Prendre la paraula

jordimartifont

2 de febrer de 2023
0 comentaris

Pressupostos per als rics, ruïna per a tothom

CREATOR: gd-jpeg v1.0 (using IJG JPEG v80), quality = 90

Entre els escenaris possibles a què ens podia portar el Govern de Pere Aragonès a l’hora d’aconseguir aprovar els seus pressupostos per al 2023, ERC n’ha triat un de ben trist i tèrbol. El Govern de la Generalitat de dalt ha signat un pacte amb el PSC per tal de continuar omplint de totxo i de merda el país que fa només quatre dies deien que volien independitzar en un procés contra el qual el mateix PSC va demanar i avalar l’hostiamenta general.
El cinisme és ben propi de la política partidària però potser aquest cop, de fet un cop més, s’han passat. El partit del 155 aconsegueix tot el que es proposava, tot i que sense dotació econòmica, diuen, diuen, diuen: Hard Rock Café, ampliació de l’Aeroport del Prat i el desbloqueig de la B-40 de Terrassa a Sabadell. Tots «grans projectes de país», sense cap mena de dubte. I qui dubti que s’ho faci mirar…
Els Comuns, o Podem, o el «Sumsum corda» diuen que no patim que en els pressupostos no hi ha diners per a aquesta colla de projectes de multinacionals diverses totes pernicioses per a la vida humana, però no dubteu ni sigueu tan càndids ni innocents perquè de diners per trinxar encara més el territori i per convertir munts de gent en ludòpates en trobaran amb total seguretat… només faltaria.
Aquí només sobren diners per repartir joc, i mai més ben dit. De fet, conten els periodistes que tot ho saben que el PSC, que es diu socialista i partit (dic que es diu partit perquè almenys que jo sàpiga no es diuen «màfia», i això és important), va demanar que la renda bàsica de què ERC parlava de tant en tant no formés part del «programa» del proper curs i jo no sé si creure-m’ho… De fet diuen que ni la renda bàsica ni el seu estudi. Vosaltres us creuríeu que un partit d’esquerres demanés que desaparegués la possibilitat de no morir de gana i fàstics per a un nombre important de ciutadans i ciutadanes?, encara que això fos a canvi de tirar endavant grans negocis més propis dels anys 80 del segle passat que del suposadament ecològic segle XXI? Jo no… Tinc molta confiança en el PSC…
Tanta que me’n faig creus. Perquè en l’apartat en què aquests pressuposts deixen veure ben clarament cap a on va el govern d’ERC és en el dedicat a l’àmbit educatiu, escolar, de l’ensenyament, o digueu-li com vulgueu. La notícia bona és que augmenta el pressupost, tot i que de forma insuficient si atenem la demanda -que és acord del Parlament- d’arribar al 6% dedicat a Educació. I és bona també la que diu que els diners afegits van a «garantir la gratuïtat del segon curs de l’educació infantil». Però n’hi ha una altra que no només és dolenta sinó que és absolutament dolenta. I aquests és la referida als diners destinats a pagar les escoles privades que es diuen «concertades», a les quals es destinen 39 milions d’euros més. I és que el negoci és el negoci i als amos mai no els cal protestar per res per tal de folrar-se més i sempre més.
I avui mateix, a Catalunya Ràdio, la presidenta de les escoles cristianes de Catalunya, la principal patronal d’aquestes escoles privades, es queixava que els diners de més que rebran «encara són insuficients». I és que els neoliberals nostrats són terribles. Volen fer negoci -i el fan- amb coses bàsiques com la salut i la sanitat i, alhora, que l’Estat els pagui el NEGOCI. Milton Freedman era una mica, només una mica, més decent en aquest aspecte. Però vist el vist i corroborat per a qui treballa el dictador Cambray i el Govern de Pere Aragonès, tingueu clar que quan hi hagi nova pluja de milions aquests tornaran a impactar en qui més els necessita, que mai és la majoria de la població sinó qui ja en té a munts, sigui constructor, multinacional del joc, escola privada cristina o qui sigui. I no ric per no plorar, però tant de robatori de la cosa pública a plena llum del dia cada cop em posa més i més «alegre».
Tanco l’article amb el record llunyà d’un dia, no fa ni un any, que vaig fer un altre article en què qualificava Cambray de dictador. Alguns mitjans em van demanar que, si volia que em publiquessin, canviés el títol i altres, directament i sense excuses, es van negar a publicar-lo. Sense cap mena de dubte, vist el que hem vist fins ara, deu dies de vaga després, em vaig quedar més que curt… perquè Cambray no era i és només un dictador, la qual cosa avui té clar tothom. Cambray és, sobretot, un dictador que ha vingut a liquidar l’educació pública catalana, per tant un dictador liquidador. I un liquidador que és alhora profundament de dretes i té clar què vol dir això ara i aquí. És a dir, fer el que ell fa: transvasar diners i recursos que podrien convertir el dret bàsic a l’educació en universal i públic en un punyeter negoci privat (amb finançament públic) per a les elits econòmiques del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!