Prendre la paraula

jordimartifont

9 de març de 2010
3 comentaris

Espinàs, al Priorat pel viatge

Si un dia em veiés en l’obligació de triar un sol llibre que tingués com a tema el Priorat, sense cap mena de dubte aquest seria el Viatge al Priorat de Josep Maria Espinàs, que vaig llegir en edició de Selecta, amb una fotografia de portada que mirada ara fa feredat. S’hi veu la Cartoixa d’Scala Dei completament abandonada i plena de males herbes tal com ja gairebé ningú no la recorda. El triaria no perquè sigui el més ben escrit ni tampoc el que aporti més informació sinó, sobretot, perquè en els seves línies s’hi mostra la mirada humana més completa que fins al dia d’avui ha tingut la comarca.

L’any 1961, l’escriptor Josep Maria Espinàs va decidir recórrer el Priorat prenent notes amb la intenció de fer-ne un llibre. Ho havia fet abans al Pirineu de Lleida i ho faria molts altres cops després amb multituds de viatges “a peu” per la geografia dels Països Catalans i de l’exterior. Avui dia, Espinàs ha esdevingut un dels escriptors catalans més populars gràcies tant als seus llibre com a la seva tasca periodística d’articles diaris, primer a l’Avui i després a El Periódico, però al 1961 ningú el coneixia al Priorat…

El relat d’Espinàs és descriptiu però no només. Hi parla de la gent amb qui va conversar, dels paisatges que travessava i alhora de la manera de viure d’homes i dones que semblaven aturades en la història, passant la vida a poc a poc però alhora amb una certa felicitat que dóna el fet de no tenir pressa perquè al lloc a on vas no t’hi espera ningú. L’autor hi va copsar aquesta manera de ser tant de la terra, d’orgull i de plany alhora, de realitat dura i punyent sempre.

Espinàs caminà sol des de l’estació de tren de Marçà-Falset fins a Cornudella, on es trobà amb el seu amic Joaquim Muntanyola, que l’acompanyà fins al final del viatge, a la Figuera. Les caminades hi són explicades amb detall, però els detalls no són només del paisatge natural ja que els interessos d’Espinàs busquen més el paisatge humà, les dones i els homes que resistien en el que des del primer capítol ell anomena “el país de l’elegia”. Per tant, el llibre no busca la complaença de ningú ni retratar paisatges idíl·lics, tot i que també hi són. Ho deixa clar des de la primera línia i en multitud d’ocasions:
«-Misèria i companyia el Priorat. Si camineu ja ho deveu haver vist.
-És un país bonic -asseguro.
-Mireu -assenyala la vinya- enguany només collim gatolls.
(…)
-El Priorat -remuga el pare, i escup de través- una calamitat, pfff!.
-La gent se’n va…»

Viatge al Priorat és, doncs, el viatge d’un barceloní als anys seixanta del segle passat, per un bellíssim cadàver rural que els Països Catalans tenien entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, el Priorat, recordat pels seus vins però oblidat per tothom. Espinàs ens hi explica els pobles que hi troba com a caminant, pobles que viuen feliços però amb migrats recursos, amb uns despoblació creixent, una vinya que no dóna, uns joves que marxen… És la crònica d’una mort anunciada, la descripció d’una vida que s’acabava i que hauria d’esperar trenta anys per rebrotar.

Viatge al Priorat no és només la crònica d’una derrota col·lectiva sinó també, i sobretot, el retrat dels que s’hi van quedar, protagonistes d’uns episodis d’aquells que quan els acabes de llegir t’omplen: la descripció de la colla dels Barbis de Capçanes, l’orquestra Priorat Jazz, l’ebrietat que provoca el vi begut com a senyal de benvinguda en l’autor, les històries a la fresca o els cafès on el temps transcorre lent però segur, la «Venta… de cemento», les pubilles amb qui el volen casar, el poeta Monget o el panorama de Sant Pau a la Figuera.

Cada poble, homes i dones. Cada pàgina, retalls de la vida viscuda a poc a poc en aquesta terra de llicorella.

  1. el guardo com un petit tresor. El llibre ja és vell, i el Priorat mereixeria una segona visita, una segona visió que poca gent sap donar com l’Espinàs

  2. Si nois, i sobretot el reportatge que van fer la TV. No fa gaire reemès i totalment fora de lloc en temps actual. És lo que hi havia, és veritat, però ja es prou trista a voltes la realitat a la nostra comarca, com per donar una imatge tant……”d’antes”!

Respon a Jes Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!