Prendre la paraula

M’ho deia el Fran Richard per xarxes: «S’ha mort el Pitu Tarrasa». I la notícia no tardava a ser explicada pel Tot Tarragona, el primer diari de notícies de la ciutat creat a Internet, degà de la nostra premsa digital, creat pel Pitu i la Maribel, la seva companya de vida i aventures.

El Pitu -ho explica tota la premsa aquests dies- va ser cap d’informatius d’Onda Rambla i director d’Onda Rambla Tarragona, Onda Cero Reus i Onda Cero Tortosa; i va treballar a Radio Reloj, Cadena Catalana i Rueda de Emisoras Rato, a més d’altres feines relacionades amb el periodisme. Alhora, va mantenir la memòria del seu pare, Josep M. Tarrasa, i de la seva creació més coneguda: Maginet Pelacanyes. Des de tots els mitjans on treballà, mostrà un gran coneixement de la ciutat, de la societat que hi vivia, de tot el que es coïa i es feia a Tarragona, i sempre d’una forma absolutament accessible marca de la casa.

Deia Tot Tarragona que ens havia deixat «un home honest, lleial i creïble» i jo hi afegiria, un periodista en majúscules que, quan va caler i ell va voler va cantar la canya a qui manava sense miraments, més que res per decència. I per això fou durament reprimit, per això alguns intentaren que perdés la seva veu. Per decència, el Pitu no va callar quan li van manar i el seu compromís amb la professió el va portar a explicar coses que, segons els manaires de torn, no s’havien d’explicar… mentre Nadal manava a Tarragona. I el van fer fora de la feina per això, i cal recordar-ho ara també, més que res per no deixar la veritat de banda, quelcom que ell només feia quan li donava la gana.

Recordo la seva assistència a la presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de «Ni Nadal ni Setmana Santa», el meu llibre sobre els anys de Nadal al capdavant de la ciutat, una presentació en què em vaig sentir acompanyat per molta gent, però sobretot per ells, supervivents i, sobretot, dignes.

Ell i la Maribel se’n van sortir, van obrir un excel·lent restaurant a on anàvem molts periodistes, a dinar i alguns a fer tertúlia després. Jo hi anava amb la gent del Clàxon, amb el Josep, el Xavi, i la Sílvia, i a cops també amb l’enyorat Rafa González, un dels seus companys de redacció i més. El 2008, però, el Pitu i la Maribel van tornar-hi i van crear Tot Tarragona, un diari digital amb una obertura de compàs clara i rotunda, fins al punt que avui hi escrivim des del Magí Aloguín fins a jo i d’altres.

Seria de ximples tancar aquí res, perquè el Pitu és mort però queden tantes coses d’ell que no oblidar-lo serà una feina important per fer, una feina de les i dels periodistes d’avui, però també dels tarragonins i les tarragonines que ens estimem aquesta ciutat i tenim com a objectiu central la seva millora. Perquè el Pitu, li pesi a qui li pesi, és part fonamental de la història del periodisme tarragoní. I més encara, perquè el Pitu és patrimoni de Tarragona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!