Prendre la paraula

Patrícia Olivé Conde i Jordi Martí Font

Aquest article té, en el seu títol, una segona referència que, llegida ràpidament i sense fixar-s’hi, pot semblar una autèntica exageració, tot i que no ho és i precisament per això l’hem escrit.

Així, «l’adveniment del IV Reich» és una referència històric al conjunt de les polítiques desenvolupades pel govern del Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, anomenat popularment Partit Nazi, al poder a Alemanya des de 1933, per destruir la democràcia de Weimar i convertir aquell país en una dictadura sanguinària i fanatitzada on va quedar abolida qualsevol forma de democràcia, llibertat i respecte a la vida i a la dignitat humanes.

Es pot pensar que aquesta comparació és exagerada, però algú tan ben informat com Tim Waltz, actual governador de Minnesota (la ciutat més poblada del qual és Minneapolis), ha arribat a dir que «ara llegim el Diari d’Anna Frank i ens horroritzem, però en el futur llegirem els diaris dels nens i nenes obligats a quedar-se amagats a casa per por a l’ICE, i ens horroritzarem». Es referia a les tropes de controls migratori que han estès la por pels carrers de la ciutat, han detingut violentament centenars de persones i n’han assassinat dues que van decidir defensar la democràcia davant de la seva violència racista, Renee Good i Alex Pretti.

Examinem i comparem alguns dels eixos de les polítiques del Partit Nazi i del Govern Trump i, alhora, extraiem-ne semblances. En primer lloc, hi trobem l’establiment d’una força armada, independent de la policia o l’exèrcit ordinaris, amb una lleialtat única al líder i al seu moviment polític i no a l’estat (i les lleis que el sustenten) i que actua al marge d’aquestes normes. A Alemanya, la força que va fer aquest paper van ser les SS i als Estats Units d’Amèrica és l’ICE.

Les Schutzstaffel, més conegudes com a SS, van ser una organitzar paramilitar al servei d’Adolf Hitler i del seu partit. Van començar com una petita unitat d’ordre intern del Partit Nazi alemany i, a partir de 1929 i sota la direcció de Heinrich Himmler, es convertiren en una totpoderosa força policial i de seguretat una de les ramificacions més conegudes de les quals va ser la Gestapo, la policia secreta del règim nazi. Les SS van ser les encarregades d’executar la política de discriminació racial nazi i, a partir de la seva concreció a finals de 1941, de l’anomenada Solució Final, és a dir l’extermini sistemàtic de tots aquells col·lectius que segons ells no responien a la puresa de raça ària o eren considerats degenerats. És el que coneixem com a Holocaust.

L’ICE, la policia migratòria encarregada de complir l’estratègia de deportació massiva, va ser creada el 2002 com una agència per ajudar a la reconstrucció de la seguretat nacional dels EUA després del 11-S, però ha estat el govern Trump qui l’ha dotat d’un extraordinari poder i d’un amplíssim pressupost fins al punt d’esdevenir una autèntica força paramilitar, que actua al marge de la norma general (això els ha portar a enfrontar-se a altres forces de seguretat ja siguin locals o estatals) i que gaudeix d’una immunitat gairebé absoluta com demostra la protecció governamental total després dels assassinats de Good i Pretti.

Els objectius principals d’ambdues forces son ben similars: la neteja ètnica entesa com l’eliminació d’aquells que no pertanyen a la «raça» que ha de tenir la preeminència social. La teoria de la raça ària i el supremacisme blanc van de la mà. La persecució de les minories no àries com els jueus, els gitanos i tots aquells altres «impurs» (homosexuals, dissidents polítics, discapacitats) va ser una constant en el Tercer Reich fins a desembocar a partir de 1942 en la Solució Final, és a dir l’extermini físic de tots ells. A l’Alemanya nazi, durant 9 llargs anys, de 1933 a 1942, la política de discriminació racial i neteja ètnica va anar «in crecendo» fins que els seus màxims dirigents van optar per l’extermini. En el primer any de mandat de Trump, ja s’han construït set camps d’internament on van a parar els detinguts per l’ICE, tots els no blancs son sospitosos, sobretot hispans. Els camps d’internament no son presons perquè les persones que hi són no han estat jutjades ni sentenciades, simplement són apartades de la societat i els seus drets són restringits, per no dir negats, tal com passava amb les persones portades a camps de concentració a l’Alemanya nazi.

Aquests són només dos exemples de com es construeix un estat autoritari com el que s’està construint davant dels nostres ulls i que alguns criminals, com la president de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, aplaudeixen a rabiar.

En segon lloc, l’expansionisme territorial, més enllà de les fronteres legalment establertes i sense respectar el dret internacional, invocant suposats drets històrics o necessitats estratègiques. Parlem de l’espai vital nazi que va fer que Alemanya conquerís bona part de l’Europa Oriental, davant la mirada de les potències europees. Parlem també de les operacions il·legals a Veneçuela, de la proclamació de les intencions d’incorporar als EUA Grenlàndia o part de Canadà o qualsevol altre país que els interessi en qualsevol moment.

Els mètodes per transformar una democràcia (amb tots els mil i un defectes de la democràcia liberal) en una dictadura són múltiples però tots van en una direcció: reafirmar el poder únic del líder i evitar el sotmetiment a les lleis. El culte a la personalitat del líder, la destrucció dels adversaris, la violència al carrer per evitar qualsevol forma de dissidència i resistència organitzada, la por còmplice de bona part dels funcionaris i càrrecs de les institucions de l’estat… Tot això ho estem veient dia rere dia i veiem com s’accelera als EUA de la mà de Donald Trump.

I si estem d’acord que aquest és el camí que segueix el país més poderós del món, quines són i seran les conseqüències per a la resta d’estats?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!