Prendre la paraula

Gener de 1925, Comitè d’Acció de la Lliure Aliança

Constitució del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança

A la ciutat de París, el dia 8 de gener de l’any 1925, es constitueix en petita assemblea sota la Presidència d’En Francesc Macià, cap del separatisme de Catalunya; En Gaztañaga, en representació dels separatistes d’Euskadi; En Grau, en la dels catalans d’Amèrica; En Lleonart i En Paris, en al de la Confederació Nacional del Treball d’Espanya i Regional de Catalunya; i en Gassol, com a secretari.

Per la voluntat d’alliberar Catalunya i Euzkadi d’Espanya i per l’establiment d’un règim democràtic just, en nom dels dos pobles i de les organitzacions que uns i altres representaven, s’acordà anar aliats a la revolta contra el Règim d’Espanya, opressor de pobles i conculcador de tots els drets i llibertats de l’home.

Els separatistes d’Euzkadi i de Catalunya aspiren a la plena sobirania de si mateixos, no sols per raons històriques que així també ho exigien, sinó per la consciència clara que avui tenen de llur personalitat amb cap altra confusible i per l’imperatiu de llur voluntat actual d’ésser lliures, decidida, contundent i incoercible.

Com sigui, però, que l’esperit llur s’inspira en el més ample i elevat esperit democràtic, mai per mai sabrien acontentar-se amb la pròpia llibertat, si aquesta no dugués aparellada la llibertat de totes les classes i el millorament del proletariat, com ells també sota el jou del mateix règim d’opressió d’Espanya.

És per això que, en presentar batalla contra aquest règim, hi han volgut invitar als elements avui més representatius d’aquelles classes proletàries a Catalunya, Euzkadi i Espanya, tota vegada que, com a nosaltres, els interessa bolcar-lo i substituir-lo per un altre règim de justícia més d’acord amb els ideals d’uns i altres.

És en aquest sentit que els elements de la Confederació General del Treball d’Espanya i Regional de Catalunya han acceptat la invitació de col·laborar amb nosaltres en revolta per aquesta part comú que tenen els seus ideals i els nostres, promesa feta d’ajudar-nos mútuament fins el dia de la victòria.

Considerant que ja existia una aliança en aquest mateix esperit entre Catalunya, Euskadi i Galícia i que a causa de les circumstàncies actuals no poden executar-ho de moment, s’acorda conservar un lloc per a un representant de Galícia en la lliure aliança.

Els termes de pacte d’aquesta aliança són:

Els obrers es comprometen a ajudar els separatistes d’Euzkadi i de Catalunya a l’establiment de les repúbliques independents d’ambdós països i els separatistes a donar-los una situació legal en llurs països ja lliures, el restablir-hi la constitució, concedir una amnistia a tots els encausats per qüestions socials, el sobreseïment de llurs processos i dictar una legislació social que els dignifiqui moral i materialment i ajudar les altres regions d’Espanya en la implantació de règims de llibertat que elles lliurement pretenguessin.

Aquest pacte no vol dir, però, que cap dels pobles i organismes que entrin en la Lliure Aliança, perdin la llur personalitat amb tot i els seus matisos i que l’endemà d’instaurades les repúbliques d’Euzkadi i Catalunya i tombat el règim d’Espanya i concedides les esmentades millores a les classes obreres, no quedin uns i altres lliures de tota llei de compromís per seguir cada u el seu guiatge, respectant, sempre, els termes convinguts del Pacte, sense altre lligam que el que ells lliurement poguessin imposar-se.

Res més natural que lligams d’aquesta llei no es fessin esperar en forma de pactes econòmics, polítics o de qualsevol ordre que fos, donat el sentit de fidelitat mútua que neixeria entre nosaltres. Res no hi ha que desvetlli tant aquest sentit de fidelitat com és l’haver lluitat i fos sang juntament per un mateix ideal noble; com res no hi ha tampoc millor que la guerra per fer-nos recordar que per damunt de tot som homes.

Es en aquest sentit que es pacta la Lliure Aliança i s’acorda la revolta armada i violent contra el règim d’Espanya, únic medi digne enfront dels usats fins ara per la política, i l’únic amb prou eficàcia per somoure i desvetllar totes les valors supremes que calen a un poble que ha de recobrar el sentit de la dignitat i garantir, així, la seva restauració total i veritable.

Considerant que ja existia una aliança en aquest mateix esperit entre Catalunya, Euzkadi i Galícia que a causa de les circumstàncies actuals no poden executar-ho de moment, s’acordà reservar un lloc a un representant de Galícia en la Lliure Aliança.

Constitució del Comitè d’Acció
Per a executar els acords de la Lliure Aliança i dur a bon terme el més aviat possible la revolució, es constituí el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, integrat pels representants esmentats.

El Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, que en aquests moments d’opressió pot i ha de sentir-se encarnació vivent de la voluntat de dos pobles ferms i conscients, com són Catalunya i Euzkadi i de l’esperit de llibertat que congrega tots els obrers d’Espanya, de Catalunya i d’Euzkadi en la Confederació Nacional del Treball d’Espanya i Regional de Catalunya:

a) Cercarà tota mena de medis indispensables per a la revolució, ja siguin d’ordre moral, creant per exemple, a base de tota llei de propaganda, un ambient que li sigui propici i atraient-se l’adhesió de tota persona i de tot organisme dels seus respectius països i fins estrangers, ja siguin d’ordre material i econòmic, en diners o directament en material de guerra.

b) Organitzarà i dirigirà totes les forces compromeses en la revolució, establint un contacte íntim i segur entre les ja avui existents, així com en les noves que es vagin creant, per garantir millor i fer més compacte es conjunt que haurà d’obrar sempre sota una sola i única disciplina.

c) Escollirà l’oportunitat i assenyalarà data, hora i llocs de la revolució i la manera concreta d’executar-la.

Funcionament del Comitè d’Acció

Al Comitè d’Acció de la Lliure Aliança no hi haurà altres càrrecs que el de la presidència, que es considerarà inherent a la persona del Sr. Macià i el del secretari, que en serà el que escolleixi el mateix Comitè.

Serà missió del president convocar a Consell els del Comitè d’Acció i del secretari portar el llibre d’actes detallades, que hauran d’ésser signades per tots els del Comitè.
Els acords del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança es prendran per majoria i seran ferms en absolut damunt de tots els organismes addictes.

En cas d’empat, els membres del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança consultaran les organitzacions que representen, i si després d’escoltat aquest parer l’empat persistís encara, el vot del president es considerarà doble. Aquest dret de consulta als organismes dels quals depenguin el tindran en tots els casos d’una major gravetat els membres del Comitè d’Acció si així ho creuen oportú.

Els membres del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança podran seguir com a tals, mentre les organitzacions que representen no els desautoritzin d’una manera terminant i taxativa.
Els representants d’Euzkadi i Catalunya i els de la Confederació General del Treball d’Espanya i Regional de Catalunya davant el fet d’un règim d’opressió, obstacle comú a l’ideal d’uns i altres, ens conjurem a:

Lluitar juntament en revolta, en els termes del Pacte de la Lliure Aliança, contra l’esmentat règim de tots el més odiable, pels drets, llibertats i millorament moral i material de tots els homes, sense distinció de classes i l’establiment immediat de les Repúbliques Independents de Catalunya i Euzkadi:

Sigui aquest conjurament penyora de fidelitat mútua, senyal de guiatge per nosaltres i afirmació de la nostra fe i exemple pels que vindran, ja siguin fills de la nostra victòria, ja ho siguin del nostre suprem i noble sacrifici.
(Santasusana, 2016, p. 56).

Quan la CNT cridà independència
Aprofito el títol del llibre de l’historiador Marc Santasusana, que és qui va treure la pols al pacte entre independentistes i anarcosindicalistes per independitzar Catalunya i Euskadi i promoure una revolució a Espanya, per posar títol a aquest comentari ja que el considero molt adient. Aquest és un pacte conjuntural i com a tal cal entendre’l, però tampoc es pot rebaixar la seva importància i menys en un llibre com aquest. El context portà el pacte i el context no era altre que la Dictadura de Primo de Rivera. Allò que unia separatistes i anarcosindicalistes era el seu rebuig total a la dictadura i el seu desig d’enderrocar-la per la força, allunyats dels republicans, que es trobaven expectants; dels comunistes, pràcticament inexistents aleshores; i dels socialistes, que arribaren a col·laborar en alguns àmbits amb la dictadura.

Els primers contactes tingueren lloc a principis de 1923 quan el Directori d’Estat Català a l’Interior sondejà representants de la CNT, el que portà a una reunió a la localitat nord-catalana de Font-romeu entre novembre de 1923 i gener de 1924 entre Macià, els delegats de la CNT i del Comitè Coordinador Nacional de Grups Anarquistes. Com a conseqüència d’aquestes trobades es constituí un Comitè Revolucionari conjunt a Barcelona i es passà a compartir les xarxes d’evasió. L’estiu de 1924, Ángel Pestaña es reuní a París amb Macià. Els fracassos dels fets insurreccionals de les Drassanes i Vera de Bidasoa havien convençut el sector de la CNT que encara no n’estava convençut, bàsicament els anarquistes, que calia ampliar aliances per a un enfrontament amb la dictadura, fins i tot amb grups republicans liberals, tot i que aquestes relacions no arribaren a desenvolupar-se totalment. Alhora, Macià els féu saber l’establiment de contactes amb negociants d’armes i uns banquers aparentment disposats a finançar la revolta.

El 8 de gener de 1925, es creà el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança (CALA), en unes oficines del carrer Choron, 18, del barri parisenc de Rochechouart. Per la CNT hi participaren Francesc Lleonart, que hi portà la veu cantant, i Diego Paris; Francesc Macià, com a màxim dirigent d’Estat Català; Francisco de Gaztañaga, representant internacional dels independentistes bascos Aberri; el delegat dels clubs separatistes catalans a Amèrica, Marià Grau; Ventura Gassol, d’Estat Català, que també va fer de secretari. Independentistes i anarcosindicalistes es comprometeren en l’acord escrit que reproduïm aquí i des del Comitè Nacional de la CNT, que formaven Peiró, Massoni i Brufau, editaren un manifest intern amb la seva nova postura sobre la qüestió nacional amb el títol «Orientación. A los trabajadores y a la opinión pública. La política española hasta el Directorio». El manifest deia que «la concepción moderna de la unidad de las naciones no tiene nada que ver con la unidad y el centralismo. En España los movimientos periféricos han sido siempre factores de libertad. Actualmente, igual por razones de estructura y moral que por razones de propia defensa, los movimientos nacionalistas de la península son factores de revolución. Nuestro federalismo va del concepto individual al concepto sindical. Pero un sistema no puede preveer un accidente histórico. Debemos dividir la unidad del Estado para hacerlo más inofensivo. Cada región es, pues, libre de disponer de ella misma.»

En el text de creació del CALA queda clar que s’apostava per la independència de Catalunya i d’Euskadi ja que aquesta comportaria «la llibertat de totes les classes i el millorament del proletariat», als sindicalistes se’ls concediria «una amnistia a tots els encausats per qüestions socials, el sobreseïment de llurs processos i dictar una legislació social que els dignifiqui moral i materialment.» Lleonart calculava que reunirien prop de 2.000 homes que entrarien per la frontera amb Macià al capdavant mentre esclataria una revolta general que havia de ser especialment important a Barcelona, Terrassa, Sabadell, Manresa, Mataró, Girona, Vic, Reus, Tarragona i Sant Feliu de Guíxols. Alhora, els cenetistes havien previst alçaments a València, Mallorca, Saragossa, Santander, Astúries la Corunya i Sevilla.

El mes de juliol del mateix any, el Comitè Nacional de la CNT descartà l’alçament amb els independentistes com a únics aliats, per 3 vots contra 1, després que aquests perdessin la possibilitat de reunir finançament suficient per armar el grup revolucionari que havia de funcionar com un veritable exèrcit.

A partir de la dissolució del CALA, el 1925, els contactes entre separatistes d’Estat Català i anarcosindicalistes de la CNT es mantindran ja que continuaran essent aliats preferents en diferents organismes, el Comitè Revolucionari de París i les diferents conxorxes on ja participen militars i republicans de centre i de dreta. Macià intentà infructuosament incloure la CNT, amb una declaració de vaga general, en l’alçament de Prats de Molló i, malgrat la insistència d’alguns nuclis anarcosindicalistes que hi volien participar com els cenetistes de Balaguer, no ho aconseguí. Descartada la insurrecció provinent de l’exili, amb Macià allunyat del domini absolut que fins aleshores havia tingut sobre Estat Català, la direcció de l’interior continuà fins a l’agost de 1929, quan es posà el punt i final definitiu al CALA. La nova conjuntura política sense Primo de Rivera feia necessàries noves aliances a nivell orgànic.

En el cas dels fets de Prats de Molló, resulta interessant de recordar les converses entre garcia Oliver i Macià que el primer recorda a El eco de los pasos sobre la seva possible participació en el complot:

«Visité varias veces a Macià. El aislamiento en que lo tenían los demás políticos acrecentó mi simpatía por él. Después de todo, al hacerse político había empezado por dejar y no por tomar. Macià, que era coronel de Ingenieros, perdió su carrera en el ejército español al pasar a ser político separatista, lo que para mí no dejaba de ser un antecedente a su favor. En lo personal era de trato afable y de una simpleza política rayana en el candor. (…)
No acepté el puesto de ministro de la Guerra que me ofreció insistentemente. Él interpretaba mi negativa como prueba de que no creía en el éxito de la empresa que llevaba entre manos.

-Opina que no es posible lograr la independencia de Cataluña, ¿verdad?

-Le diré. Opino que todo es posible, hasta la independencia de Cataluña. Pero, en este momento, ¿quien aspira en Cataluña a la independencia?» (…)

«¿Acepta ser consejero de Guerra de nuestro gobierno y llevar adelante un concepto de lucha a la irlandesa?

-No, no acepto.

-Si llegase el momento de cruzar los Pirineos, ¿vendría con nosotros?

-Francamente, sí.»

(Santasusana, 2016; Santasusana, 2017; Garcia, 1978: 86-89)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!