Prendre la paraula

La primera lluita
antinuclear en el darrer llibre de Xavier Garcia

“Aquestes minories
havien estat desautoritzades, per dretes i esquerres, en funció de criteris
ideològics consensuats pel mite del creixement, com a “contraris al progrés”. A
patir d’aquell moment, un cop articulada l’arquitectura político-jurídica
institucional, els opositors minoritaris passarien a ser sospitosos de la
democràcia, per pretendre’n vulnerar les seves lleis”.

Aquest fragment
podria servir per entendre l’esperit de la història que explica “La primera
dècada de lluita “La primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya
(1970-1980)”, del periodista i lluitador antinuclear Xavier Garcia, obra
guanyadora del Premi Jaume Ardèvol dels Jocs Florals de Torroja del Priorat.
L’acabo de llegir i tinc la impressió que, un cop més, el Xavier ha escrit un
llibre que no arribarà als que jo crec que són els seus lectors potencials.
Potencials perquè en els seus escrits hi descriuen el mateix, perquè en els
seus textos coincideixen en la intenció i l’esperit. Parlo dels moviments
socials de Sants, de Gràcia, de Sabadell, de Lleida… que quan busquen
referents anteriors recorren només al que va passar en aquests anys (dels
setanta als vuitanta) a Barcelona i voltants.

La lluita que Xavier
Garcia recorda i de la qual ens dóna mil i una dades, mil i una vivències –no
obstant, ell en va ser també protagonista (represaliat!)- és la mateixa que les
dones i els homes que des d’aquesta nebulosa que són els moviments socials
anticapitalistes portem a terme ara mateix, lluny de la tutela de partits,
sindicats jeràrquics i qualsevol altre tipus d’organització que sigui fàcil de
comprar.

El llibre, publicat
per l’Arxiu Comarcal del Priorat -que cal dir de passada que està fent una
tasca impressionant d’edició de llibres prioratins i més generals com aquest
mateix- i els Jocs Florals de Torroja, és un intent reeixit d’historiar uns
fets que suposen una de les lluites socials més dures, complexes i alhora
generals de les que s’han desenvolupat als Països Catalans en les darreres
dècades. El to que pren Garcia barreja el subjectivisme necessari de les dades
i la presa de partit, un partit que el periodista va prendre de primera hora
per la terra, per la gent i contra el poder econòmic que no s’aturava davant de
res ni de ningú i que encara continua igual.

El llibre està
estructurat en tres parts i 12 annexos. La primera part (‘El context general
d’una imposició’) ens narra l’astorament d’una societat rural davant d’unes
centrals nuclears que se’ls van anunciar com una fàbrica de xocolata que farien al terme municipal, els primers opositors i les trifulques diverses que el
poder econòmic de les elèctriques estén per unes terres pobres de solemnitat
per comprar voluntats i assegurar-se a partida. Resulta interessant de llegir
el subcapítol dedicat a les relacions del moviment amb els partits i com
aquests (estic parlant dels suposadament d’esquerres, PSOE i PSUC) acaben
apostant per la mobilització sense massa convenciment; o la part en què l’autor
ens informa dels noms que van fer possible la nuclearització del territori i
l’espoli de l’aigua entre els quals no podem oblidar ni obviar els del banquer
March, Pere Duran Farell, Ferrer i Salat o el mateix Jordi Pujol, bones
persones i respectables entre les bones persones i les respectables.

La segona part
acabarà el 1980, concretament el 18 de gener de 1980, amb l’arribada del primer
carregament d’urani a Ascó, enmig de la celebració de Sant Antoni a la localitat.
És el mateix any de l’arribada de la Marxa Antinuclear de Catalunya al
municipi, que intentava emular la unió de lluites socials que quatre anys abans
havia representat la Marxa de la Llibertat. Un espai important d’aquesta segona
part és ocupat per l’entesa entre el moviment social i els científics, els
professors universitaris i els periodistes que doten de teoria i de presència
pública, fins que són censurats, el moviment, alhora que el distanciament del
poder polític i econòmic esdevé cada cop més important.

El tercer capítol
(‘Testimonis, presències i fidelitats’ o ‘Breu diccionari de resistents’)
inclou breus ressenyes biogràfiques de les persones més destacades de tot el
moviment antinuclear amb un interès especial i lògic pels periodistes que com
ell van posar-se al costat del poble en una lluita tan transcendental com
aquesta i que només es va perdre en part. Són molts noms entre els quals en
vull destacar dos: Joan Carranza, alcalde antinuclear d’Ascó mort a l’exili de
Santa Coloma de Farners; i Miquel Redorat, capellà d’Ascó i membre de la
Defensa Popular del municipi, incansable activista antinuclear, difamat pels
esbirros de Fecsa que no van estalviar-se acusar-lo de tot els mal haguts i per
haver perquè es va enfrontar durant deu anys seguits sense pausa a una de les
bèsties més actives de la plaga capitalista: l’energètica.

L’apartat dels
annexos representa, també, un motiu de joia per als qui fa temps que volíem
llegir de primera mà manifestos, textos i opinions del moment expressades en
veu alta sobre el conflicte en qüestió. S’hi inclouen molt diversos textos però
jo en destacaria dos: d’una banda el text “1 any de lluita contra les centrals
nuclears a les comarques de l’Ebre” que va redactar el mateix Xavier Garcia el
1975 i que llegit ara aclarirà a qui encara no ho tingui clar què va passar en
aquesta lluita i quines postures hi havia, inclòs el difícil partit que alguns
van prendre; i el “Via Crucis de la Ribera d’Ebre”, el text que Redorat va
escriure per al viacrucis que va organitzar a l’interior de l’església d’Ascó l’agost de 1976 en record de les víctimes
d’Hiroshima.

El llibre inclou
també imatges d’arxiu entre les quals vull destacar-ne només una del Santi
Vilanova. S’hi veu el desplegament policial (format per Guardia Civil, Exèrcit
i policia privada) davant de la tanca de la central d’Ascó, l’agost de 1980.
Els policies i militars no van vestits d’antidisturbis com semblaria lògic. Es
troben en situació de descans i porten armes llargues a les mans, tot un símbol
de com les pensava gastar el poder si els manifestants tenien la intenció de
fer alguna cosa més que protestar. Una dada per retindre…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!