Prendre la paraula

El diumenge 1 d’agost, es restableix el funcionament dels tramvies i es publica un ban de l’alcalde anunciant que dilluns reobrirà el comerç. Apareix un primer balanç de víctimes i se celebren misses a les esglésies que no han estat cremades. L’anomenada Setmana Tràgica s’acaba i comença una repressió que serà aprofitada per tornar a fer net en els moviments socials que posaven en qüestió el Poder del moment.

Coromines, que ja havia patir la repressió que va envoltar el Procés de Montjuïc, recorda en els seus diaris que “No tinc de penedir-me de res. No he fet cap acte del qual m’hagi d’avergonyir. Algun diari ha parlat de que volien agafar-me, un periodista m’ha dit que estava a la llista dels deportats”. En una carta dirigida a Amadeu Vives, Coromines li resumeix les jornades dient que “El dilluns es va començar per una protesta contra la guerra, cridant ‘viva els soldats’. Però la nit mateixa es va girar la cosa cap a la crema de convents” i “El poble, quasi per unanimitat, va trobar bé la protesta el primer dia. Després, la crema dels edificis religiosos va separar de la protesta els carlins i els conservadors”. “No creguis lo que diuen de robos, violacions i assassinats dels revolucionaris. Als maristes de Sant Martí els van atacar perquè tiraven. A tot arreu les persones han sigut respectades, i fins tractades amb consideració. Els robos els han fet els granujas i el veïnat, però no els revolucionaris. Les violències són històries per adormir-s’hi dret. En canvi la repressió ha sigut horrible”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!