Prendre la paraula

jordimartifont

24 de juliol de 2019
0 comentaris

Glorioses jornades de juliol. Cent deu anys d’una revolta antimilitarista 1 (del 9 al 24 de juliol)

(Publico el reportatge que fa deu anys vaig publicar en aquest mateix blog i a diverses publicacions digitals i de paper, com “Catalunya” o “Rojo y Negro”. Ara que en fa 110 anys, podreu seguir la crònica de la Setmana Gloriosa aquí i a on vulgueu)

Què va passar a Barcelona ara fa cent anys? Què va abocar les masses de gent a cremar escoles religioses, esglésies i convents? Va ser l’anomenada Setmana Tràgica una revolta contra l’església? Una revolució? Una crema de convents per part de barcelonins embogits? Els “multitudinaris assassinats de capellans” van ser la causa d’aquest adjectiu aplicat a aquella setmana de juliol? Què va fer Ferrer i Guàrdia per merèixer la mort?

De la vaga general a la revolta popular

El 9 de juliol, un atac dels resistents marroquins contra el ferrocarril de la Sociedad Norteafricana va ocasionar la mort de diversos treballadors. La repressió posterior va encendre el foc d’una veritable guerra al nord d’Àfrica per a la qual l’Exèrcit espanyol no estava prou preparat ni ho arribaria a estar mai.

El govern de Maura va anunciar, l’11 de juliol, la mobilització de 20.000 reservistes per a un servei obligatori i actiu al Marroc. Tothom sabia ben clar què volia dir allò per a les classes populars. El mateix dia 11, començaren les protestes i augmentaren d’intensitat a mesura que arribaven notícies i rumors sobre les derrotes que patia l’exèrcit espanyol en la campanya colonial.

La premsa republicana, tant el catalanista d’esquerres d’“El Poble Català” que dirigia Antoni Rovira i Virgili com la lerrouxista d’“El Progreso” feia dies que s’havien pronunciat clarament en contra de noves aventures colonials i en contra de l’enviament de tropes al Marroc. No era estranya la seva posició ja que tot el moviment republicà, anarquista i part del catalanista (cal recordar que la Lliga Regionalista no segueix aquest camí) eren radicalment antimilitaristes. En aquest cas, però, també cal tenir en compte l’actitud dels socialistes del PSOE que s’oposaven al colonialisme espanyol i per tant a la guerra al Marroc sense posar en dubte l’exèrcit que l’havia de portar a terme.

Diumenge 18 de juliol, enmig d’aquest clima de “No a la guerra”, un batalló de reservistes va recórrer Barcelona camí del port per embarcar cap a Àfrica. Una multitud s’havia congregat al Port i allí unes dames de l’aristocràcia van fer la seva bona obra del dia repartint entre els soldats medalles, escapularis i tabac. La burla que aquesta imatge suposava va escalfar els ànims dels congregats i es van produir els primers aldarulls. Josep Comaposada explica a l’opuscle “La Revolución de Barcelona” la indignació dels soldats, en veure les “empingorotadas señoras que repartían escapularios y otras baratijas a los muchachos, no pocos de los cuales los echaron al agua desde la cubierta del mismo vapor que había de conducirlos a Melilla”.

La nit del 18 al 19 de juliol, els rifenys van produir noves baixes a l’Exèrcit d’ocupació. La revolta ja no era només això sinó que havia esdevingut una autèntica guerra oberta. Les notícies sobre prop de tres-centes baixes van arribar a la península el dimarts dia 20 i com a conseqüència a Madrid es van produir violents xocs entre manifestants i policia.

Dimecres dia 21, a Terrassa, sis mil obrers es van reunir en un míting-assemblea contra la guerra organitzat per socialistes i anarquistes i en el qual ja es barrejava l’antimilitarisme amb l’anticlericalisme. Els obrers que hi van prendre la paraula es van pronunciar “contra el envío a la guerra de ciudadanos útiles a la producción, en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, cuando se podían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en el éxito de la religión católica, no tienen familia, ni hogar, ni son de utilidad alguna al país”.

El 22 de juliol, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo prohibeix les manifestacions i incomunica Barcelona amb Madrid. El ministre de Governació, Juan de la Cierva, prohibeix els mítings i les manifestacions, alhora que ordena que es detingui tot aquell que protesti públicament.

El dia 23, Solidaritat Obrera anuncia que declararà la vaga general contra la guerra el dilluns 26 de juliol. Malgrat l’anunci, la central obrera i llibertària no assumirà la direcció del moviment.
Cal tenir en compte que en aquell moment, a partir d’una llei aprovada el 1855, es podia estar exempt del servei militar a partir del pagament d’una indemnització de 1.500 pessetes de l’època. Si es pagaven, una altra persona ocupava la plaça del soldat cridat a quintes,. Les 1.500 pessetes suposaven un salari complet d’un obrer de l’època, pel que anar a morir a la guerra esdevenia una qüestió de classe.

El 24 de juliol, es crea el comitè de vaga, format pel socialista reusenc Antoni Fabra i Ribas, pel sindicalista Miquel Villalobos Moreno i per l’anarquista Francesc Miranda. Solidaritat Obrera decideix no anar a la vaga sola, el que farà que l’organització obrera tampoc s’atreveixi a posar-se davant de la protesta quan aquesta es radicalitza i que el comitè de vaga no sigui mai un ens dirigent i ni tan sols coordinador. La migradesa de la força de l’organització obrera –que es trobava a les seves beceroles ja que s’havia creat el 3 d’agost de 1907- i la força creixent del Partit Radical de Lerroux sembla que en van ser les causes.
Alejandro Lerroux havia basat la seva popularitat entre les classes populars en un discurs radical alhora que demagògic, dirigit contra l’església i el catalanisme. Durant les jornades de juliol, Lerroux no era a Barcelona i, per tant, no podem saber si la seva retòrica s’hagués concretat en res o hagués quedat només en retòrica. Una de les aproximacions al personatge que més m’agrada és la que inclou l’historiador Joaquim Ferrer a “Lairet (1880-1920)” i que cita Dolors Marín a la seva “La Semana Trágica” quan diu “El catalanismo en las elecciones de 1889 consiguió todos los puestos. A partir de aquí corrió la alarma del gobierno de Madrid. Quien se inquieta principalmente es Segismundo Moret, figura decisiva en esta cuestión (…) La idea maquiavélica de Moret fue la de enviar a estas masas –las de Barcelona- un líder de singulares dotes políticas, un líder que naturalmente no podía ser monárquico, sino un republicano que levantara en Barcelona, de la manera que fuera, una bandera españolista: Lerroux. A la objeción de los otros políticos, de que aquello aumentaba el poder de los republicanos, Moret respondía que esta prevención resultará fundamentada sólo en Cataluña, pero no en el resto del país, con lo cual como máximo sólo aumentaría en veinte diputados la representación republicana en el Parlamento, pero a cambio de conseguía salvar a Cataluña para España. En efecto, facturado por Moret, Lerroux llegó a Barcelona con un maletín, solo con el traje que llevaba y una muda de camisa. Todos los meses recibía del fondo de reptiles del Ministerio de la Gobernación 5.000 pesetas y en ocasiones extraordinarias hasta 20.000, cumpliendo religiosamente el compromiso con todos los gobiernos de la época”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!