Prendre la paraula
jordimartifont
“Lo forat del Priorat no és la Porrera del Lluís Llach”
Permeteu-me que per un cop no encapçali aquest article
amb noms propis extrets o referits al llibre que ens ocupa i faci anar una cita
pròpia, concretament del disc “Qui la ballarà!” de Llunàtics, el grup on vaig
cantar i tocar la guitarra durant una colla d’anys. L’explicació és que
nosaltres i Pa Torrat també vam parlar aleshores sobre el forat de què va el
llibre que avui tinc damunt la taula i, per tant, sense tantes proves però amb
més ràbia també vam fer sentir l’SOS Priorat que dóna títol a l’obra comentada.
Durant vuit anys, de la seva creació al 1995, el
Consell Comarcal del Priorat va ser com un gran forat… sense fons. Bona part
dels diners que hi queien… desapareixien. No va ser fins al 23 d’abril de 1993
que l’alcalde de Marçà i fins aleshores tresorer del Consell Comarcal Manel
Miralves va concretar alguna cosa al respecte en parlar públicament a la premsa
de “gestió alegre” i d’una “certa disbauxa en la gestió” de la institució. Miralves
acotaria les seves acusacions en el conegut com a “Informe Miralves”, un text
de 54 folis estructurats en onze apartats que concretaven i posaven noms i
cognoms a aquestes acusacions. Aquest és el punt de partida del llibre “SOS
Priorat”, redactat per la periodista reusenca Natàlia Borbonès i publicat per
l’editorial vallenca Cossetània Edicions el juny de 1999 dins la col·lecció El
Tinter.
El llibre segueix els fets a partir de les notícies
aparegudes a la premsa, els articles d’opinió (una autèntica curiositat
rellegir-los ara) i els documents oficials i no oficials en què es parla del
cas. Quin cas? Doncs el cas del robatori d’una colla de milions de pessetes per
una sèrie de persones que, a través del seu càrrec públic o de confiança, van
prendre el Consell Comarcal per la seva finca personal i hi van fer el que van
voler. És la història, també, d’una colla de persones honrades que es van
oposar als aparells de silenci dels partits polítics amb càrrecs implicats que van
intentar imposar el silenci sobre l’escàndol fins al final. La història, doncs,
d’un silenci que es volia imposar però que feliçment no va guanyar i aquest
llibre n’és una bona prova. I alhora una part de la història recent d’una
comarca en la qual avui dia hi ha molta gent que no es creu que allò va passar,
que passés aquí i que durés tant de temps.
La gràcia del llibre és que no inclou especulacions ni
suposicions sinó que treballa sobre dades objectives, tal com fan els
periodistes de mena com és la Natàlia
Borbonès. No resumiré el seu contingut en aquestes línies
perquè a banda que és materialment impossible no és la meva intenció, però sí
que vull citar un dels articles sobre el tema que més em va colpir quan el vaig
llegir l’11 de novembre de 1999 i ara mateix quan l’he rellegit. El seu títol
és “Cadàvers?” i el signà al “Diari de Tarragona” Jaume Figueras, president del
Consell d’Unió Democràtica que va substituir Josep M. Buil i que va ser
expulsat del càrrec per una moció de censura que va unir Convergència, el PSC i
l’Agrupació d’Electors. Curiós, no? La moció va convertir en presidenta l’alcaldessa
del Masroig Roser Vives. Jaume Figueras deia al seu article que: “Segurament,
les forces obscures creuran que han vençut. I que la nostra defenestració ha de
servir d’exemple per a tots aquells que pretenguin moralitzar la governació del
país. No pensen tornar els diners a la comarca ni tampoc, de ben segur, la
documentació que els incrimina. (Els bons ciutadans poden restar tranquils. La
corrupció sembla poderosa, però els seus peus són de fang)”. Desgraciadament,
s’equivocava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!