Prendre la paraula

jordimartifont

17 d'abril de 2020
0 comentaris

Paper, tinta i covid-19 (29) Sòfocles i “Èdip Rei”

Paper, tinta i covid-19 (29)

Sòfocles i Èdip Rei

Tancat a casa en temps de coronavirus (17 d’abril de 2020)

Sòfocles és un dels autors teatrals més destacats de la història del teatre grec i això, tenint en compte en quin moment històric va viure, és com dir del teatre mundial. Renovador del teatre amb aportacions bàsiques com el tercer actor, se li atribueixen 123 obres dramàtiques i va ser guanyador de tots els premis i distincions possibles (participà en 30 concursos literaris i en va guanyar 24). D’ell, només es conserven senceres set tragèdies, que són transcendentals en la història del teatre: Antígona, Èdip Rei, Electra, Àiax, Les traquínies, Filoctetes i Èdip a Colonos. Com a autor de tragèdies es va donar a conèixer en el món del teatre als 28 anys derrotant Èsquil en el concurs de les festes de Dionís. Èsquil era el poeta tràgic més important en aquell moment, Sòfocles el substituí l’any 468 aC i al seu torn a ell el derrotà Eurípides en el 441 aC. Sona una mica estrany aquesta competició llegida ara però era una de les principals formes de popularitat de les obres i els autors a la Grècia clàssica.

La popularitat de Sòfocles la podem entendre una mica més si tenim en compte que en la seva mort, als noranta anys, l’exèrcit d’Esparta va concertar una treva en els seus atacs per tal que es poguessin celebrar els seus funerals. La guerra suposà el començament de l’acabament de la dominació d’Atenes.

Sòfocles visqué la gran epidèmia de pesta que l’any 430 sotraguejà Atenes i que ja coneixem pels textos que li dedicà Tucídides en la seva Història de la guerra del Peloponès. El dramaturg en donà la seva pròpia explicació, diferent de la de Tucídides, ja que Sòfocles utilitzà la plaga no per explicar la història d’Atenes o de les guerres del Peloponès sinó per desenvolupar una de les seves tragèdies més destacades, Èdip Rei.

«Tebes, tu ho veus com nosaltres, està passant massa tràngol, i ja no pot aixecar el cap per damunt l’onada mortal: es consum en els calzes on es formen els fruits de la terra, es consum en els ramats de bous que pasturen i en els afollats de les dones. Un déu que porta foc s’ha abatut damunt nostre i empaita la ciutat: la Pesta, el més cruel dels enemics, que buida el casal de Cadmos; i el negre Infern es va enriquint dels nostres gemecs i dels nostres sanglots.»

Davant d’aquesta plaga, tot el poble demanà al seu rei, Èdip, que intercedís davant dels déus per superar l’epidèmia de pesta que patia la ciutat. Èdip va enviar Creont, germà de la seva dona Iocasta, a consultar l’oracle per saber com havien de procedir per acabar amb l’epidèmia. I l’oracle li comunicà que la pesta no s’aturaria fins que es condemnés a mort o a l’exili l’assassí de l’anterior rei, Laios. Quan Èdip conegué la condició dels déus, assegurà públicament que trobaria l’assassí i acabaria així amb la pesta, perquè no es podia permetre més el gran patiment dels habitants de Tebes: «la ciutat es mor en aquests morts sense nombre. Mísers, els seus fills jeuen per terra, escampant la mort, sense ningú que els planyi. Esposes, i amb elles, mares de cabells blancs, totes de pertot afluixant a la riba dels altars, gemeguen, suplicant la fi de les llòbregues penes.»

Per trobar l’assassí, Èdip fa un decret que obliga qui en sàpiga res a dir-ho, alhora que maleeix qui no ho faci, i el Corifeu li proposa que li pregunti al cec Tirèsies. En fer-ho, aquest es nega a respondre res i quan rep les amenaces d’Èdip per incomplir la llei que havia dictat, li diu que és ell mateix, Èdip, el criminal a qui busca per matar-lo o portar-lo a l’exili.

Efectivament, Èdip és l’assassí de Laios, però aquesta era només una part de la dolorosa realitat que s’aniria destapant, ja que no només Èdip matà Laios i ara és el marit de la seva dona Iocasta, amb qui ha tingut quatre fills, sinó que ells dos són els seus propis pares.

Laios i Iocasta, abans de casar-se, acudiren a l’oracle de Delfos, que els advertí que tindrien un fill que el mataria a ell i esdevindria l’espòs d’ella. Laios, quan va néixer Èdip, intentà enfrontar-se al seu esdevenidor i ordenà que matessin el seu fill, però qui ho havia de fer va tenir compassió i el deixà lligat a un arbre però viu. Allà se’l trobà Forbas, que el donà a Pòlib i Mèrope, els quals l’acolliren com a fill seu. Un dia, un borratxo li digué que no era fill biològic dels seus pares i Èdip, davant del dubte, acudí a l’oracle, que li pronosticà el mateix que als seus pares, que mataria a ell i jauria amb ella.

Èdip decidí marxar de casa dels seus pares adoptius i se n’anà cap a Fícida. De viatge, es troba un carruatge, amb qui entrà en una baralla estúpida durant la qual es produí la mort de Laios a mans d’Èdip.

En arribar a Tebes, Èdip fou capaç de respondre la pregunta de l’esfinx i els ciutadans de Tebes, agraïts per haver acabat amb el malson que suposaven les preguntes de l’esfinx, que quan no se’n sabia la resposta provocaven la mort, li proposaren que esdevingués rei de la ciutat i es casés amb la reina vídua, Iocasta, la seva pròpia mare tot i que ningú no ho sabés. La vida en comú d’Èdip i Iocasta va tenir com a fruit quatre fills i ella, en saber que el pare n’era el seu propi fill, se suïcidà penjant-se. Per la seva banda, Èdip s’arrancà els ulls i s’exilià de Tebes.

Creont passà a ser el nou rei de Tebes i tingué amb ell la descendència d’Èdip i Iocasta: Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. No cal que m’allargui sobre l’altra tragèdia que el mateix Sòfocles escrigué a partir del personatge d’Antígona per entendre que l’epidèmia de pesta que assolava Tebes al començament de la tragèdia d’Èdip rei és el desencadenant de dues de les tragèdies centrals de la història del teatre grec però també del pensament i la literatura clàssica.

Es tracta, però d’una epidèmia de pesta real? Vol l’autor explicar-nos un fet històric i té la voluntat, com Tucídides, de deixar constància d’un fet històric transcendental en la història del món grec? Doncs segurament no, tot i que sabem que Sòfocles va conèixer de primera mà com es comportava la pesta en una ciutat perquè va patir la pesta d’Atenes. Sòfocles, però, atribueix l’arriba de la pesta a Tebes a una decisió dels déus, a un càstig. Èdip l’accepta com a tal i decideix buscar el desconegut autor de la mort de Laios amb unes penes que acabarà executant contra la seva pròpia persona. La seva decisió de fer fora la pesta, que ha arribat com a càstig diví, no portarà el personatge d’Èdip a dubtar en cap moment i l’exili serà el càstig que ell mateix demanarà a Creont perquè el pacte amb els déus per fer fora la pesta l’incloïa.

Èdip, que nega en tot moment les evidències que tothom veu i que menysprea el que sap el cec Tirèsies, acabarà arrancant-se els ulls amb una espasa per deixar de veure els seus propis crims. I la pesta, de la qual no se’n sap res més, desapareix de Tebes perquè la pesta era, al cap i a la fi, ell i el seu destí, del qual li és impossible fugir. Tal com ell mateix es defineix, «un criminal eixit de criminals».

Referències
-Sòfocles (1959). Àiax i Èdip Rei. Traducció de Carles Riba Fundació Bernat Metge. Barcelona.
-Eulàlia Vintró (1968). Article Tucídides y Sófocles ante la peste, publicat al Boletín del Instituto de Estudios Helénicos, volum 2, número 2.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!