Prendre la paraula

El 7 d’agost de 1924, moria, després d’una dura agonia provocada per la tuberculosi, el poeta anarquista català Joan Salvat-Papasseit. En els seus darrers dies, l’havien acompanyat amics com Agustí Esclasans, Joan Merli i Josep Obiols, la seva dona Carme Eleuterio i Elvira Papasseit Orovitx, la seva mare. Davall del seu coixí diu la llegenda que hi trobaren el que seria el seu darrer llibre: Ossa menor, que en un dels poemes que inclou recorda que ell havia guardat fusta al moll, però els que el llegien, poetes noucentistes burgesos o aspirants a burgesos, no.
Salvat va ser el primer poeta obrer que va entrar a formar part del cànon literari català, dels autors i autores de qui tothom en pot dir, almenys, que tenien ofici de poetes, tal com a ell li agrada de dir. I hi va entrar, sobretot, perquè l’any 1962, en la primera edició de la seva obra poètica completa, Joan Fuster li situava rotundament.
Salvat, però, no és només el primer obrer a qui, quan es feia, s’havia de llegir al Batxillerat, sinó que és també un dels nostres avantguardistes més destacats, sobretot a partir dels llibres Poemes en ondes hertzianes i L’irradiador del Port i les gavines, sempre al costat de Josep M. Junoy i J. V. Foix. És també un dels responsables de posar en dubte, tant com va poder, un món que deia que es construïa amb els fonaments de la raó i la ciència i que alhora abocava els seus joves a matar-se entre ells en una Guerra que, com totes les guerres, guanyaven els rics i perdien els pobres. Una Guerra que es deia Mundial i que els seus companys d’ideologia, els socialistes, li havien assegurat que aturarien si mai s’arribava a donar. I no, els socialistes no la van aturar, ben al contrari llevat d’honroses excepcions, i per això Salvat abandonà les banderes partidistes i esdevingué «glossador de la divina acràcia». Un àcrata que, alhora, defensava el dret a la independència de totes les nacions i, abans que de cap altra, de la seva, Catalunya.
Però si va ser socialista, antimilitarista, independentista, anarquista i, sobretot Poeta amb majúscula, va ser perquè s’estimava per damunt de tot la vida, la vida tal com proclamava Maragall esperonat per la lectura de Nietzsche a què també s’abocà Salvat. I la vida, per ell, era l’amor, un amor que en els seus poemes retornava al cos, abandonat en literatura catalana des de l’Edat Mitjana, i oblidat durant la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme. En Salvat, l’amor esdevé físic, absolutament contemporani i, alhora, clàssic, tan clàssic com ho és Ausiàs March, el poeta de la carn que vol carn.
Per això, La Rosa als llavis és un poemari per gaudir i tenir el mos a la boca alhora que en passes pàgines i esmoles els sentits, per notar-lo en cada un dels pèls eriçats de la nostra pell mentre el poeta ens informa, amb fruïció i gormanderia, dels progressos d’una relació en què als amants els cals estimar-se d’amagat. I ho fan malgrat els espietes que els volten, a pler. I com si d’una relació medieval es tractés, acaba esdevenint la més moderna i lliurada al cos de les maneres diverses d’estimar que tenim els homes i les dones, els éssers humans que ens amem. I quan l’amor fineix, esdevenim encara amants, perquè la vida no fineix amb l’amor, que sempre és present i sempre, sempre, sempre, tona i revé.
Entre totes aquestes meravelles de la literatura, no ens podem estar de tornar a subratllar l’alegria de viure que desprèn tota l’obra de Salvat. Un goig de viure construït mentre la malaltia el rosegava per dins i el buidava de vida, mentre ell s’hi aferrava, una vida que cal que escrivim, però sobretot visquem, amb totes les lletres en majúscula: VIDA.
[Publicat a Diari de Tarragona, 2 d’octubre de 2024]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!