Prendre la paraula

Imaginem-nos Joseph Goebbels, l’infame ministre de propaganda del Tercer Reich, en el moment de suïcidar-se al führerbunker. Imaginem-nos la reina de les valquíries intentant consolar-lo en mig de l’agonia que pateix, mostrant-li una visió del futur en la qual els seus principis de la propaganda són portats al paroxisme, propulsats per una tecnologia inimaginable en aquell temps. Imaginem-nos que la tal Brunilda li hagués explicat el“pressing CUP”. Estic segur que el nazi moribund s’hauria sentit un simple aficionat.

Si has entès a què em referia al primer paràgraf, guai del Paraguai. Si no ho veus clar, et demano que busquis informació al Google sobre el personatge esmentat i el pragmatisme amb què dirigia el processament de la informació a l’Alemanya nazi. Després repassa l’hemeroteca processista recent.

I ara digues: No et sembla que acusar de no voler la independència els qui, dia rere dia, criden a la desobediència independentista, és voler carregar sobre l’adversari els propis errors i defectes? No et sembla que focalitzar l’atenció de la CUP sobre l’Anna Gabriel és individualitzar el conjunt dels adversaris en un únic enemic? No et sembla que voler encabir sota l’etiqueta única “CUP” tot aquest amalgama paranoide i delirant d’okupes violents, suposats nens de papà, drogaddictes i quissoflautes podemites és voler fer una suma individualitzada dels adversaris?

No et sembla que convertir una moció municipal sobre copes menstruals en una polèmica d’abast nacional sigui voler convertir l’anècdota en amenaça greu? No et sembla que polemitzar sobre l’opinió personal que té l’Anna Gabriel sobre la família també va en aquest sentit? No et sembla que el constant bombardeig de titulars tergiversats a través de subvencionadíssims diaris digitals busqui aclaparar la CUP i deixar-la sense temps per defensar-se, dotada com està d’un aparell propagandístic irrisori? No et sembla que la secció de comentaris d’aquests mitjans, així com certs grups de facebook conduits per gurús del frikisme, per no parlar dels grups de Whatsapp consagrats a la medievalització informativa, constitueixen una sinistra mutació d’allò que proposa el principi de la vulgarització?

No et sembla que s’aprofiten qüestions irrellevants, com per exemple quatre contenidors de merda, per silenciar un debat social en profunditat sobre el que haurien de ser uns pressupostos de ruptura? No creus que la intervenció d’Antoni Abat Ninet defensant tirar pel dret a la Comissió d’Estudi del Procés Constituent ha estat silenciada perquè implícitament legitima la postura de la CUP i denuncia la de Junts Pel Sí? No et sembla que agafar el pitjor fotograma d’una roda de premsa de la Reguant, la Gabriel o qui sigui, convertir-lo en icona i donar-ho a les masses a mode de carnassa, és una pràctica pròpia del diari antisemita Der Stürmer, famós per les seves caricatures de jueus esterotipats?

Aquest seguit de males pràctiques desenvolupades al llarg dels mesos, desemboquen avui en dues grans fal·làcies estructurals: en primer lloc, els pressupostos de Junts pel Sí porten indefectiblement a la independència. És clar. I els pressupostos del 2014 havien de portar indefectiblement a un referèndum unilateral, vinculant i desobedient el novembre d’aquell mateix any, i no a una botifarrada ridícula. En segon lloc, la CUP no compleix la seva paraula, perquè resulta que el pacte ambigu que van signar en un tovalló amb el pesat d’en Mas, val més que la declaració del parlament del 9 de novembre de 2015. Estabilitat o desobediència? Què hauria de tenir més importància per a un independentista honest? Doncs sembla que el més important ara per ara és fer passar la CUP pel tub i fer-li aprovar uns pressupostos autonòmics i no de ruptura, de manera que es cremin per l’esquerra i deixin el terreny lliure a Podemos Noreste.

I per què haurien de voler fer desaparèixer els rupturistes, l’ariet de l’independentisme per l’esquerra? Recapitulem una mica.

Venim de trenta anys d’autonomisme, en els quals l’ordre autonòmic s’ha mantingut gràcies a l’equilibri entre dues forces autistes, en el sentit que eren incapaces de comunicar-se l’una amb l’altra: la Catalunya autonomista de dreta i la catalunya progre unionista. Tenien dos discursos totalment impermeables. Per una banda un “Madrid ens roba” que obviava que la burgesia catalana mercadejava (i encara mercadeja) amb les nostres llibertats col·lectives a canvi de peixos al cove. De l’altra, els qui es centraven en el discurs esquerrà de boquilla però no volien admetre que la nostra dependència colonial disminueix radicalment els nostres recursos i el nostre poder de decisió. Aquestes dues forces han estat hegemòniques al llarg de dècades gràcies a implacables aparells de propaganda que han garantit que uns es quedessin amb la generalitat i els altres amb el poder a l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona). Aquests han estat els pilars del manteniment del règim autonòmic a casa nostra.

La versió actualitzada d’aquestes dues catalunyes són JxSí i CSQEP. Uns venen procés que no culmina i els altres revolució que no arriba. Són irreconciliables un cop més. Des de la CUP s’ha intentat trencar amb aquesta divisió social a Catalunya i crear una sinergia; han intentat fer entendre que no hi ha canvi social possible sense independència i que no hi ha independència sense ruptura democràtica. Potser les maneres no han estat les més adequades i això és un clar handicap en una societat tan mediatitzada. Però el caràcter social de l’independentisme no és un caprici ideològic que s’anteposi a la consecució de la independència. Obviar l’eix esquerra-dreta des d’una perspectiva exclusivament nacionalista no crearà mai una majoria per a fer un estat nou, als últims resultats electorals em remeto, però aquesta i no altra fou la base ideològica de Junts pel Sí.

D’altra banda, moltes de les mesures que la CUP demana que s’apliquin, estaven al programa del partit guanyador de les eleccions. Que no és possible dur-les a terme? Doncs a tirar pel dret. Intentar provocar una dinàmica de desobediència civil, aprofitant la majoria parlamentària, no és un joc d’adolescents. Com va dir Alfonso Guerra l’altre dia, es tractaria d’un “cop d’estat civil”. Si la població veiés com l’estat pren mesures repressives contra el govern de la Generalitat perquè no vol que s’apliquin certes mesures socials, el suport a l’independentisme s’incrementaria brutalment. De fet, el discurs de Podemos a Catalunya quedaria absolutament desarticulat i molts dels seus votants els abandonarien. Llàstima que això faci molta mandra als qui han viscut i viuen de gestionar l’autonomia. Perquè la independència no és una autonomia actualitzada. La independència és antagònica a l’autonomia.

Obrir el meló de la desobediència, implementar mesures socials impensables en el marc espanyol, ordenar als mossos que no compleixin els requeriments del TC, tornar a treure dos milions al carrer i parar el país. Pitjors salts al buit s’han vist. Preguntem a estonians i lituans. Això proposa la CUP. L’independentisme no es pot fer responsable dels límits autonòmics.

D’altres diuen que ja es farà quan toqui. Sí. Quan toqui, que ho han dit a la teletrès. Tinguem fe en el ministeri de propaganda. Potser morirem espanyols, però haurem cregut ser lliures, amb el nostre parlament de fireta, la nostra televisió, el nostre star system de merda i les nostres peregrinacions performàtiques l’11 de setembre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!