat el manuscrit allí, per tant per un familiar seu que no sap com aquell manuscrit ha fet cap al mas. L’autor ens diu que es tracta d’un quadern de cel·la «escrit en lletra atapeïda», que ha trobat un funcionari de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.

Mentre anem passant pàgines d’aquesta història, escrita en primera persona, anem recollint dades sobre fets històrics i socials que ens van informant sobre la identitat d’aquest personatge sense nom. En tenim moltes de dades, però n’hi ha una que em sembla definitòria i és el fet que al protagonista l’anomenaven «El noi de Cal Boter», curiosa coincidència amb el nom amb què era conegut a Alella Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui deien «Quico de Cal Boter».

Aquesta sola coincidència i la trajectòria de l’autor de la novel·la ja ens podria assenyalar qui és el pres que parla en primera persona, però el petit detall referenciat no és l’únic que ens informa sobre la vida d’aquest mestre, pedagog, persona i lluitador sinó que les dades personals i de lluita de Ferrer s’estenen per tot el llibre. I si el protagonista és Ferrer i Guàrdia és clar que l’esclat revolucionari que l’acusen d’encapçalar és la mal anomenada «Setmana Tràgica», que els obrers anomenaren en el seu moment «Setmana Gloriosa», una nomenclatura que crec molt més encertada.

La història central del condemnat que espera la seva execució en una cel·la mentre escrius records de la seva vida recent i passada van amanits amb diverses històries complementàries com la que ens narra la relació d’afecte i complicitat que el condemnat estableix amb una monja paüla encarregada de dur-li la carmanyola amb el seu menjar cada dia, Sor Dolors. Ella li explica tota la seva vida i ell s’hi aboca també, malgrat sigui monja i deixar-li ben clar què pensa sobre la religió.

A través de la història d’aquesta monja, veiem la condemna que patien les dones que en aquells anys, final del segle XIX i començament XX, tenien inquietuds de qualsevol mena. L’actual Sor Dolors explica com volia ser mestra i per això estudià a la Normal. A més, tenia una novi, el Lluís, però per tal de fugir de casa perquè el seu pare es casà per segon cop amb una dona amb qui no s’entenia, entrà a la congregació de les Filles de Maria. Com a monja, va viatjar a Cuba per tal de participar com a infermera i monja alhora, a nivell sanitari, en la Guerra que allà es donava. És a través de la seva vida que en coneixem el desenllaç, llarg i amb nous personatges que s’afegeixen a la història, d’aquella guerra, inclosa l’arribada, autènticament salvatge, de l’exèrcit nord-americà a l’illa amb una seguit de destrosses i violacions que també afectaren Sor Dolors. Per tant, un cop extreta la màscara dels hàbits, aquell personatge que semblava a les antípodes del nostre pres se’ns descobreix com extraordinàriament pròxim. I és que la novel·la, més enllà dels fets històrics, és una aposta pel goig de ser persona abans que res, una manera de ser ben difícil de portar a la pràctica en uns moments en què les llibertats individuals i col·lectives pràcticament no existien.

Aquestes històries menors serveixen a l’autor per construir un mosaic ric narrativament i amb un seguit d’històries secundàries que esdevenen narracions de lectura amena i il·lustrativa del que passa en l’ampli món del nostre protagonista. Hi entenem l’odi a l’exèrcit, la política erràtica espanyola, el paper destacat de l’Església, l’amor a l’educació com a forma d’emancipació i moltes altres coses.

En aquestes petites històries, Ferrer ens parlarà, per exemple, de Joan Montseny, Federico Urales, i la seva novel·la «Sembrando flores», del poeta Joan Maragall i el seu poema «Excèlsior», de la vaga general, de la lluita de classes, dels republicans, dels anarquistes… de tot el món que acompanyà Ferrer i la resta de lluitadors socials del seu temps, amb una referència fonamental en l’escola i en la feina pedagògica.

El darrer capítol del llibre, «Jo ja estic a punt» serveix com a tancament de la novel·la i de la vida del pedagog. És un capítol escrit amb frases breus i clares, amb tota la claredat que pot tenir una persona que s’enfrontà a la mort després d’haver conreat la vida en totes les seves possibilitats i que, davant la mort que regnava a l’Estat espanyol, deixà els ulls oberts per tal que qualsevol altre que li anés darrere hi trobés prou llum per no abandonar ni deixar enrere el camí obert per ell i molts altres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!