F. Anita
L’únic poema que signat per F. Anita és aquest que reprodueixo a continuació. No he trobat cap altre poema atribuït a aquest nom o pseudònim, una creació poètica que tracta sobre la repressió que com a obrers i anarquistes patien els qui ho eren.
El poema «Qui sap» va ser publicat el gener de 1895, passat l’atemptat del Liceu1 i la repressió que el va seguir, conformada per persecucions, detencions, tortures i execucions entre obrers anarquistes militants però també entre el seu voltant, un voltant ampli que incloïa periodistes crítics, sindicalistes, lliurepensadors, republicans, etc. És un molt bon exemple del poema com a testimoni del clima que es vivia en els àmbits obrers militants en aquells moments. Així, F. Anita identifica la vestimenta pròpia dels obrers com a directament «sospitosa»: «portes brusa, criminal; / que portes gorra, dolent.» i enuncia els elements que indiquen qui cal vigilar: «Tens ofici? Ets anarquista.», fins al punt d’explicar que una repressió tan desmesurada acabarà creant «culpables» arreu: «I això fa que, cosa rara!, / prompte el trobar un obrer honrat / que no hagi estat agafat / costarà un ull de la cara.» El poema critica durament l’assenyalament de tots aquells que els poderosos volien eliminar: «I qui culpable ha sigut / encar’ no sé, d’aquest mal / que al nivell del criminal / a l’home lliure ha tingut.»
Qui sap…
Petardos, tiros, gemecs,
insults, pinyes, bufetades,
agafaments, garrotades,
parenostres, crits, renecs.
Si enraones, malament;
que estàs callat, ui, més mal!;
portes brusa, criminal;
que portes gorra, dolent.
Si t’amagues, ai si et troben!
Que no t’amagues?, ja et tenen!
No tens res?, te reconvenen:
Tens algun quarto?, te’l roben,
i cridant «lladres» ja ets mort,
que això és un crit subversiu;
i si al vespre encara ets viu
ja pots dir que estàs de sort.
Tens ofici? Ets anarquista.
Que no en tens? Ai, desgraciat!
Prompte estaràs ben lligat:
de segur que ets petardista.
Ningú sap què té de fer,
ni si encara és en el món:
sembla que en Felip segon
hagi tornat al poder.
I això fa que, cosa rara!,
prompte el trobar un obrer honrat
que no hagi estat agafat
costarà un ull de la cara.
Això és lo que molt baix deia
el poble, tot ple d’espant,
mig amagat, contemplant
tots els disbarats que veia
fa pocs mesos sense saber
si dar la culpa d’allò
al ric, al treballador
o als que ocupen el poder.
I qui culpable ha sigut
encar’ no sé, d’aquest mal
que al nivell del criminal
a l’home lliure ha tingut.
Qui sap si en algun convent,
mentre a Déu preguen, devots,
miren d’enreda’ns a tots
per fer luego el seu intent.
[La Tramontana, número 644, 18 de gener de 1895, pàgina 3]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!