Prendre la paraula

Cinquanta anys en suposada democràcia a l’espanyola no han permès, encara avui, reobrir el cas de la mort d’un jove tarragoní de 19 anys que va perdre la vida en caure o ser llençat des d’un edifici del carrer Unió. Fa cintuanta anys, ells es deia Juan Gabriel Rodrigo Knafo i avui, també, tot i que encara no sabem si va ser assassinat per uns policies que el perseguien o bé, enmig de la persecució, va caure sense intervenció policial física en la caiguda. Cintuanta anys després, no sabem tampoc si el seu cos presentava impactes de bala, pilotes de goma o lesions més enllà de les que eren conseqüència de la caiguda… perquè en el moment de la seva mort ni tan sols el seu advocat, Rafael Nadal, va tenir accés al seu cos.

3 de març de 1976. Davant les vagues generals continuades esdevingudes a Vitòria i el contagi de la situació de defensa directa dels drets de la classe obrera de forma autogestionària i assembleària, la policia intervé tal com sempre fa quan el que està en joc són els privilegis dels rics. El resultat són cinc morts per impacte de bala i centenars de ferits. Els assassins tenien dues tipologies: uns van disparar i els altres ho van ordenar. Entre els que ho van ordenar, un dels principals actors va fundar Alianza Popular i després el Partit Popular… A Tarragona, Knafo, un jove solidari, va morir en les manifestacions posteriors de protesta plantant cara als assassins.

Va ser en un moment en què els morts de Vitòria requerien suport internacional i des de Tarragona aquest es va fer, tal com a molt altres diversos llocs dels Països Catalans on es van organitzar actes de protesta i suport. A Tarragona, els treballadors que estaven construint la petroquímica es van reunir en assemblea i van decidir realitzar una marxa des de la refineria fins al centre de la ciutat amb el lema «Vitoria, hermanos, nosotros no olvidamos». La policia va carregar molt durament contra la manifestació i Knafo, com molts altres, intentà escapar-se dels colps de porra corrent. Segons diverses fonts, es va refugiar en el portal número 7 del carrer de la Unió perseguit per dos policies, els tres van pujar fins al terrat i un cop allí el jove va caure al buit i morí.

La transició a l’Estat espanyol es va construir sobre l’obligació de l’oblit, oblit de les víctimes d’un dels bàndols, el perdedor de la guerra civil conseqüència del cop d’estat franquista, i oblit de les víctimes antifranquistes prèvies a l’arribada de la monarquia constitucional. Oblit i silenci pactats entre els que van acceptar la «bandera roja y gualda» com a pròpia malgrat en nom seu se’ls hagués matat i torturat, dels que van assumir que no hi hauria trencament sinó continuïtat. I contra aquest oblit pactat només es van aixecar i s’han aixecat les famílies dels morts i represaliats i els moviments socials que no han volgut deixar de saber, que no han volgut oblidar.

La recuperació de Knafo a nivell públic a Tarragona ha seguit aquesta premissa. Així, va ser i ha estat la seva família qui bàsicament ha defensat el reconeixement al jove mort, tal com des de fa temps es fa a Vitòria, a través d’un senyal físic en l’espai urbà. Durant aquest temps, la família ha trobat el suport de diversos moviments socials, entre els quals destaca Tarragona Patrimoni de la Pau, l’entitat antimilitarista que va organitzar les primeres ofrenes florals públiques en el marc de les trobades antimilitaristes de cada primer diumenge de mes a la plaça de la Font.

Avui, cinquanta anys després de la seva mort, el cos de Knafo continua allí, enmig del carrer de la Unió, esperant. Continua allí perquè encara no ha estat retirat, malgrat hagin passat anys i panys i suposadament tinguem lleis de memòria històrica i memorials democràtics que ho podem i ho han de fer. Una democràcia que cinquanta anys després no ha estat capaç de saber si Knafo va caure o el van tirar, si va ser assassinat o no i si ho hagués estat quins van ser els seus assassins. No es tracta de venjança, es tracta de justícia, record i reparació, de poder arribar a saber, a conèixer… sense haver de preguntar-se què hi fan unes flors al mig del carrer Unió i una colla de gent concentrada en aquell indret cada cop que comença març…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!