Prendre la paraula

jordimartifont

14 de juliol de 2021
0 comentaris

‘La flor de la palabra’, un reportatge de Sara Vendrell sobre la Trobada zapatista a la Serra d’Almos el 1997

 

La Sara Vendrell Costa-Pau ha fet un reportatge sobre la subtaula de Cultura de la Taula de Catalunya de la II Trobada per la Humanitat i contra el Neoliberalisme. Mireu-vos-el perquè val la pena. Hi vam dedicar tantes hores, tanta feina, que ens vam sentir completament correspostos per tota la gent que va vindre, que va parlar, que va debatre i que va contribuir a teixir les resistència que van intentar aturar el monstre capitalista en la seva bogeria destrossadora que avui està completament desfermada.

En aquells dies vaig escriure aquesta textos d’aquí a baix:

Cròniques de la II Trobada Intercontinental a la Serra d’Almos (Priorat), Taula de Catalunya

1.- Menja’t una cama

Crònica atabalada de la que no és, però compta, com la primera jornada d’infructuoses desvariacions

A la matinada del dilluns 28 de juliol de 1997, un grup de cotxes de les proximitats de la Font Vella i la Serra d’Almos, a l’administrativa comarca de la Ribera d’Ebre i a les terres indòmites del Priorat, han començat a caminar, carregats de peres i bones intencions en direcció a l’estació de Móra la Nova. A les cinc i quaranta minuts de la matinada, hi ha arribat, gairebé alhora que el comboi, l’immens tren que portava les i els zapatistes a la seu de Catalunya. Zapatistes de cases ocupades de Roma, de col·lectius antifeixistes de França, de grups pels Drets Humans de Colòmbia, de valencianes i valencians ecologistes, de tarragonins anarquistes, de calabresos, gallegues, mexicans, gent dels Estats Units i dels indrets més allunyats del món, amb la sana voluntat de fer fora el sistema de la mort i de començar a crear una cosa que sense ser la perfecció s’assembli cada cop més a la llibertat. Boges i bojos que no creuen que l’amor al diner, sigui l’únic tipus d’amor possible, ben al contrari, és l’únic impossible. L’amor cal fer-lo entre homes, dones i qui convingui en totes les combinacions possibles…

Arribaven trinxats i trinxades de l’immens viatge, sense saber molts d’ells que la Serra els esperava amb la llet preparada i el cafè i el te calents. I després, a dormir… Mentrestant, arribava el cuiner de Manresa, tornàvem al tren en direcció a Barcelona gent que havia decidit baixar en un lloc que no els tocava i altres coses que no cal mencionar perquè ningú no se’n recorda.

Assemblea informativa i arriba el nostre primer escull: tenim immensos problemes per definir l’organització de la taula i avancem a poc a poc cap a l’hora de dinar. Mengem, encara amb poca obertura d’ulls i de cap, arròs amb pollastre, fruita, vi i mil coses més mentre les converses es comencen a semblar al que el seu nom indica.

Per la tarda, entre els moixonets que omplen el bosc de la Font Vella, la gent es presenta i es parla. Comencen a coincidir les mirades i els cors es fonen amb les paraules. Avança el dia i mentre la gent retorna de la piscina de la Trobada (l’aigua hi manté una excepcional temperatura temptadora a qualsevol hora) els ànims es crispen una miqueta mentre avancem a poc a poquíssim. Cal decidir com ens ho farem demà per obrir les discussions i no hi ha manera. Arts i mànegues i mil i una negociacions aconsegueixen donar un sentir antiautioritari a les tres sub sub sub taules que s’han proposat, que s’obriran sense títol l’endemà i amb unes immenses ganes, això sí, d’omplir-les de veus. Unes veus que ja han coincidit i que es retroben al voltant de la taula i del sopar… excel·lent, un altre deu per al Roger de la cuina –i per al seu equip.

Sembla que hagi de ploure tot i que tothom sap que només seran quatre gotes que ens refrescaran els bancals i la nit. El grup d’acció directa teatral «situacionavegal» (ja sé que no es diu així però s’hi assembla) prepara un taller de teatre a la Serra, al local del cinema. La Bolera acull la reunió dels Aigua pel Secà, una gent de la comarca que toquen “La Clavellinera” mentre pico això. Just ara s’ha acabat. Aigua pel Secà fa dos anys que no tocaven junts i s’han reunit per a aquesta ocasió; ells també s’han trobat. La gent balla, el temps refresca i la son crida en veu alta que encara no s’han atrevit a fer-nos pagar per somiar. «Todo se andará…» I nosaltres hi serem davant

La taula del Priorat envia una abraçada a totes les altres taules de la seu de Catalunya i de la resta de la Trobada, de forma especial i amb tot l’afecte de qui es veu més còmplice, als companys i companyes de La Vakeria. Salut.

2.-Teoria dels cossos

Del dia que van començar les paraules que poden portar a l’acció o de les accions, explicades, que poden portar a la paraula. Nusos i més nusos a les sabates.

La nit d’ahir va ser llarga, segurament potser massa per a qui ha de treballar de matí però no mai prou per a qui parla, parla, etc., etc. La bassa-piscina convertida en platja d’estiu, la música sonant fins i tot sense electricitat, un cel negre negríssim i els estels somrient enlaire.

Avui, la gent s’ha aixecat no massa a l’hora però després del cafè i de l‘esmorzar corresponent s’han obert tres taules: la primera a l’espai del menjador, la segona al garatge del Mas de Pena (cal no oblidar que era la més concorreguda, segurament per la temperatura fresca que s’hi respirava) i la tercera a sota del tendal de l’era del Mas de Pena –quina calor! Al menjador es parlava d’alguna cosa semblant a “cultura de la resistència”, al garatge de “l’art i l’autogestió” i a l’era de “la cultura i el medi ambient”. És una forma d’anomenar els forats on es poden trobar les veus que al món parlen i viuen dins o al voltant de la paraula cultura.

T’imagines que un dels nostres somnis es fes gran, s’inaugurés i prengués camí sense dreceres, a poc a poc i seguint la línia més segura que hi ha, és a dir la que tomba a dreta i esquerra, o bé de cap quan el que es vol no és superflu.

A mig camí ens ha arribat la notícia que La Vakeria no es desallotjarà. Perfecte, però el setembre el jutge diu que tornaran a parlar. Ja se sap, la mala justícia dels rics sap esperar per colpejar. La gent se n’ha alegrat però tothom ho ha vist com una mala maniobra de cara a netejar la cara al poder de cara a la premsa.

El dinar ha estat un altre cop dels bons, si bé una mica tard. Pollastre amb xampinyons, pasta i de tot. La cuina sí que té les idees clares, acció directa per acontentar l’estòmac.

Les discussions donen els seus fruits i, a més, hi ha coincidències i no coincidències. Només faltaria que estiguéssim tothom d’acord. Continua arribant gent i més gent que, a vegades passa a saludar, altres a parlar i altres a quedar-se. A totes i tots, benvingudes i benvinguts.

De nit, Picarols amb animació infantil, el grup belga de teatre Chiltak, el romancer Jordi Ribes i molta més gent que no podem sumar ni anomenar perquè no en tenim els noms.

Que el cansament no ens cansi, que la nit ens acompanyi i que els astres no s’apaguin ni la lluna deixi de fer llum. Que no es confongui ningú de camí cap a la Font Vella. Petons i abraçades a totes i tots els qui es perdin, «punyeteros.»

3.-Dimecres dia 30 de juliol

El ponent excessiu

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.

Mira la folla roja com rebutja

el llençol de muntanya que l’acotxa.

Un altre dia exagerat. Un altre

dia se’t mor cregut que el seu color

no tornarà mai més, no tornarà

com la sang que es podreix. Eixuga llum,

llença cotons de núvols, renta’t, gira’t,

beu el més límpid gin de lluna i mar.

(Gabriel Ferrater)

Surt el sol tan aviat que ningú té temps de llevar-se i veure’l; una autèntica vergonya. Demà intentarem no perdre’ns-el. Més que res perquè la posta la seguim expectants, com si no l’haguéssim vista mai i segurament que la sortida deu ser tan o més impactant. Estem tan enfeinades i enfeinats que gairebé no podem veure ni el cel ni el sol i per això ens fixem en poemes i coses per l’estil. D’aquí ve que avui us enviem un poema del Gabriel Ferrater, a través del qual demà omplirem una de les parets de la Bolera de llum i de color. La Bolera és l’espai on la gent fa festa a l’estiu i es relaciona durant la festa major aquí a la Serra d’Almos.

Al matí, després de l’esmorzar i d’una assemblea tècnica, han recomençat les discussions de les taules. La taula de l’era, per la calor i pel fet que el seu nombre de membres és el més reduït -que no poc important-, ha decidit traslladar-se a la segona planta del Mas de Pena.

El dinar, al migdia, com sempre, avui l’hem fet acompanyats de gent de l’Associació de Veïns de la Serra, que ens han explicat la seva lluita per la rehabilitació del municipi i per l’autogestió dels seus espais de poder, sempre horitzontalment. La sintonia ha estat total entre la gent del poble i els diferents assistents a la nostra taula (novament, felicitats a l’equip de cuina). Més piscina, sol, visites i parlar i parlar i parlar…

Petita escena nocturna

-Potser val més no a anar al poble per no amoïnar més els veïns que resisteixen la nostra música i festa fins ben entrada la nit. Demà ells s’aixequen a les sis a treballar, abans no surti el sol i nosaltres ja els hem destorbat dues nits de son.

-D’acord, podem fer una festa petitona al menjador.

-Sí, tothom d’acord.

(Passats uns minuts i uns quants viatges a la Serra, la gent d’allí diu que si no hi anem ens vindran a buscar).

-Tothom cap al poble…

-Només faltaria!!!

-Aquí a la Serra tot sembla anar d’una altra manera.

Arriba gent d’acreditacions de Barcelona. El poble és al carrer i comença un correfoc amb diables i festa. La gent en pantalons curts i els petards cremant i explotant. S’atura la crònica però no la nit.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!