Prendre la paraula

Textos: Mirall, espai, aparicions (1981); El vendaval (1988); El diamant dins l’aigua (2001); Rapsodia (2011); El castell de la puresa (2014).

Música: The Silk Road Ensemble (“Playlist For An Extreme Occasion: Part One”, “Playlist For An Extreme Occasion: Part Four”, “Playlist For An Extreme Occasion: Part Six”); Roger Mas, Pau Riba, Jaume Sisa (“I la pluja es va assecar…”); Nicholas Cords (“Five Migrations (2012): Landing”, “Passacaglia (postlude to the Rosary Sonatas, 1676”, “Chahagir, Op. 56a (1945)”); Benedicte Maurseth (“Inspiration”, “Bon”, “Fylgie”, “Til Knut”); Thomas Larcher (“Poems: I. Sad yellow whale”, “Poems: II. Cantabile”, “Poems: III. Babu Chiri’s house”, “Poems: IV. Waking up in Najing”, “Poems: VI. A little piece for Ursu”); Yo-Yo Ma (“Sacred cloud music”); Roger Mas (“En la Rebequeria”, “Dóna’m vida”, “Eixida de dóna’m vida”); Señor Mostaza (“Delitos y faltas”, “Bipolaridad”).

Perquè Joan Miró troba una pedra.

Perquè Joan Miró 

ha collit una pedra. Mireu l’aigua del sol

i aquest gust que té l’herba,

aquest gust de verd d’herba,

aquestes vetes de la pedra verda:

el Verb, tot fet de vetes rocalloses.

Perquè Joan Miró toca les pedres:

n’hi ha una que tan sols és un fil d’aigua arrecerant-se als masos.

Perquè Joan Miró esguarda les pedres:

claror de temple de Baal, claror del mar d’Ur i d’Astarte,

claror de torxa al clos d’Eleusis, claror del tronc de l’olivera.

Perquè Joan Miró escolta les pedres:

campanes de color terrós com l’orpiment,

esquelles primes com la matinada, 

batalls de bronze al sot obac de l’herbolari,

campanes d’or en una sala groga

i el crit de les ales dels ànecs al cor d’una nit de tardor.

Totes les veus de la pedrisseria,

totes les llums pedreres,

la pedruscada als vidres, amb un so de fiscorns,

i aquell roc vermellós quan vespreja,

i un pensament d’herbei a les esquerdes fosques,

i la caputxa verda del botànic, 

i la gonella del mineralista,

i el remeier que cull pedres al cim del bosc llampeguejant

i, per camins de carro, entoma el xàfec,

i no va moll de pluja,

no és pas moll de pluja,

per la virtut que cada pedra té.

I ara el cel ha tancat el seu castell de cartes, que tant flamarejava,

i al fons de l’armari dels núvols lluu només una pedra:

un present de la fosca i la llum que acaba de collir Joan Miró.

(El vendaval, 1988)