Prendre la paraula

1868, Francesc Pi i Margall

Pròleg a El principi federatiu, de P. J. Proudhon

La guerra que el 1859 sostingueren Itàlia i França contra l’Imperi d’Àustria acabà, com és sabut, pel Tractat de pau de Vilafranca de Verona, que reunia en una confederació tots els regnes de l’antic Laci. Fou aquesta mesura enèrgicament i universalment combatuda, no només a Itàlia, sinó també a les altres nacions d’Europa, principalment a França i a Bèlgica, on s’advocava calorosament per la tot just desenterrada teoria de les nacionalitats. Proudhon sortí en la seva defensa.

Posà de manifest els greus perills que correria la llibertat a Itàlia si arribessin a reunir-se sota el ceptre de Víctor Manel tots els pobles que la componien; i sostingué que era en si tan bo i fecund el principi de la federació, que fins i tot aplicat de la manera que ho estava a Alemanya i que es tractava que ho fos a Itàlia, era preferible a l’establiment de la millor de les monarquies.

A tot arreu en sentir-lo s’enfurí la democràcia, i l’omplí d’ultratges. Uns atribuïen la seva conducta al simple afany de singularitzar-se, uns altres a una infame traïció, d’altres a la mala intenció de dur a la perdició els mateixos la defensa dels quals fingia prendre amb tant de zel, uns altres a un estret patriotisme. Plovien acusacions contra ell, i se’l presentava com l’enemic més aferrissat de la unitat d’Itàlia.

Posat Proudhon en la necessitat de defensar-se i confondre els seus enemics, examinà més a fons el principi federatiu i escrigué aquest llibre, un dels més didàctics i complets que han sortit de la seva vigorosa ploma. Explica aquest llibre en poques planes les causes de la inestabilitat de tots els sistemes i formes de govern, la raó per la qual les societats han anat fent voltes fins ara dins un cercle del qual no les han pogut treure ni les més sagnants revolucions, els camins per on hem anat a caure en la degradació el caos dels nostres temps atziacs, el mitjà que ens resta per sortir del mal pas i arribar a consolidar la llibertat i l’ordre. Manifesta l’eterna coexistència de l’autoritat i la llibertat, principis antitètics que no poden sinó estar en contínua guerra, i que precisament pel fet d’estar-ho engendren el moviment polític; estudia l’índole de la naturalesa dels sistemes de govern deduïts a priori de cadascun dels dos principis, i demostra la impossibilitat que, concepcions merament lògiques, es realitzin dins els límits de la seva respectiva idea; examina els governs mixtos que a causa d’aquesta impossibilitat es formen, i descobreix totes les causes de lluita i d’anarquia que amaguen, la corrupció a què tard o d’hora condueixen, la inevitable mort que produirien si els pobles, moguts pel seu instint de conservació, no acabessin sepultant-los en mars de sang; analitza finalment el paper que tenen en aquest continu vaivé polític els diversos i fins i tot contraposats interessos de les diferents classes socials, les opinions i tendències de les quals determina; i amb això, alhora que traça a grans trets les revolucions dels imperis, ens dóna la llei a què obeeixen.

Palesa Proudhon, per aquest ràpid esbós històric, que l’autoritat, en la seva lluita contra la llibertat, va sempre perdent terreny, i la llibertat al contrari guanyant-ne, tant que al final els pobles s’emancipen, i substitueixen la seva cega submissió d’abans pel contracte. Entra per aquí el nostre autor en l’examen de la convenció política, i cerca quines són les condicions essencials de la més conforme a la justícia i més digna de la independència i de la grandesa de l’home. Les troba en la federació, i passa de ple al desenvolupament de la tesi objecte del seu llibre.

El pacte federatiu és a ulls de Proudhon el gran pacte. És sinal·lagmàtic, és commutatiu, és limitat i concret; deixa fora de perill la llibertat d’aquells que l’estipulen i dins insuperables límits l’autoritat que creen; dóna als contractants molt més del que cedeixen, els garanteix el que es reserven i els posa a cobert de les usurpacions del poder central, sempre absorbent en els altres sistemes de govern; estableix equilibri, ordre, pau en l’interior i en l’exterior, i acaba amb les guerres ofensives i en la necessitat dels exèrcits permanents. El veu fecundíssim Proudhon, principalment si, després d’establert en el terreny polític, es fa extensiu a les relacions econòmiques, i hi ha dins la confederació confederacions especials per a la recíproca protecció del comerç i de la indústria, per a la construcció de camins i canals, per a l’organització del crèdit i les assegurances, per al desenvolupament, en un mot, de totes les forces vives de les nostres societats. La federació amb totes les seves aplicacions, acaba dient Proudhon, constitueix tot el meu programa.

És això racional? És sensat? No es proposa qui aquestes línies escriu de fer aquí una detinguda crítica del llibre. Està d’acord amb moltes idees, no ho està amb algunes; i si volgués examinar-les totes, hauria d’escriure un pròleg més extens que el cos de l’obra. Prescindirà de la filiació que dóna l’autor al principi federatiu, i es limitarà a dir quelcom del principi mateix.

Està ara molt en voga una teoria de la qual hem fet ja esment: la de les nacionalitats. Es creu de manera general que la naturalesa i la història determinen alhora els límits dels diversos pobles que hi ha d’haver al món, i que la tasca política d’avui consisteix a reduir-los a aquestes fronteres, o restituir-los-les si els han estat usurpades. Així, sobretot a Europa, es pensa gairebé exclusivament en la reconstitució de les nacions. S’ha reconstituït Itàlia, és a mig reconstituir Alemanya, pugna per reconstituir-se Grècia, hom sospira per veure reconstituïda Polònia, alguns voldrien reconstituir Espanya agregant-li l’antic regne lusità, es tracta de reconstruir tota la raça eslava desmembrant, o el que és el mateix, reconstituint Àustria i Turquia.

Aquesta teoria, és veritable? Observem d’antuvi que pobles tancats dins aquestes preteses fronteres naturals, lluny de simpatitzar ni de tendir a reunir-se en un sol cos, s’odien a mort; que alguns, abans separats, fa ja segles que constitueixen una sola nació i encara avui es miren amb mals ulls i tornarien de bon grat a la seva antiga independència; que fins i tot dins les nacionalitats més vigorosament i sòlidament formades hi ha províncies que, tot i estar unides materialment per la geografia, estan moralment disgregades, no ja tan sols per la seva història, sinó també per la diversitat de tarannà, de costums, d’indústria, de llengua o fins i tot de raça; que abandonats aquests pobles i províncies a la seva voluntat, principalment si arribessin a perdre de vista els interessos que la seva unitat ha creat, tendirien, no a formar nous i més extensos imperis, sinó a dividir-se i distribuir-se en grups molt més petits. Sembla contradir-nos la recent formació d’Itàlia i Alemanya; però no ho semblarà si es considera que les diverses províncies italianes s’han incorporat voluntàriament a Sardenya, per sortir les unes del poder d’un govern estranger i tirànic, i les altres per espolsar-se el jou de reis dèspotes; i que de les alemanyes, les que no han estat agregades a Prússia per la força de les armes, han entrat a formar part, no de la nació prussiana, sinó d’una nova Confederació Germànica dins la qual cadascuna conserva la seva autonomia.

Afegeixi’s ara que les anomenades fronteres geogràfiques no solen ser considerades com a tals sinó per constituir o haver constituït durant molt de temps els límits de dos pobles; que aquí es pretén que les forma un riu, allà una serralada; que a dins d’una mateixa nació hi ha sovint rius i serralades de tanta o més extensió i importància que, si fos la teoria certa, la tallarien en dues o més nacions; que la idea de raça, d’altra banda, conté gèneres i espècies, i, de la mateixa manera que podria arribar-se per aquestes a dividir la humanitat en un gran nombre de petits Estats, seria possible per aquells dividir-la en un curtíssim nombre de vastos i dilatats imperis; que la història finalment no és tampoc criteri per a la determinació de les nacionalitats, ja que la majoria de les agrupacions històriques han estat degudes al dret de la força i no a la força del dret.

Totes aquestes consideracions, que ens limitem a assenyalar per no sortir dels límits d’un pròleg, no creiem que afavoreixin gaire la teoria de les nacionalitats, determinades en part, és cert, per tots aquests elements -geografia, història, raça, llengua, etc.-, però especialment per les simpaties i interessos, ja econòmics, ja polítics, si la majoria de les vegades permanents, algunes passatgers. Però fins i tot suposant que la teoria fos veritable, se’n podria seguir que les noves nacions per constituir-se haurien de passar a formar regnes com el d’Itàlia?

És un fet històric inconcús que els regnes i els imperis, com més extensos són i, sobretot, com més compostos estan de províncies ahir independents, més centralitzats viuen i més absoluta i tirànica és l’autoritat a què obeeixen. La necessitat de mantenir unides col·lectivitats que pels vius records del que foren tendeixen encara a disgregar-se, la impossibilitat d’aconseguir-ho sense anar apagant tota vida local i sense organitzar un poder que en un moment donat pugui fer sentir la seva acció a tot arreu, la natural tendència de l’autoritat a absorbir totes les funcions del cos social tan bon punt se li obre el més mínim camí pel qual pugui satisfer el seu instint, van amb més o menys rapidesa, segons les circumstàncies, minant i destruint, ja l’autonomia de la província, ja la del municipi, ja la del ciutadà, fins a deixar tant com li és possible la llibertat nul·la, l’autoritat omnipotent. No és inconvenient perquè això succeeixi que els nous regnes visquin sota un règim més o menys constitucional i tinguin els drets polítics garantits per una llei escrita; la garantia és completament il·lusòria des del moment en què es cregui la unitat nacional en perill, i el successiu augment de centralització va apareixent cada dia una necessitat més gran a ulls de tots els homes del govern.

A Espanya, sense anar més lluny, veiérem desaparèixer fins els darrers vestigis de les nostres antigues llibertats després d’arrodonida la monarquia amb la unió de la corona aragonesa i la de Castella. Anà creixent el despotisme a mesura i a causa de l’extensió que havia adquirit el regne; tant que, segons resulta de cartes escrites per Carles V a Felip II, si es desplegà al segle XVI tan bàrbar rigor contra els heretges, particularment contra els que es creia partidaris de la Reforma, això ha d’atribuir-me, més que a zel religiós, a l’objectiu polític de mantenir unides, ni que fos per la unitat de culte, províncies que amb prou feines ho estaven per altres llaços i que es temia de veure separades de Castella a la primera conjuntura. S’anaren a poc a poc afeblint i derogant els furs d’Aragó i Catalunya, i esquinçant-ne els municipals de tot arreu, fins al punt d’arribar a substituir els consistoris de lliure elecció d’altres temps per ajuntaments formats per batlles i regidors perpetus. I què! Ha deixat d’existir a Espanya la centralització perquè s’hagi constitucionalitzat la monarquia? Si se l’ha relaxat alguna vegada, no ha trigat a venir el penediment.
No deixa de succeir gran part d’això, i encara més, ni tan sols en les repúbliques unitàries. No parlarem de les antigues, més despòtiques per als pobles que incorporaren al seu territori que els imperis que les reemplaçaren. La francesa del 1793 fou altament centralitzadora, i mirà com als seus principals enemics aquells que pretenien restituir la vida a les seves antigues províncies; la del 1848 no alterà essencialment en res el règim administratiu de la monarquia. I l’una i l’altra vingueren també a fer a la fi il·lusòries les mateixes llibertats individuals, aquella suspenent-les i aquesta reglamentant-les.

Per què avui, alliçonades ja per la història, no han d’intentar de constituir-se sobre un principi, millor les noves que les velles nacions? Per què en comptes de continuar basant-se en el principi d’autoritat, no han de poder establir-se sobre el de la llibertat, que és avui el predominant? ¿Per què si per aquell camí corre tan greu perill l’autonomia de l’individu, del municipi i de la província, no han de començar sancionant-la i acabar per la creació o el reconeixement d’un poder central destinat tan sols a sostenir-la i a dirigir el desenvolupament dels interessos nacionals? Per què, en una paraula, no han d’abandonar el règim autocràtic pel federatiu? Abans que la nació, no ha existit potser la província, i abans que la província el poble? No són potser el poble i la província, encara que d’ordre inferior, col·lectivitats almenys tan naturals i espontànies com poden haver-ho estat més tard les nacions?

¿Per què, doncs, sacrificar les unes a les altres, per què no obligar-les a viure juntes, per què no deixar-les moure totes lliurement dins la seva esfera d’acció, susceptible, sens dubte, de ser determinada en el pacte federal que se celebri? Fins i tot les llibertats i els drets de l’individu podrien ser determinats i consignats en aquest important contracte polític.

Els pobles, observi’s bé, estimen per instint el règim federatiu. No s’uneixen voluntàriament a un altre poble sense començar per estipular, sota una o altra forma, la conservació de la seva autonomia. N’és testimoni la nostra mateixa Espanya. Les províncies que s’anaren afegint successivament a la Corona de Castella no perderen de cop els seus furs; i en veure’ls atacats després pels reis, s’alçaren i vessaren per ells rius de sang. Avui, després de segles d’haver-los perdut, amb quin sentiment no recorden encara que en tingueren! Un petit grup de províncies, les basques, han aconseguit de salvar-ne els seus: temoroses de perdre’ls sota el govern d’Isabel II, les hem vist en els nostres mateixos temps alçant bandera pel pretendent Carles i sostenint una lluita de set anys. Què més?

Espanya, en el que portem de segle, ha passat no només per una revolució, més llarga que no pas intensa, sinó també per una guerra estrangera. En totes i cadascuna de les seves crisis, les seves províncies han tendit immediatament a organitzar-se per elles mateixes i a preparar-se, fos per a la defensa, fos per a l’atac; i cal notar que això, lluny de restar-li força, l’hi ha donat, i ha contribuït molt als seus triomfs. Sense aquest esperit provincial, Espanya hauria sucumbit sense cap mena de dubtes sota l’espasa de França després de la presa de Madrid per Napoleó, i potser després del Dos de Maig. Amb quin plaer, amb quina immensa joia no acollirien ara aquestes províncies el pensament d’una confederació ibèrica! Prou ho saben elles: la unió d’Espanya i Portugal, avui dificilíssima, seria aleshores fàcil. Cada província es desenvoluparia amb plena conformitat amb el seu caràcter, amb el seu geni especial, amb els seus particulars elements de vida. Recuperarien totes l’animació que en altres temps tingueren; veurien revertir en profit propi el producte de les seves contribucions i els seus sacrificis, que avui veuen desaparèixer miserablement al mar sense fons del tresor; assegurades alhora la pau i l’ordre, simplificada l’administració, no estarien com ara condemnades a invertir-lo en ruïnosos exèrcits ni en legions innombrables de funcionaris públics. No veurien finalment, com avui, l’ombra de l’autoritat central reflectida constantment al seu camí.

Sí, és popular, és veritablement popular el règim federatiu. Però se’l vol encara inconscientment, sense adonar-se del seu origen ni de la seva naturalesa, sense que se’n coneguin bé les condicions i ni tan sols els mateixos resultats. Proudhon sembla haver escrit aquest llibre principalment per omplir aquest buit; i aquí rau per a nosaltres la importància de l’obra. Per ella poden adquirir els pobles consciència de les seves pròpies aspiracions, i aprendre la manera de concretar-les i realitzar-les; per ella conèixer no només les circumstàncies essencials del contracte federatiu, sinó també les clàusules que ha de contenir perquè ompli satisfactòriament el seu objectiu; per ella veure la doble i contraposada sèrie de conseqüències que emanen de l’unitarisme i del federalisme, i comprendre per què els duu el seu instint a cercar la descentralització, o, el que és el mateix, en una confederació, la fi dels seus patiments i la consolidació de la llibertat i l’ordre.

Precisament és en això on Proudhon es mostra més clar, més lògic, més ferm. Què hi fa que hi hagi més o menys veritat, més o menys exageració en la resta? El que calia era fixar el principi, determinar-lo, desenvolupar-lo, examinar-ne les condicions d’apreciació, fer-lo sensible, palpable, verificar-lo en la consciència dels pobles. Proudhon ho ha fet, i de manera brillant: no li exigim més en llibre tan petit. Prou ha fet, principalment quan ha manifestat la necessitat d’estendre el principi a l’àmbit econòmic, sense perdre, com mai no s’hauria de perdre de vista, que no hi ha ni hi pot haver res d’estable allà on no marxin a un mateix pas i plegades la revolució social i la revolució política.

Aquest llibre, un dels de l’autor que menys ressò ha tingut a França, avui com fa molt de temps extraviada pels seus somnis de glòria, mereix sens dubte cridar l’atenció de tots els homes polítics i també de tots aquells que s’interessen pels progressos de la seva pàtria i de la seva espècie. Cal reconstituir efectivament algunes nacionalitats? Siguin en bona hora reconstituïdes, però damunt noves bases, damunt les bases que sostenen a Europa la llibertat i la tranquil·litat de Suïssa, a Amèrica la llibertat i la grandesa dels Estats Units. Només sobre aquestes bases trobaran el seu assentament tant els nous com els vells pobles.
(Pi i Margall, 2010: 456-465)

El federalisme de Pi i Margall i Proudhon

El 1868, l’any de la Revolució de Setembre, Francesc Pi i Margall (1824-1901) va escriure el pròleg a El principi federatiu, de Proudhon. Pi i Margall no era independentista -ni anarquista-, és clar, ni aquest text és cap de les dues coses, però per entendre les relacions entre l’anarquisme i el catalanisme, és imprescindible entendre les propostes federalistes i revolucionàries que Pi va desenvolupar en els seus llibres, moltes d’elles coincidents i altres precursores de les idees que Proudhon desenvolupà a l’Estat francès, sobretot les seves idees sobre autonomia, pacte i federació. Aquest federalisme, que res té a veure amb la paraula a què recorren alguns «socialistes» espanyolistes de Catalunya, Balears, Aragó o el País Valencià quan apareix la qüestió nacional no espanyola damunt la taula, fou una autèntica revolució democràtica i esdevingué part de l’ideari de la majoria de les esquerres del moment, inclosa l’anarquista. La radicalització de les idees federalistes és bàsica per entendre els camins que un determinat internacionalisme va seguir després del Congrés Obrer de Barcelona de 1870 i, sobretot a partir de 1881. El text que incloem contraposa la llibertat d’unió davant l’autoritat i la imposició, alhora que parla de la possible confederació ibèrica, un altre dels mites nacionals de l’internacionalisme català i espanyol a partir de l’arribada de les idees internacionalistes.

(Pi i Margall, 1978; Pi i Margall, 2010; Casassas i Ghanime, 2001)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!