Prendre la paraula

Darrerament són constants els intents d’assimilar les CUP i els CDR, o de dir que els segons són un instrument dels primers. No sols ho fan la Policia Nacional i la Guardia Civil en els informes que lliuren a la fiscalia perquè ens imputin a membres d’uns i d’altres, sinó que també ho fan intencionadament diferents mitjans de comunicacions i persones conegudes a les xarxes socials vinculades a determinats partits polítics, o fins i tot, polítics que ocupen alts càrrecs al Parc de la Ciutadella. L’intent d’uns i altres és clar. Pels uns, l’assimilació serveix per a desprestigiar els CDR, perquè no els interessa l’existència d’una organització popular de base que no poden controlar segons els interessos del moment en el marc del “procés”. Pels altres, l’estratègia és més vella… és allò del “todo es ETA”, en un intent de criminalitzar les propostes polítiques que amenacen o qüestionen el seu règim.

Arran d’una campanya dels CDR coincidint amb la Festa Major de Tarragona, aquesta estratègia que es cou en l’àmbit autonòmic s’ha materialitzat a nivell local. Es tractava d’una campanya, en la qual a partir d’uns adhesius en què es mostraven les cares de diferents polítics de la ciutat, es convidava a la població a xiular-los per denunciar el seu paper en la gestió de la política local. En el mateix sentit, també es convidava a xiular a polítics pel seu paper en relació amb el que es va viure a la ciutat durant l’1-O i el seu posicionament respecte la reclamació de llibertat per als presos i preses polítiques i exiliades. Fins llavors, ja feia anys que espontàniament molta gent mostrava el seu malestar amb aquests partits durant la processó de Santa Tecla, la Crida, les diades castelleres… però mai no havia tingut tant de ressò.

No sabrem si les xiulades d’enguany han estat molt més eixordadores perquè les convocaven els CDR o pel cúmul de despropòsits que hem patit les tarragonines (alguns dels quals van ser motiu d’escarni a tot el país) i els cops que ens vam emportar l’1-O per defensar les urnes. Alguns han qualificat de “barroera” i “fastigosa” aquesta manera de fer política. Cadascú pot pensar el que vulgui. Per nosaltres, allò “barroer” i “fastigós” en política és robar diners públics, malbaratar-los, utilitzar el càrrec per a beneficiar els “amiguets” o fer caciquisme per intentar esborrar a l’adversari polític. Per nosaltres, allò que és barroer és denunciar les “xiulades” com “assetjament”, quan moltes de les xiuladores van ser agredides físicament amb la complicitat i beneplàcit d’aquests que se senten assetjats. Per nosaltres, allò “fastigós” és la repressió brutal i demencial que fa empresonar persones innocents i que persegueix tot un poble pel seu anhel de llibertat.

Com a regidora, tinc l’oportunitat de poder interpel·lar periòdicament als protagonistes d’aquests cartells al saló de Plens o als mitjans de comunicació. Malauradament, la gran majoria de la gent que aquesta setmana va xiular -o va aplaudir!- a aquests polítics, només tenen aquesta oportunitat per poder mostrar públicament la seva reprovació -o aprovació- a la gestió municipal o supramunicipal. Però, clar, les seves regles ja les coneixem: votar un cop cada quatre anys i la resta dels dies quedar-se a casa i esperar que els “gestors” resolguin les nostres necessitats. Òbviament, cap d’aquestes persones que ha “condemnat” la iniciativa dels CDR es preocuparà per poder canviar aquesta situació.

Alguns han dit que el problema era posar les cares dels polítics en cartells, quan resulta que fa anys i panys que els polítics són el protagonistes de tota la cartelleria dels moviments socials d’aquí i d’arreu del món (i fins i tot de partits polítics d’ordre). Altres han dit que el problema era barrejar festa i política… probablement són els mateixos que afirmaven que no s’havia de barrejar esport i política, quan criticàvem els Jocs del Mediterrani.

Per sort les festes majors continuen sent espais d’expressió i organització popular. Ho veiem a Tarragona en els balls parlats, en els orígens de la baixada de l’Àliga, en la gran majoria de totes les colles que fan possible la festa… i també en les xiulades! La polèmica s’ha volgut centrar en el fet que hi ha gent a qui no li agrada que ens organitzem, que ens expressem o que protestem durant les festes perquè “las fiestas son de todos”, és la mateixa gent a qui no li agrada que ens organitzem, ens expressem o protestem durant tota la resta de l’any. En tot cas, el problema és el de sempre, no tolerar la llibertat d’expressió, especialment, quan els que estan dalt són criticats per qui són baix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!