Prendre la paraula

jordimartifont

22 de juliol de 2008
0 comentaris

Infectació: ‘L’inici d’una fructífera amistat’, d’Àlex Tisminetzky

L’Àlex Tisminetzky és, segurament, el periodista que escriu els articles més entenedors i ben escrits sobre economia dintre dels moviments socials dels Països Catalans en l’actualitat. És per ell que “L’Accent” té un apartat d’economia espectacular i del qual molts hauríem d’aprendre. És ell qui fa la Infecació d’aquesta setmana.

Infectació: l’inici
d’una fructífera amistat

Àlex Tisminetzky

Hi va haver una
època en què la lluita dels anomenats nous moviments socials sorgits als anys
noranta i el sindicalisme combatiu no es van saber trobar. A l’antiga Rosa de
Foc, on es va crear el sindicat llibertari més potent del món, aquests dos
moviments, sí es trobaven, poques vegades es saludaven, i quasi mai col·laboraven.

D’explicacions
se n’han proposat moltes sobre el distanciament de gent que compartia molt més
del que s’imaginaven. Hi ha qui diu que va hi haver un trencament generacional,
altres parlen de xoc d’irreconciliables cultures polítiques, i també s’han
apuntat les incapacitats mútues per a les anàlisis socials més enllà dels seus
propis espais, però les reticències eren mútues i evidents. Els nous moviments
okupa, independentista o antifeixista, per citar-ne uns quants, van nodrir-se
d’una nova generació de joves (i juvenils) lluitadors, tan inexperts com
il·lusionats que, en un principi, crèiem que no només el món s’havia de
reconstruir de nou, sinó que els evidents errors històrics de l’esquerra
portaven a refer-ho tot sense salvar res del passat. El sindicalisme combatiu,
en canvi, continuava resistint a les empreses amb la part irreductible dels
projectes històrics de l’esquerra dels anys setanta, hereus d’aquells “ismes”
que semblen tan llunyans: maoistes, trotskistes, postsoviètics, guevaristes o
consellistes. I en un principi, aquells veterans lluitadors van observar amb
certa desconfiança un jovent que, sense ordre, estratègia ni concert, omplia la
ciutat de pintades, disturbis i aquells inclassificables centres socials
okupats.

Però
el sindicalisme combatiu i els nous moviments socials estaven condemnats a
entendre’s, i any rere any la complicitat es va anar ampliant, i la infectació
mútua ja és irreversible.

El
llistat de persones que han col·laborat en crear ponts és llarga. Però potser
una de les iniciatives més destacades va ser la creació i extensió de la Xarxa
contra els Tancaments, un espai intermitent amb l’explícita voluntat d’unir
esforços. I d’aquí en sorgiren jornades conjuntes de debat, accions des dels
barris en motiu de les deslocalitzacions d’empreses, i múltiples campanyes que
van donar les bases per a aquest reconeixement mutu.

Però
el que de ben segur ha certificat aquesta unió ja irreversible ha estat la
darrera vaga dels treballadors i treballadores de TMB pels dos dies de descans.
Desenes d’accions als barris, xerrades, publicacions especials i
multitudinàries manifestacions unitàries van ser la millor prova que les velles
reticències ja eren cosa del passat. Qui lluita a les empreses contra la
patronal i la burocràcia sindical sap avui en dia que compta amb el suport i
reconeixement dels i les joves (i no tan joves) que omplen d’esperança els
barris de la ciutat. I el suport és mutu, com han demostrat els comitès
d’empresa del bus i del metro que tant han col·laborat en la petita victòria de
Can Vies.

Estem davant del principi
d’una fructífera amistat. Endavant!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!