Prendre la paraula
jordimartifont
D’equivocar-se així se’n tenen ganes tot sovint, quan penses, caient en
els propis tòpics i clixés, que tens al davant un altre producte del màrqueting
que la nostra cultura literària es pot permetre, és a dir discret.
jo descansant tranquil en la sala de professors on ens arremolinem entre classe
i classe quan els qui treballaven amb mi em van regalar, a mi al Pep i a la
Remei, un llibre per la nostra “entrega i dedicació” a organitzar el
festival de Sant Jordi d’enguany. Donades les corresponents gràcies, païda
l’alegria evident del regal i les abraçades i petons que mereix sempre un acte
d’aquestes característiques, va quedar el llibre.
de màrqueting, llibre de regal, supervendes per Sant Jordi? Sí, però no només
això. No només quan el comences a llegir i només el punt de vista del narrador
ja et descol·loca i et fa notar que allò té més trellat del que podia semblar a
primera vista. L’autora, que és dona, parla en primera persona explicant-nos
amb veu de xiqueta la vida del seu pare, Mimoun, que es cria dins d’una família
marroquina i acaba emigrant als Països Catalans. És la vida d’un home violent,
un dèspota sense cap mena de sensibilitat, desestructurat en la seva vida però
que està cridat a ser (qui el va cridar s’ho hagués pogut estalviar) el darrer
patriarca. Amb ell, a més, s’acabarà el patriarcat com a forma de domini damunt
de les dones de la seva família, perquè una d’elles, precisament la que ens
conta la història, decidirà trencar amb la tradició i ser lliure, amb tot el
pamfletarisme que la paraula pot portar associada dita per mi.
Bé,
no cal donar més pistes per saber que el llibre és “L’últim patriarca” i
l’autora la Najat El Hachmi, una escriptora de primer nivell en aquesta
literatura catalana que cada cop més es va repetint sense que als autors i a
les autores els faci vergonya d’escriure un altre cop la mateixa obra. En el
seu cas no podem dir el mateix perquè aquesta és la seva primera gran novel·la,
però encara que només fos per ella caldria tenir-la en compte, comptant que
també és l’autora de “Jo també sóc catalana”.
Reincideixo
en el punt de vista que adopta l’autora per fer l’obra, un punt de vista nou en
literatura catalana però que té un evident referent en “La Casa de Mango
Street” (en català publicada a Arola Editors) de l’autora chicana Sandra
Cisneros. La Najat no s’està de citar el seu referent al capítol 15, que porta
per títol ‘Una casa en un passatge, no pas a Mango Street’ i comença comparant
la seva casa a Vic amb la de la família de l’Esperanza a Chicago.
Però els seus
referents són molts altres i amb ells s’enfila en la tradició que ara
reinventa. És així quan l’autora ens diu que la seva mare, que pateix totes les
humiliacions que Mimoun és capaç de pensar i de fer amb una resignació que no
pot ser natural sinó apresa, és alhora la Mila i la Colometa. Abandonada pels
corresponents personatges masculins, com les protagonistes de la Caterina
Albert i la Mercè Rodoreda, la mare de la narradora no serà capaç de trencar
amb el món de Mimoun, que es converteix en tot un símbol del masclisme més
explícit del patriarcat portar a les seves darreres expressions. Serà la seva
filla, que haurà accedit a l’educació, als llibres i el coneixement, qui dirà
el no que finalment trencarà amb la tradició de la dominació del pare. El
trencament tornarà a ser, un cop més, absolutament simbòlic, rememorant
l’escena clau d’”El darrer tango a París” però alhora no deixant la tradició
musulmana que representa l’actant que pren el paper de Marlon Brando, mentre
que Maria Schneider és ella, la nostra narradora.
Sense
cap mena de dubte, “L’últim patriarca” és una novel·la rodona, ben escrita,
innovadora en la novel·lística catalana pel tema i per les finestres que obre
(no he parlat del món dels immigrats africans que s’hi descriu però ell sol ja
valdria el reconeixement més absolut per la novetat que representa en català),
però a banda de la novel·la, crec que cal valorar en la seva justa mesura la
novel·lista, la Najat. Valorar-la perquè a la divisa de la Marçal hi ha afegit
el quart do i la quarta rebel·lia. I com totes les dones lliures, se n’ha
sortit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!