Prendre la paraula

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix «nepotisme» com a «Favoritisme envers els parents.» o «Abús de poder comès a favor de parents i d’amics.» És una de les formes més patètiques de corrupció i sembla que entre els que remenen cireres és més que corrent. Això no treu que no sigui menyspreable qui l’utilitzi a partir de la seva posició de poder. De fet, sense posició de poder no es pot produir.
L’alcaldessa de Ripoll, que brama dia sí i dia també per les xarxes de mig país defensant la puresa de la raça, sembla que n’és una bona mostra. O, més ben dit, la seva manera de procedir és d’aquesta mena. Una corrupció de la mateixa mena que la que ella diu perseguir (diu, diu, diu…) i no admetre per «salvar Catalunya». Curiós que tractant-se d’una dona que diu i repeteix que ella no és d’extrema dreta «sinó d’extrema necessitat» (ho diuen els feixistes de Bocs, també, i d’altres), no hagi tingut més cura a l’hora de triar els lemes i hagi acabat utilitzant el que, canviant el país, utilitza tota l’extrema dreta mundial…, ella que no ho és. Potser és que a més de corrupta és curta i no se n’havia adonat. No ho crec, perquè el seu candidat per Barcelona, precisament, es va passar uns dies per Alemanya llepant les soles de les sabates dels nazis del partit AfD quan aquests van treure bons resultats a les darreres eleccions i segur que algú li devia haver explicat que aquest és un lema utilitzat per tots els nous feixistes.
Tornem al que anàvem, perquè impol·luta alcaldessa i parlamentària (aquest va ser el primer canvi en el seu partit, que tenia com a premissa que ningú tingues més d’un càrrec i ella va canviar la norma per poder-ne tenir, com a mínim dos) ara té la filla treballant com a policia municipal en el consistori en què ella és alcaldessa. No passaria res si no fos que ella mateixa va triar els membres del tribunal que va avaluar la noia a partir d’una entrevista. Un procedir que no és només de mal gust sinó que fot una catipèn que no mereix qualificatiu. Explicar-ho sol ja fa arrojar.
Això sí. Res no passa a casa de la senyora que diuen que té intenció de votar un de cada deu catalans, perquè els que tenen intenció de votar-la fan com si sentissin ploure, i és que «la Sílvia, parla tan bé…». I és que tenim un país que cada cop fot més pena i aquesta intenció de vot és de les més patètiques que hi ha. Això sí, la intenció és, sobretot, propaganda. I tampoc cal ser massa llest per entendre-ho.
Esperem que la gent, amb dos dits de seny com a mínim, això que diuen que es tan català, no faci cas de propagandes pagades a preu d’or (un dia algú ens dirà qui paga aquest control tan exagerat de xarxes) i no voti a qui, si pot, els posarà la corda al coll. Ara, que no seria estrany ni el primer cop que passés…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!