Prendre la paraula

jordimartifont

26 de març de 2010
0 comentaris

Montaigne, de retòrica

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;
font-style:italic;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Michel de Montaigne (1533-1592) dóna
una importància bàsica a la retòrica a l’hora de fixar la realitat, fins al
punt que en el seu assaig ‘Sobre la vanitat dels mots’ assegura que Arquidam,
rei d’Esparta a l’any 469 abans de Crist, es mostrà ben sorprès quan Tucídides
li contestà que, davant la pregunta de qui era més fort en combat, si ell o
Pèricles, li respongués que això era molt difícil de contestar perquè quan
l’havia llençat a terra en lluita “ell convenç els que l’han vist que no ha
caigut, i guanya la partida”.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:18.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:ES;
font-style:italic;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Així doncs, no importa què passa sinó qui ho explica i com ho explica.
Si qui parla és prou capaç d’utilitzar les paraules convenientment buidades o
bé directament paraules buides, la forma com les ordenarà i les dirà seran
determinants per entendre una cosa o altra en relació al que pot haver passat,
en relació al que es pot haver esdevingut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!