Prendre la paraula

jordimartifont

3 de març de 2007
1 comentari

Poeta_38

Publicat al número 48 de la revista "Catalunya" i al "Diari de Tarragona" el 12 de novembre del 2003.

Dimarts 11 de novembre del 2003. Passada la tempesta i la pluja que ha esbandit el cel, la llum del migdia llarg ens ha portat la notícia ?estúpida notícia que cal donar perquè ha passat però que alhora és mentida- de la mort del poeta Miquel Martí i Pol. I ja està. O no del tot. O gens ni mica. Qui ho ha dit que s?ha mort? Un periodista? Un teletip? Una pantalla de televisió? Mentides.

Un poeta no mor mai. Moren els homes, moren les dones, grans i petites, alts i baixos, burgeses i obreres, grossos i esprimatxats, d?accident i de malaltia, tothom es mor… però un poeta?, un poeta com Martí i Pol mai no mor. Perquè un poeta que dóna veu, que ens dóna, que ens ha donat i ens donarà veu… reviu cada cop que ens el fem nostre a través de la lectura, cada cop que obrim els seus llibres i passem pàgines apressadament o a poc a poc, cada cop que ens concentrem en una paraula i ens hi sentim reconfortats, cada vegada que la nit se?ns fa dia i el sol ens ve a dir que ja n?hi ha prou de llegir i que avui tornarem a treballar amb son de no haver aclucat l?ull…

I si a més el poeta ens parla des de nosaltres, des de la nostra pròpia classe (l?obrera), des de la nostra pròpia sensibilitat (la humana) i amb la nostra pròpia llengua (la catalana), aleshores ell i nosaltres som el mateix i per tant la mort del cos és només una anècdota. 

Martí i Pol va ser la meva porta d?entrada al món de la lectura de poesia, un món en què els sentiments del món es fonen amb els propis i acabes esdevenint part conscient de la humanitat que es fa i respon les mateixes preguntes arreu del planeta, sobre l?amor, sobre la mort, sobre la vida i sobre tot el que d?una forma o altra ens preocupa, ens il·lusiona i ens dóna l?empenta necessària per continuar endavant.

Però, a més, Martí i Pol és la veu d?una classe, d?un poble que mai on havia tingut poetes i que es retrobava, en la nostra llengua, amb una generació ?en la qual es trobava ell- als anys setanta que volia parlar ras i curt per a tothom, venint des dels mateixos orígens socials dels suposats lectors. En els segles anteriors, l?ofici de poeta estava reservat a qui tenia el neguit amb inspiració o treball però també, i sobretot, la vida solucionada. És a dir, la poesia la conreaven els rics o alguns dels rics i això, tot i que hi ha qui s?entesti a dir que no volia dir res més que això jo crec que condicionava completament el resultat final. Amb Martí i Pol, una nova generació de treballadors passava a expressar-se i a parlar des de la seva pròpia classe, que és la classe de la majoria de la població. I ho feia amb una sensibilitat exquisida però també amb un llenguatge a l?abast de la majoria, parlant en molts casos de moltes de les coses que preocupen a la majoria, sense abandonar per això ni la sensibilitat ni la poesia pròpiament.

I només cal recordar ?La fàbrica?, ?El poble? o ?Vint i set poemes en tres temps?, que potser no són els més representatius però sí els que em van apropar el poeta a mi, per entendre que queden ben lluny les maneres dels noucentistes i fins i tot dels modernistes rebels que malgrat la seva rebel·lia acabaven sent, en la seva majoria, part de la classe de la qual renegaven estèticament i social. Pol parla per al seu poble i per a la seva classe i ho fa amb una sensibilitat que es desplaça al llarg dels anys en els temes i en les actituds, però que hem de recordar com a pròpia, perquè avui mateix ja hi ha qui menysprea aquesta part de la seva obra i se centra en el que va escriure a partir dels vuitanta, molt lloable també però que no ens ha de fer oblidar que abans de ser ungit com a poeta nacional (de totes i tots) l?autor de Roda de Ter va ser ?i és- l?escriptor de la classe obrera, l?escriptor dels qui hem heretat ?l?esperança dels avis i la paciència dels pares?, de la Rita Carambell i la Soledad González i de l?Agustí gran sapastre, ?la gent que es lleva quan encara és de nit? i que sabem ben cert, malgrat els pesi als rics i poderosos, que ?la remor persisteix?. Miquel Martí Pol no ha mort ni morirà mai, perquè ell va assumir la veu del seu poble i, tal com deia Estellés, és i serà poble. 

  1. Algun cop havíem escoltat el Bandoler, d’en Llach, i ens havia explicat qui era en Serralonga. Un altre dia ens comentava les diapositives de les seves excursions per les muntanyes d’arreu del Principat. Era un professor entranyable. Recordo perfectament el matí que va entrà a classe
    amb unes fotocòpies. Recordo, així mateix,  que com que era molt despistat i
    m’escaquejava de tot, el profe em marcava de ben a prop: ben a la vora
    de la seua taula. Un dia entrà amb les fotocòpies d’un poema: Elionor, d’en Miquel Martí i Pol. El va dir amb molta cerimònia. I, encabat, la classe restà en un silenci emocionant. Fèiem 5è d’EGB, teníem 10 o 11 anys, i havíem escoltat per primer cop un poema d’en Miquel Martí i Pol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!