Prendre la paraula

jordimartifont

9 d'agost de 2018
0 comentaris

“Els límits del catalanisme de la burgesia”, un article de 1972

Un article publicat el 1972 a la publicació “Terra lliure”, butlletí de la CNT per a l’interior fet des de Paris. L’article el signa E. C., que no sé qui és, però en moltes coses sona a ara.

“El catalanisme de la clerecia catalana, estretament estacada a l’autoritat vaticana i a la prioritat de la «raó d’Estat» de l’Església, no pot ultrapassar l’estadi sentimental d’un regionalisme felibrenc.

El catalanisme de la burgesia o de la intel·lectualitat catalana, que n’és el portaveu, va sovint més lluny en el terreny polític. Però no hi ha gaire perill que l’esgarriï la temptació de l’ultrancisme.

Un vell mite tendeix a fer-nos creure que la lluita pel dret d’autodeterminació de Catalunya és un afer exclusiu de la burgesia. Potser aquesta creença s’hauria esmussat si ens haguéssim aturat a pensar per què, per quina raó misteriosa, els partís i moviments catalanistes, àdhuc els d’inspiració esquerrista (excepció feta d’algun grupúscul insignificant), no anaven mai fins a extreure les darreres conclusions lògiques de la filosofia catalanista, que els haurien hagut de conduir, objectivament a una posició independentista, en lloc d’establir-se en una tèbia aspiració autonomista.

Es possible que hi hagués, en part, en aquesta posició moderada del catalanisme liberal, certes motivacions de realisme política, el llegendari «seny» català oposant-se a l’embarcament en una aventura considerada com a sense eixida.

Però es compren menys, a primera vista, la determinació amb què el catalanisme burgés ha semblat i sembla rebutjar a priori, l’opció independentista. Sabent per raonament i experiència que tota solució intermediària, com l’estatut d’autonomia, per exemple, ha d’ésser forçosament una cosa inestable i aleatòria, ja que s’ha de trobar en tot moment sotmesa als avatars de la política madrilenya –que Catalunya no pot controlar-, la burgesia catalana sembla oposar-se a la tesis separatista com si fos per la força d’un principi doctrinal, i no solament per una qüestió de tàctica. I dona la impressió que la refusaria encara eu Madrid la hi oferís sobre una safata.

Una de les explicacions d’aquest misteri es troba en el mecanisme econòmic paradoxal a què es troba lligada Catalunya. Barcelona i la seva conca s’han convertit, per una dinàmica de bola de neu, en un complex industrial desmesurat, per comparació a les dimensions i a les necessitats locals de la regió. Però els mecanisme de l’economia catalana es troben desviats d’un funcionament normal a conseqüència de la tutela i de les imposicions del poder central, i pel concepte artificial de la unitat econòmica espanyola, que els obliguen a adaptar-se als esquemes ibèrics, sovint al marge o a contracorrent de l’economia mundial, i a refiar-se d’un proteccionisme anacrònic però evidentment còmode. Aquesta situació per aberrant que sigui és tanmateix el fonament d’un gran edifici d’interessos creats. L’establiment d’una barrera política entre Catalunya i Espanya riscaria de somoure’ls, posant en perill les estructures d’una indústria i un comerç centrats exclusivament sobre la península.

L’entrada d’Espanya al Mercat comú si mai es fa, podria permetre un cert canvi d’òptica a la burgesia catalana, en oferir-li la perspectiva de fer esclatar la cotilla fins ara imposada a l’economia del país.

Però no es gaire fàcil que, malgrat això, vagi encara fins a l’adopció del pensament independentista. Hi ha, per a incitar-la a abstenir-se’n, una raó en cara més forta que les consideracions econòmiques. La burgesia catalana, malgrat que en majoria políticament liberal i demòcrata, no pot deixar de considerar els seus interessos de classe.

Si els confederals no hem tingut mai sembla –probablement a causa del prejudici fal·laciós de «l’Espanya integral»- prou perspicàcia per a captar-ho clarament, la burgesia ho ha ben comprès: en una Catalunya constituïda en nació sobirana, deslliurada del pressió política militar i policíaca de l’Estat espanyol, la defensa de les estructures capitalistes esdevindria ràpidament molt difícil.

La burgesia catalana, mal que greu li en sàpiga, té doncs necessitat de l’Estat espanyol per a preservar la seva situació de classe. Es per això, sobretot, que no pot anar més lluny que un «estatuisme» mitja figa i mig raïm, que permet de guardar un roc a la faixa: la força repressiva espanyola.”

Terra lliure, Butlletí interior de la Regional Catalana de la CNT, 3a època, número 6, segon trimestre de 1972, París, pàgina 2.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!