Prendre la paraula

<!–
@page { margin: 2cm }
–>

Josep Robrenyo és
un dels autors teatrals catalans del segle XIX més populars i més
liberals. Nascut el 1780 a Barcelona i mort al Mar del Carib el 1838,
Robrenyo va començar la seva carrera teatral amb peces de tipus
polític a favor dels liberals i en contra dels absolutistes. Això i
el seu abrandament el van portar a ser considerat un autor
revolucionari, tot i que la major part de les seves es poden
qualificar més encertadament com a teatre de propaganda liberal. Es
tracta d’un teatre senzill, didàctic i popular però molt efectiu
quant a la seva intenció de propaganda política. Un altre bloc de
la seva producció el formen els sainets costumistes, en què descriu
les formes de vida de l’època. Al costat d’aquestes obres
dramàtiques, però, Robrenyo també va destacar per ser autor de
poemes que també van esdevenir populars a l’època.

<!–
@page { margin: 2cm }
A:link { so-language: zxx }
–>

En tenim l’obra
catalana completa publicada en dos volums a Arola Editors i d’aquesta
obra jo en destacaria una peça que per proximitat i per curiositat
estaria bé que algú posés en solfa dalt d’un escenari. Es tracta
de “Numància de Catalunya i libre poble de Porrera”, de
1822.

Porrera va
proclamar la Constitució de 1812 el 15 de març de 1820 i els
liberals hi van guanyar les eleccions per setanta-nou vots, el que va
convertir el municipi en una de les poques illes antiabsolutistes i
per tant anticlerical del territori del Camp. Dos anys després, el
mes de juliol de 1822, aprofitant que la milícia local no es trobava
a Porrera, els reialistes van assaltar el poble, el van saquejar i el
van cremar, pel que els porrerencs van haver de fugir a Reus. La
tropa que va cremar el poble estava formada per les partides del
Mitjagalta de Montblanc, el Miralles de la Palma d’Ebre i el Solà de
l’Aleixar. Davant la destrucció del poble, les Corts Espanyoles li
van concedir el títol d'”Eminentemente Constitucional” i
als seus defensors els va considerar “beneméritos de la
patria”, pel que l’escut de la localitat porta incorporat un
llibre que, evidentment, és la constitució liberal.

Així,
agafant de la realitat el que li convenia però recorrent sempre al
mite que arreu del Principat corria sobre el suport inqüestionable
de la gent de Porrera a la causa liberal, Robrenyo va bastir una obra
que va ser àmpliament representada i que, tal com diu Pere Anguera
en el pròleg, volia oferir “un exemple d’heroisme liberal
espartà, numantí, protagonitzat per un poble situat en una comarca
d’hegemonia realista, perquè servís de model”. Robrenyo, per a
això, va canviar la història i va donar la victòria final als
porrerencs, que a l’escenari guanyaven la batalla, la pèrdua de la
qual, en realitat, els havia portat a fugir cap a Reus i estar-s’hi
fins al 1833. Encara ara, l’obreta resulta divertida de llegir i, un
cop situada en el context històric, jo la veig fins i tot
representable dalt d’un escenari, malgrat el temps transcorregut i
fets inverosímils com la conversió a la causa liberal de Llorenç
que li resten una versemblança, una versemblança que el text
original en el seu moment devia voler mantenir junt amb el seu to
clarament instructiu i popular.

Al
final de la peça, unes frases que descontextualitzo a propòsit
suposen un petit tast del que la resta del text amaga i conté, i
espero que esperonin els lectors i les lectores precisament a llegir,
que és la seva feina. Les frases tenen més de cent cinquanta anys
per ressonen encara amb força, quan l’Alcalde de Porrera diu “!Allí
on hi hàgia llibertat, / allí serà pàtria nostra, / i si tots los
pobles, covards, / les cadenes adoressin, / aniríem a habitar / en
les àsperes muntanyes, / a on de nou proclamant / la llei més justa
i més sàvia / que l’orbe enter admirat / moriríem llibres, llibre,
/ amb les armes a les mans!”.

I
és que passat el temps, més enllà del context històric, la causa
de la llibertat es manté i avança, i la de l’obscurantisme i
l’absolutisme retrocedeix i cada cop més és record del passat. Ens
queda, això sí, algun ròssec del l’antigor com aquesta Família
Reial que paguem nosaltres, que no se’n van ni amb aigua calenta -de
moment- adaptats a l’actualitat i amb un comportament, ara sí,
‘campechano’ i ‘dicharachero’. Però també cauran, també. I,
mentrestant, anirem llegint Robrenyo i gaudint dels que en són
deixebles directes en l’actualitat, a vegades fins i tot sense
saber-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!