Prendre la paraula

jordimartifont

7 de setembre de 2019
0 comentaris

L’epíleg a “La Catalunya del seny” de Jordi Garcia

Al 2018, em van demanar de fer un epíleg a un llibre que, tot i que poc conegut al Principat, crec que és bàsic i de lectura obligatòria per entendre el canvi de discurs en Convergència i voltants en els darrers anys, per entendre com aquesta dreta conservadora s’ha disfressat d’independentista per tal que no es vegi tant el que és. És un llibre d’anàlisi del discurs de Jordi Garcia amb pròleg de Josep Manel Busqueta que porta per títol La Catalunya del seny. Una crítica al discurs nacionalista de CiU (2010-2015) i va ser publicat a Caliu Edicions de València. No els deixeu de llegir, l’epíleg però, sobretot, el llibre..

La insuportable lleugeresa dels discursos dels amos

Jordi Martí Font

El company Jordi Garcia em demana un epíleg per a la segona edició del seu llibre La Catalunya del seny, subtitulat Una crítica al discurs nacionalista de CiU (2010-2015) i publicat a València per Caliu Espai Editorial en la seva col·lecció Rescat. Es tracta d’un llibre que quan vaig saber que anava a sortir li vaig dir al Jordi que era necessari i que calia, que l’estàvem esperant. I continuo pensant el mateix, que és necessari i cal llegir-lo, ara ja fa dies que ja ho podem fer. Perquè era i és necessari que s’analitzin els canvis produïts en el discurs de la dreta catalunyesa, del regionalisme a l’independentisme, i era i és imprescindible que es fes des de l’Acadèmia, des de la Universitat i utilitzant dades i mètodes allunyats de la militància o de la presa de partit a priori, tot i que aquesta ni cal amagar-la ni negar-la.
És per això que si encara no heu llegit el llibre que teniu a les mans perquè heu decidit començar per l’epíleg, o perquè sou estranyes criatures que passeu les pàgines precedents sense llegir-les, tireu enrere i no us deixeu ni una paraula. Hi trobareu un dels textos més coherents i ben trenats sobre un dels temes que més hores ens ocupa en els darrers anys i, sobretot, sobre un dels actors d’aquest «procés» que vam viure a Catalunya fins a l’1 d’octubre de 2017: la nació, el nacionalisme, el dret a decidir, les sobiranies i la sobirania, les reapropiacions de discursos, l’intent de control dels moviments…

La primera part del llibre inclou tres capítols, el primer dels quals situa el tema en l’àmbit teòric, tracta sobre diversos conceptes però crec especialment interessants els que es refereixen al nacionalisme com a instrument de dominació de classe i les diverses formes que el nacionalisme pot prendre i pren, inclosa la de motor d’alliberaments. El segon, amb el títol de «Context sociopolític», serveix ara per recompondre coses que ens han passat fa no res i sobre les quals, en molts casos, hem perdut la perspectiva, segurament perquè han passat tantes coses que han acabat substituïdes, en el nostre cap, per altres de més properes i, per què no dir-ho, més sorprenents. I el tercer ens aproxima a nivell teòric a l’anàlisi crítica del discurs (ACD), bona per entendre d’on parteix l’autor per fer el seu treball i alhora aclaridora per a les lectores que no coneguin de què va això de l’ACD, que Jordi utilitza per descompondre què deia CiU i Mas quan deia el que deia i per què ho deia. En aquest apartat mereix una menció especial les obres referents de Teun Van Dijk, a qui cal llegir sempre.

La segona part ens situa en allò més concret, en els textos que l’autor utilitza per fer la seva anàlisi, concretament deu discursos d’Artur Mas fets entre 2010 i 2015 exceptuant els anys 2013 i 2015 de què només n’ha triat un. Crec que si no heu llegit aquesta part, cal que rectifiqueu i no deixeu ni una línia per llegir o rellegir, perquè és aquí on hi ha el moll de l’os de la qüestió i a partir d’on s’articulen les conclusions, tants les de l’autor com les que com a lectores puguem extreure i extraguem.

Discursos canviants dels amos propers
És sempre imprescindible conèixer les formes que pren la dominació que exerceixen els amos. I alguns dels amos, a les quatre províncies, han tingut uns partits polítics coaligats en unes sigles que els han servit d’aixopluc durant decennis, si és que els amos necessiten mai un aixopluc, que crec que no. Si de forma corrent, per als de baix, és necessari saber com funciona el cap de qui mana i com organitza les paraules que deixa anar per explicar-se i dominar el món, en un procés de canvi, de resituacions en el tauler d’escacs de la política, aquesta necessitat esdevé objectiu central i principal de les feines que qualsevol projecte emancipador necessita per analitzar i poder combatre amb prou garanties d’èxit les diverses formes de dominació que la societat sencera pateix. En això rau l’interès de La Catalunya del seny.

El llibre, però, tenia una sèrie de handicaps que li auguraven poc predicament: sortia publicat per una editorial amb poca distribució, ubicada lluny de l’espai que analitzava i sense massa possibilitats d’esdevenir referencial si hem de fer cas a la realitat de l’assaig català en els darreres dècades. El llibre, però, s’ha venut i ha esgotat la seva primera edició tot i que jo continuo pensant que llibres com aquest caldria llegir-los, debatre’ls, comentar-los i conèixer-los molt més entre els àmbits dels moviments socials, de l’independentisme d’esquerres i dels qui participem d’uns certs discursos «nacionalistes» que, en molts casos, no esdevenen tan alliberadors com voldríem perquè deixen clara la nostra incapacitat d’ampliar-los i allunyar-los dels discursos del poder de qualsevol forma i color.

Com a curiositat no em vull estar de relatar una anècdota, que crec que pot servir per entendre la importància de llibres com aquest, que va tenir lloc en el plenari de l’Ajuntament de Tarragona on passo hores un cop cada mes com a conseller de la CUP. Sovint, per entretindre la vista mentre debatem mocions diverses, em porto algunes lectures que obro aleatòriament i llegeixo sense continuïtat. En un dels plens vaig portar La Catalunya del seny al plenari i diversos membres de les esquerres presents es van mirar la portada d’un llibre que no coneixien o no havien llegit. Qui sí se l’havia llegit, però, era el regidor d’Units per Avançar, l’antiga Unió Democràtica de Catalunya. Josep Maria Prats, un home llegit i clar en les seves opinions, em va explicar que li havien recomanat des d’àmbits del partit i en lloà el contingut i les anàlisis. Tant va ser així que em va dir que si mai el presentàvem a Tarragona li diguéssim.

L’anècdota, a banda de deixar clar que alguna dreta llegeix, i llegeix bé, mostra clarament que qualsevol cap mitjanament ben moblat té l’obligació de llegir els altres, ja siguin contrincants o directament rivals, si vol construir-se a si mateix, si vol enfrontar-s’hi i si vol guanyar (quines paraules més gruixudes que m’han sortit…). No descobreixo res, però em sembla important de dir.

Ensorrament de seguretats i la recerca de les noves
Sense cap mena de dubte, de 2015 a 2018 totes i cada una de les seguretats que la gent que participem en lluites socials teníem s’han afonat. Els canvis, de forma especial a partir de setembre de 2017, s’han accelerat i els panorames que hem previst un cop i un altre han esdevingut fonedissos i canviants amb tanta rapidesa que els nostres caps i enteniment, massa sovint, eren incapaços d’entendre on érem i què calia fer. Ha calgut reinventar-se un cop i un altre i encara som en aquest procés, un procés que tot i que estructuralment és el mateix que inclou l’anàlisi del llibre del Jordi és clar que té característiques radicalment diferents que caldrà determinar quan tinguem la perspectiva suficient.

Aquests canvis continuats no s’han produït només entre les lluitadores socials o entre els independentistes d’una família o de l’altra, sinó que s’han esdevingut en la majoria d’individus, associacions i col·lectius de Catalunya. I analitzar aquests canvis és una feina que a dia d’avui, 17 de març de 2018, encara no ens hem atrevit a fer amb tota la passió que vam ser capaces d’experimentar durant les jornades d’octubre i després, però que tampoc havíem fet en el període que va de 2015 a 2018. I quan parlo de passió no em refereixo a deixar de banda la fredor de les dades, les anàlisis positivistes o els mètodes objectius aplicats a la realitat, sinó a l’empenta necessària per fer el treball amb rapidesa i, alhora, seguint els paràmetres científics adequats. Jo conec només una excepció i és per això que la cito: Tumulto. Meditacions sobre l’octubre català (2017) d’Arnau Gonzàlez i Vilalta, Enric Ucelay-Da Cal i Plàcid Garcia-Planas. Us en recomano la lectura.

Tornant, però, al llibre que ens ocupa, és ben clar que el fet que l’anàlisi es tanqui el 2015 dificulta una part del que podríem esperar del llibre, és a dir com s’ha articulat aquell discurs elaborat en aquell moment en un xoc social que ha generat, tal com he dit ja, diversos i destacats canvis arreu i d’una profunditat, sense cap mena de dubte, important. Alhora, però, hem de tenir en compte que l’anàlisi d’aquell moment, del que en aquell moment Mas va forjar a nivell de discurs, és important de valorar-lo en tota la seva profunditat si volem entendre les bases d’un projecte que volia continuar manant petés qui petés a partir d’una renovació de la coalició de poder CiU que avui no existeix però els elements resultants de la qual continuen bevent d’aquell moment.

El 18 de juny de 2015, CiU es dissolia com a federació després que quatre dies abans Unió Democràtica decidís en referèndum intern per un 50,5% dels vots que en el seu full de ruta no s’incloïa la independència. Els democratacristians independentistes fundaren el seu propi partit, Demòcrates de Catalunya, el 12 de juliol de 2015, i el 27 de setembre del mateix any es s’articulà una coalició entre CDC, ERC, Demòcrates i independents que guanyà les eleccions al Parlament de Catalunya amb el nom de Junts pel Sí (JxS). És en aquest moment que la CUP, amb deu diputats i imprescindible per tirar endavant un govern independentista en què els anticapitalistes no participarien, exigeix el pas al costat d’Artur Mas, una exigència que acaba sent acceptada i que porta l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont, a ser president de la Generalitat de Catalunya. CDC desapareixeria un any després i de les seves restes en sortiria el Partit Demòcrata de Catalunya (PDeCAT), fundat el 10 de juliol de 2016. El referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació vista i no vista de la República Catalana, la constatació que la dreta catalunyesa no havia preparat el moment, l’aplicació del 155 per part de l’Estat, l’ocupació militar i policial de Catalunya i l’empresonament de líders socials i polítics, així com l’exili d’altres membres del Govern, portà a una redefinició d’aquest espai que coincidí en una llista unitària anomenada Junts per Catalunya i coneguda com «la llista del president». Artur Mas, enmig d’aquest maremàgnum, anuncià, el 9 de gener de 2018, la seva dimissió de la presidència del PDeCAT, coincidint amb la sentència del Cas Palau que establia el desviament de fons públics com un dels canals a través dels quals CDC s’havia finançat de forma il·legal durant anys i panys.

Tenim feina per acabar de veure i pair tants canvis en l’àmbit del pensament de dretes catalunyès, de regionalista a independentista i, amb molta seguretat, tornant a l’autonomisme, un espai de confort que els podria permetre continuar exercint el seu poder i la seva dominació tal com sempre han fet. L’únic problema amb què es poden trobar ara és, precisament, que la majoria independentista republicana pel canvi social sigui, tal com preveuen enquestes i eleccions, real. La seva recerca del que ells anomenen «ordre» els serà complicada si no adeqüen el seu discurs al de la majoria social i aquesta sembla que ha variat en moltes coses respecte al començament d’aquest «procés». No obstant, en bona part, moltes de les coses que han passat i fins i tot de les que passaran tenen a veure amb un article que incloc a continuació per tancar l’epíleg, que en el seu moment vaig escriure i publicar uns minuts al digital Setembre però que jo mateix vaig retirar i que mostra una mica la capacitat de mentir dels manaires catalunyesos i de com amb ells, sense canviar d’actitud, no hi ha ni sigles noves ni discursos renovats que valguin.

Llegit ara, amb Puigdemont a l’exili i un munt de coses més passades, pot sonar una mica estrany però el fons és el que crec que importa, alhora que inclou una evident presa de postura davant la temàtica de l’enredada per part de Mas i voltants que és un dels temes de què tracta, també, La Catalunya del seny. L’article, pràcticament inèdit, el vaig publicar el 26 d’octubre de 2017, en un moment en què els convergents es negaven a implementar la República que havíem guanyat a les urnes i davant les porres amb els cossos com a barricada.

«Amb Puigdemont i Convergència no hi haurà independència. Sortim als carrers!

Avui, el PDeCAT ha fet oposicions –i les ha guanyat- a superar per la dreta i l’espanyolisme els pitjors temps de Convergència i la Lliga Regionalista, els seus antecessors en el seu espai polític. El pas enrere de Puigdemont és vergonyós, però és alhora una absoluta presa de pèl a tota la gent que va ser colpejada l’1 d’octubre, que hem estat al carrer 11 de Setembre rere 11 de Setembre i moltíssims dies més.

L’anunci d’aquest pas enrere és una estafa absoluta a tota la gent que es va il·lusionar, ha treballat, va lluitar, ha fet feina, va posar el seu cos, ha deixat la seva pell i hores, hi posa dies, i dedica mesos i anys a un objectiu lloable. Aquest objectiu era ben clar: esdevenir ciutadans i ciutadanes d’un República que havia guanyat, com a opció, el referèndum d’autodeterminació convocat pel Parlament. I ell, Puigdemont, dos cops seguits ha estat incapaç de tirar endavant el mandat popular.

Ara, el president de la Generalitat nega el dret aconseguit per les urnes perquè sap perfectament que li és impossible de controlar això que en deien «procés» i ara és, a pesar seu, un procés d’autodeterminació nacional, amb tot un poble organitzat que s’ha fet gran i ja no necessita delegar en polítics professionals que ens venen sempre que poden als de sempre.

Aquí no hi ha ni «alta política» ni estratègia ni res. Ja podeu llegir tots els tuits justificant-lo que vulgueu, les notes de veu dient que «a un li han dit que diuen»… que tots deriven de la factoria de mentides del cap de premsa de Mas, Joan Maria Piqué, i voltants. I tots són mentides per enredar. Aquí no hi ha pilota a la teulada de ningú, ni joc ni jugadors. Hi ha uns poders fàctics de l’Estat, dels quals en forma part la burgesia catalunyesa i la seva eina d’intervenció en la realitat del país, que és el PDeCAT, que s’han passat la voluntat popular per on sempre se la passen si no coincideix amb la seva.

Al costat de l’ombra allargada de Mas, Puigdemont ha fet real, un cop més, el vaticini de Salvador Seguí en el seu discurs a Madrid de 1919 i refet anys després per Pere Foix quan deia que «Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.»

La Lliga Regionalista era el partit antecessor de Convergència i aquesta l’antecessora del PDeCAT. Però aquests partits tenen moltes més semblances que ser un l’antecessor de l’altre. Tots tenen i tenien la seva raó de ser en el manteniment de la dominació. Es van intentar sumar al «procés» amb l’única intenció de no desaparèixer i, arribats al cap del carrer, vist que se’ls escapava de les mans perquè cada cop més és el poble qui mana, han posat el fre de mà que manava l’Estat espanyol i que necessitava la classe social per a qui treballen. Just quan hi érem a tocar, han aplicat la marxa enrere que ara veiem i que intenta destruir l’espai independentista i fer-lo inoperant davant la realitat espanyola i capitalista que és l’única que sempre han defensat.

Queda claríssim avui que amb Convergència mai hi haurà independència. Ho sabem de fa anys i panys i sempre acaba sent més clar que un cel sense núvols. La burgesia catalunyesa mai no falla. En això s’assembla molt a un dels seus fills predilectes: l’Estat espanyol. I sempre, sempre, sempre, entre classe i nació ells han triat, trien i triaran classe; per tant, Estat espanyol que és qui els garanteix el manteniment dels privilegis.

Igual que no acato la repressió de l’Estat espanyol ni les seves lleis injustes, tampoc acato aquesta decisió antidemocràtica de Puigdemont i voltants. Cal exigir a les bases de l’ANC i d’Òmnium que facin el paper que fins ara han fet i no encobreixin aquesta presa de pèl a totes i tots. Hi confio igual que confio en els membres del PDeCAT que han posat el dret a decidir al davant de tot, les d’ERC, els independents de JXS i, és clar, els de la CUP. Sobretot, però, confio en la gent que pren el carrer cada cop que cal i que defensa la democràcia per davant dels interessos de classe d’una minoria de rics.

Només el poble salva el poble i només el poble pot salvar el poble. Perquè el poble és l’únic que continua tenint el carrer com l’espai bàsic de vida. És només des del carrer, on no es delega, i sumant-nos cos a cos que podrem revertir la situació, i proclamar la república des de baix. I cap a aquí hem d’anar, amb decisió i sense deixar-nos enredar amb eleccions autonòmiques o negociacions absurdes de presos per pau o no intervenció a canvi de retirada d’un tros o de tot el 155. Proclamem la república i fem-la de totes i tots, des de baix, als carrers. Mai més demanarem permís per ser lliures!!!»
I així és i serà.
6

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!