Prendre la paraula

jordimartifont

27 de gener de 2010
0 comentaris

‘Lamentacions’ de Cotó-en-pèl

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

“Silent, el pas de l’aigua, de la terra i la llum. Jo
sé com creixen dels teus cabells unes ombres que conec”.
Secta Sònica

Dins de la societat mecanitzada que cantaven Habeas
Corpus, no hi ha espai per a la culpa individual. Totes i tots som culpables de
baixa intensitat. I alguns destaquen per acaparadors… Tenim les cases plenes
d’estris que no serveixen per a res i en la majoria de casos mai no han servit
per a res ni hi serviran. L’acumulació de foteses és una de les
característiques de les societats industrials del segle XXI, en què a banda de
dissoldre’s la identitat obrera s’ha consolidat la identitat consumidora. La
majoria de gent que treballa vuit hores o més a la fàbrica no construeix la seva
identitat col·lectiva a través de les relacions a què la feina obliga o, tal com
passava fa pocs decennis, la lluita pels drets en el treball obliga, sinó a
partir del que fan a fora de la feina. I en bona part, aquest temps fora del
treball que s’anomena oci també és en mans de les multinacionals que decideixen
què ens agrada i què ens ha d’agradar a través d’un invent potentíssim com és
la publicitat. I no us poseu en contra dels gustos dels altres que en sortireu
escaldats, que ja diu la frase feta que “sobre gustos no hi ha res escrit”.
Frase mentidera entre totes les frases que inclouen conceptes falsos, ja que no
només hi ha molt d’escrit sobre gustos sinó que aquest és un dels temes més
recurrents entre els que es fan anar per omplir plaguetes, llibres, webs i
revistes.

Aigua, terra i llum són ja negocis establerts i
controlats per immenses multinacionals per a les quals ens toca treballar. Les
cançons de Cotó-en-pèl han esdevingut, doncs, relíquies d’un passat que no es
recuperarà si no el poden convertir, també, en negoci; i això sempre després
d’esporgar i ensucrar els records.

Ara bé, afirmar tot això i quedar content pel
diagnòstic, content i immòbil, és un desastre encara pitjor. Si la reflexió no
serveix, com a mínim, per intentar intervenir en allò personal per sintonitzar,
després, amb allò general, de res no servirà la reflexió, si no és per arribar
a la masturbació intel·lectual solitària. I ara per ara tampoc és el nostre
màxim objectiu.

No és només saber que ens porta a actuar, fins i tot
quan sabem que fer-ho no servirà de res o de ben poca cosa, sinó la voluntat de
millora davant la vida i de solució davant la nocivitat. I aquest ordre de les
coses me’l crec, perquè “Jo sé d’on és l’abisme que profund ens engoleix i sé
d’on és la veu ritual que viscosa se’ns apareix”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!