Prendre la paraula

Fa uns mesos, la gent de Virus Editorial em van demanar si podia escriure un pròleg per a la reedició d’“Anarquisme i alliberament nacional”, el llibre que vint anys enrere publicat per l’editorial El Llamp, em va corroborar en la suposició que no estava sol al món en els meus pensaments i que ajuntar l’anarquisme i l’alliberament nacional dels Països Catalans fins a esdevenir una sola cosa no era una altra de les meves excentricitats ideològiques.

Ben al contrari, en la lectura lectura de les seves pàgines vaig descobrir que aquesta era una pràctica que sota diversos noms i formes s’havia realitzat en aquest país des de pràcticament el 1868, des de la Revolució que segons tots els indicis que he estat capaç de recollir, ho va canviar tot.

Sí, ja sé que tant un com l’altre no eren exactament com són ara –només faltaria que 140 anys no haguessin modificat els continguts i els continents de les paraules!- però si voleu ja ens enteneu. En el pròleg que vaig escriure, convertit finalment en un llarg epíleg, vaig parlar del col·lectiu Icària de Barcelona, autors del llibre en qüestió, dels de Recerca Autònoma de València i, en un llarg apunt final, del que jo crec que són els nostres antecedents, que complen una pàgina i mitja del llibre. I dic nosaltres perquè la reedició va anar a càrrec de Virus Editorial, la Ciutat Invisible de Sants, Catarco del Prat de Llobregat i Negres Tempestes de Barcelona. Aquests dos darrers col·lectius, amb pràctiques i accions diverses, reivindiquen, com jo mateix, la independència i l’anarquia per als Països Catalans i per a la resta del món. Els del Prat, des del Kasal Okupat del Prat-Alta Tensió i els de Barcelona, des de Can Vies i en cada un dels números de la seva revista “La Rosa dels Vents”. Des que van néixer, han endegat diveses iniciatives que crec molt encertades en el camí de dotar de referents aquest petit espai infectador tant en un sentit com en l’altre. Cada onze de setembre, convoquen un bloc negre en la manifestació independentista de Barcelona, que s’ha contagiat per simpatia a Reus, i enguany, en col·laboració amb altra gent que han anat coneixent a partir de la presentació d’”Anarquisme i alliberament nacional”, també el 26 d’abril a Alacant, en el que s’ha autoanomenat bloc raret. En aquest bloc raret s’hi havien autoconvocat “algunes folclòriques de l’àmbit autònom i antiautoritari de les comarques del sud del País Valencià” i feien una crida a les altres “alacantines, falleres, llauraores, mores i cristianes” “fins que la figa mos face palmes”. Elles mateixes deien, i ja em perdonaeu la longitud de la cita, que “Volem superar el mer ús anecdòtic de la llengua que no passa dels quatre cartellets de torn. De la teoria a la pràctica hi ha un oceà, del dir que es fa i el realment fer un altre, i és així, com igual que al gènere, es repeteix l’eterna història del dir que es fa i el no fer res realment, és la història de molts segles de dominació i de creació d’una realitat fastigosa i cruel, interioritzada i assumida disciplinadament en uns miserables rols (lingüístics) que marquen la nostra vida quotidiana”. I ara rieu, babaus, els que ja teníeu la recepta tronada d’acusar d’”esquerranistes” els qui, senzillament, no són tan avorrits com vosaltres.

            Davant la rigidesa d’alguns trossos d’aquest moviment independentista català que en alguns racons del país només aspira a construir un estat català “com qualsevol altre”, inclosos exèrcits, policies, tortures i presons, s’aixeca, ara com sempre, la nació constituïda com a tal, és a dir autodeternminada que diria Raimundo Viejo (i si no ho he entès tal com és, dispensa’m i ja corregiràs) i formada per cada un dels individus que ja hem decidit néixer. I un cop nascuts, riure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!