Prendre la paraula

El dret d’insurrecció

Segons els graus de civilització d’un poble, i segons per quines institucions es veu regit, consagra la pública opinió més o menys ferm el dret a insurreccionar-se.
El més partidari de l’autoritarisme diu que «si l’autoritat és mal exercida, per dret natural existeix la facultat de rebel·lar-s’hi». Si algun testimoni indubtable per tal afirmació ens fes falta, trauríem l’actual papa Lleó XIII, gens sospitós de liberalisme, que en la seva última encíclica contra la Maçoneria diu que «l’autoritat ha de respectar-se, MENTRE MANI ALLÒ JUST».
El que és just és el que es fa amb justícia, i justícia és donar a cada un el que li pertany segons el seu dret davant la raó.
I resulta que qui atempta contra els drets d’un altre, sigui qui vulgui, si és autoritat no mana el just, i consegüentment, és altament meritori rebel·lar-se contra tal autoritat, i si l’autoritat es defensa comet un acte criminal, ja que impedeix la realització de la justícia.

El dret d’insurrecció és reconegut avui per tot el món civilitzat, i pels governants espanyols. Per no fixar personatges polítics, ja que tots han de saldar en aquest compte, només recordarem que la monarquia borbònica degué la seva restauració a Espanya a una insurrecció i a una sedició militar, feta contra l’autoritat constituïda, amb la circumstància agreujant de ser davant de l’enemic, i per tals mèrits ocupa avui el tron d’Espanya el nét de Ferran VII i fill d’Isabel II, després d’haver sigut també destronada per una insurrecció.
Qui acut a la insurrecció és que es creu en el dret d’insurreccionar-se. Si fos el contrari fóra com el malvat que, creient en la propietat i dret a la vida seves, roba i mata el seu semblant.
Des del vencedor d’Alcolea a l’insurrecte de Sagunt, tots han consagrat el dret a la insurrecció pel sol fet de rebel·lar-se, i tots han de creure que «procedeix la insurrecció quan no es dona a cadascú el que li correspon per dret natural».
En la definició d’aquest dret és on hi ha el cavall de batalla de cada escola, entenent-lo cadascú segons les seves conveniències.
Els monàrquics, per exemple, diuen que creuen que és just que el fill d’un rei sigui rei, encara que sigui un tros de quòniam, un tanoca, un calçasses, un talòs i un tocat del bolet, pel sol fet de ser fill de sa mare.
Els republicans creuen que no és just de cap manera que un fill hagi d’heretar forçosament la professió de son pare, ja que per les coses que aquest pot ser passador, l’altre pot resultar un animal per tots quatre costats.
I entre els mateixos monàrquics, els uns diuen que creuen just que el tron toqui a l’un, i els altres que toqui a l’altre d’entre fills d’una mateixa família.
I se subleven els uns contra els altres, perquè no deuen creure just el que diu el seu enemic.
De tot això, nosaltres en deduïm que des dels carlins als alfonsins i els republicans, tots han proclamat, han fet ús, han consagrat i fins han glorificat el dret d’insurrecció.

L’home és lliure per naturalesa.
Ningú té dret a esclavitzar la persona ni a obligar-la al que cregui convenient.
L’home que posa la mà damunt els drets d’un altre és molt més que un tirà, és un infame.
La llibertat de l’individu no reconeix més barrera que el respecte a la llibertat del seu semblant.
La societat humana es constitueix no per esclavitzar-se l’home, sinó per gaudir els avantatges de la civilització, ja que aïllat no es basta per satisfer totes les necessitats morals i materials.
És, doncs, justa la societat, tan sols basant-se en la llibertat, o sigui, en el fet de donar el seu dret a cadascú i a tothom.

Quan a un individu o a un poble se li treuen els drets naturals, se’ls tiranitza. La tirania és injusta; doncs allà a on hi ha tirania hi ha, més que el dret, el deure d’insurreccionar-se. Així ho reconeixen tots els partits polítics i totes les escoles filosòfiques.
El primer a revoltar-se és, sempre, el més valent, el més digne, el més generós.
Si guanya, passa a la categoria d’heroi i tot són honors i riqueses. si perd, la tirania hi desfoga la ràbia, i si cau a les seves mans, el fa un màrtir.
S’aixequen llavors altars a les víctimes en els fons dels cors honrats i enemics de la tirania, i aquest estímul és la llenya que contínuament s’afegeix al foc de la llibertat, que, avivat nit i dia, condensa el vapor de l’entusiasme que produeix les explosions revolucionàries.
Bons exemples d’això en tenim a Espanya.
Riego, insurreccionat a Las Cabezas de San Juan, és heroi l’any 20. Vençut l’any 23, passa a ser màrtir, i els governs d’avui contemplen el seu nom en lletres d’or dins del que es diu representació nacional.
Torrijos, Lacy i tants d’altres no foren més que uns insurrectes contra una tirania que els sacrificà infamement. Avui, els seus noms són venerats i esculpits en or.
En Serrano és heroi a Alcolea. En Martínez de Campos, pels seus, ho és també a Sagunt, per més que a aquest home no se’l consideri més que un heroi rovellat.
Tot això no prova res més sinó que el nostre tema és indiscutible: el dret a insurreccionar-se contra tota tirania.

Fa pocs dies que en ple Senat, contendint el vencedor i el vençut d’Alcolea, deia el primer:
—Si no hi hagués homes que lluiten pel triomf de les seves idees, potser encara estaríem adorant el cavall de Calígula.
I això ho deien referint-se a pronunciaments i insurreccions. És a dir, feien constar el dret a insurreccionar-se, potser sense adonar-se’n.
I afegiren:
—«Els avenços no vénen sinó per ACTES DE FORÇA de l’opinió pública».
Pot donar-se millor enaltiment del dret a insurreccionar-se?
No.
Tothom reconeix el dret a la insurrecció.
Els partits i les institucions només volen considerar-lo segons la seva conveniència.
Doncs al poble, al productor, a les forces vives de cada país toca estudiar-lo, i fer-ne l’ús que procedeixi amb justícia.
Ai de totes les tiranies el dia que això es realitzi!

[La Tramontana, 159, 4 de juliol de 1884, p. 1-2. Signat: Gimnàstic]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!