Prendre la paraula

jordimartifont

22 de novembre de 2019
0 comentaris

#llibrenegre 22 de desembre de 1883, editorial d'”El Chornaler”: “Els nostres propòsits. A tots els treballaors”

22 de desembre de 1883, editorial d’El Chornaler

Els nostres propòsits. A tots els treballaors

Companys: nosatros com vosatros, havem nascut en la misèria, no hem recibit més instrucció que la que proporciona el mànec d’una lligona o altra ferramenta pesà, ni més lliçons de moral, que les dures excitacions del burgès. Per a fer-mos doblar més i més nostres esforços, i donar-li aixina més i més utilitat. Per lo tant, companys, no espereu que els nostres escrits vagen adornats en eixes figures retòriques i paraules pomposes que sols poden emplear-les els que han tingut diners per a cursar en instituts i universitats.

Nosatros, esclaus tota la vida del tirànic capital, tota la vida sofrint les conseqüències d’una criminal explotació, a l’alçar la veu, no ha de ser per a dornar-la en les gales de la poesia, sinó per a exposar clar i net, encara rudament, quin és el mal que mos aqueixa a la classe treballadora, d’on prové i quins són els mitjans per a aconseguir la curació.

És costum de tots els periodistes polítics que al fer l’oposició a les exigències d’este o l’altre govern constituït, sempre estan compadint-se del pobre contribuent, i com se vulga que el pobre contribuent és un ser que menja i beu, a costes de la sang dels treballadors que som els que tot ho produïm i per consegüent els que tot ho paguem al tindre-mos en oblid, resulta que els obrers som considerats com a gossos, entre la gent que tot disfruta i de res treballa.

He ahí el per què venim a l’estadi de la premsa, perquè solament nosatros els obrers, els que estem oprimits pel jou explotador, nadant sempre en la misèria, i tot ho veiem negre, més enllà del jornal miserable que mos donen, som els únics que podem defendre’ns sincerament, posar de relleu les miserables condicions en què mos té posats el capital, i treballar en entusiasme per a destruir eixa odiosa diversitat de classes, en què la una menja, disfruta i no treballa, i l’altra produeix tot lo que és útil i no té ni per a cobrir les més peremtòries necessitats de la vida.

Ahí van, pues, dirigits els nostres esforços, a destruir totes eixes immoralitats i injustícies en què està basat l’actual societat, a plantejar la verdadera moral i justícia per tots los àmbits de la terra.

Moltíssims mils d’obrers, igual a Espanya com a les regions estrangeres, s’han unit qual un sol home per a portar a cap fins tan elevats.
Nosatros, des de les modestes columnes d’este periòdic els secundarem, fins a on alcancen les nostres forces, defensant i propagant els principis d’Anarquia, Federació i Col·lectivisme com els únics que poden salvar el treballador de l’estat abatut i d’embrutiment en què se troba, i combatrem enèrgicament, no sols les arbitrarietats i exigències dels governants sinó les infàmies i les injustícies que fan els burgesos en los treballadors.
Companys, la redempció dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos.

El Chornaler, número 1, 22 de desembre de 1883, València, pàgina 1.

L’anarcocol·lectivisme valencià en català

El Chornaler és un setmanari obrer escrit en català publicat a València del 22 de desembre de 1883 al 7 de juny de 1884 amb el subtítol «periòdic defensor dels que treballen i no mengen, enemic acèrrim dels que mengen i no treballen». En sortiren 25 números i a partir del número 3 va ser bilingüe, amb difusió sobretot al País Valencià però també a Catalunya. Va ser multat en múltiples ocasions pel governador Josep Botella fins que en segrestà l’edició del número 26, que no arribà a repartir-se, i en va suspendre la publicació. Aleshores, els seus responsables demanaren ajut a Llunas i la gent de La Tramontana, que proposaren una campanya de suport econòmic. La publicació era d’orientació anarcocol·lectivista i tenia bones relacions amb els grups d’aquesta tendència anarquista de Barcelona. Els seus responsables eren Nicolau Navarro i Joaquim Payà, i era aquest darrer l’autor de molts dels articles que s’hi publicaven. Payà utilitzava el pseudònim «Un Albañil», feina de què treballava, i va ser dirigent del ram de la construcció i president de La Constructora, societat obrera de la ciutat de València. Entre 1902 i 1913 es va apropar al blasquisme i a les idees del republicanisme federal, i esdevingué regidor de l’Ajuntament de València.
(Cervera, 1976)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!