Prendre la paraula

El lerrouxisme segons Simó Piera

«Abans de l’arribada de Lerroux a Barcelona -puntualitza Piera-, el moviment anarquista ja tenia una gran importància, perquè en el pensament dels treballadors catalans suraven, principalment, dues idees, que tot sovint es barrejaven i confonien en la dinàmica de la lluita diària: l’emancipació del proletariat universal, la total llibertat humana i també l’alliberament del nostre poble per a disposar del propi destí, sense interferències de gent estranya.»

«Els treballadors catalans, per més que tinguessin arrelades les idees de Bakunin, també vivien en el seu subconscient tot un passat de la història de Catalunya. Feta de realitats, no com les d’uns certs historiadors. Els obrers catalans, tant del camp com de la ciutat, porten ben gravats els cops rebuts per gent estranya i també pels de casa nostra, ja que, si durs havien estat els atropells de la gent de fora, també ho foren i més dolorosos els dels mateixos catalans, cops de la burgesia lliurada al servei dels enemics tradicionals de les nostres llibertats. Aquest passat unit al nou pensament revolucionari del proletariat internacional, prenia forma en una nova filosofia en la qual ens sentíem íntimament identificats.»

«Si els intel·lectuals i els polítics de Catalunya donessin una ullada al passat del proletariat i a la seva autèntica història, podrien comprendre quelcom de la grandesa d’ànim d’aquest poble, enèrgic, sofert, amant del treball, dels seus actes i que estima, per damunt de tot, com la pròpia vida, la llibertat.»
«La filosofia d’aquells moments ha recuperat, doncs, una gran actualitat; si bé la situació del món ha experimentat canvis substancials des del punt de vista tecnològic i científic, els problemes bàsics continuen essent els mateixos, i el proletariat del món s’ha alliberat, ni Catalunya gaudeix de possibilitats per governar-se i disposar del seu dret natural, com a entitat política.»

«Un polític nefast per a Catalunya, Alejandro Lerroux García, fou enviat aleshores a Barcelona amb dos objectius ben definits: desfer el moviment anarquista, que cada dia s’anava fent més important i gaudia de gran prestigi al i de les masses obreres, i dividir el renaixent catalanisme d’esquerra, que comptava amb homes de gran valor moral.»
«L’Estat temia que aquests dos moviments, aparentment diversos, s’apropessin i coincidissin en la mateixa direcció. Era estrany? Difícil? Era alguna cosa que bullia i existeix en tot moment en el cervell dels obrers catalans; clares evidències n’hem tingut, d’aquest sentiment popular.»
«El catalanisme burgès i ancartonat no feia cap nosa, ben al contrari, servia prou als interessos del Govern, que, molt amatent, satisfeia les peticions de repressió que li feien aquests sectors, els quals, en això, es consideraven pagats pels serveis fets a l’odiós centralisme.»
(Ferrer-Piera, 1975)

Simó Piera, ni catalanimse burgès ni espanyolisme obrer

Simó Piera i Pagès (1892-1979) és un dels sindicalistes catalans més destacats del primer terç del segle XX, especialment de 1918 a 1923, concretament del voltant de Salvador Seguí. L’incloc en aquesta part del llibre perquè Piera explica, en les seves memòries, Records i experiència d’un dirigent de la CNT, i a l’historiador Joaquin Ferrer, que en recollí vida i obra a Simó Piera: perfil d’un sindicalista, les posicions de l’anarcosindicalisme català davant l’arribada de Lerroux i l’expansió del seu Partit Radical als Països Catalans. El llibre que recull aquestes dues obres va rebre el Premi President Macià als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Ginebra de 1972. En els fragments inclosos aquí, Piera mostra una gran lucidesa davant les postures suposadament radicals i obreristes de Lerroux però que s’acabaren mostrant com un intent de l’Estat per mantenir la separació total entre catalanisme i anarquisme. Això no treu que moltíssima de la gent que participà en el lerrouxisme, sobretot en els primers moments, ho fes seduït per radicalisme i els discursos obreristes de l’«emperador del Paral·lel». De fet, Lerroux arribà a Barcelona acollit per Joan Montseny i ràpidament compartí mítings amb Teresa Claramunt o Josep Prats, sobretot gràcies a la seva postura pública davant del procés de Montjuïc. Seguí i el seu voltant, ràpidament, s’hi mostraren contraris i el Noi fins i tot s’hi enfrontà públicament.

Nascut a Sabadell, Simó Piera comença a treballar als sis anys, als deu ja participava en vagues sindicals i als setze era empresonat per formar part d’un comitè de propaganda de l’1 de Maig. Participa en el Congrés de Sants en què es constituí la CNT i aviat s’hagué d’exiliar com a conseqüència de la vaga de 1911. Va ser secretari general del Sindicat Únic de la Construcció de 1918 a 1920 i va moderar l’assemblea de la plaça de toros de les Arenes el 19 de març de 1919 en què els obrers de Barcelona decidiren tornar a la feina després de guanyar la vaga de la Canadenca. Les persecucions l’obligaren a fugir de Barcelona, els pistolers pagats per Foment del Treball Nacional l’intentaren matar i s’exilià a París durant la dictadura de Primo de Rivera. Tornà el 1926 i el 1931 s’adherí a ERC alhora que donava suport als trentistes dins de la CNT. Acabada la guerra civil, s’exilià a diversos països i torna a Catalunya el 1965.
(Ferrer-Piera, 1975; Domènech, 2015; Carreras, 2016)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!