Prendre la paraula

Diumenge dia 14, hi ha eleccions a la Comunitat Autònoma de Catalunya sota administració espanyola, ja ho sabeu. Diumenge, es fan eleccions malgrat les indicacions de la majoria d’experts sanitaris i, en aquest cas també, dels polítics de la majoria de partits del Parlament. Aquells que emfàticament es diuen «representants del poble», deixeu que rigui una mica, van aprovar ajornar-les i van demostrar, un cop més, que la «mafiada» del 78 és qui mana a través de la banda de bandits néts de franquistes i voltants que, per col·locar-se en plena «Transició», van aprovar Dret i viuen molt bé, camuflats sota togues fosques i protegits per lleis que els converteixen en dèspotes impunes (agafo aire després de tanta manca de punts…). Van ser ells qui va decidir fer les eleccions el dia 14 petés qui petés i demostrar així que manen més que ningú. Total, sempre han dictat què s’ha de fer i sempre han fet el que han volgut, que per això són el poder. Així doncs, posats que tenim eleccions, a veure què fem.

Davant de cada una de les conteses electorals sempre se sent la mateixa pregunta: anireu a votar? Serveix per a res fer-ho? La resposta primera és fàcil i senzilla de dir: no. Però, com en molts altres temes, la resposta es fa diversa quan algú diu que: «segons quan i a qui, sí i, segons quan i a qui, no». Aquest cop, no tenim davant cap possibilitat de trencament de res del que hi ha, per molts lemes de campanya que llegim en veu alta o mig remugant. I no crec que calgui repetir que crec que només un trencament amb l’actual estat de coses pot fer-nos avançar per algun camí que no sigui l’empobriment general de la població, el desmuntatge de la societat del benestar que fa uns anys vam albirar i la dominació i la destrucció ecològica total a què anem dirigits.

Per tant, no anar a votar és una opció tan legítima com qualsevol altra. Sí, ja sabem que l’extrema dreta, que si el feixisme, que si… Mireu, a les urnes està bé aturar el feixisme però no és allà on cal lluitar contra ells i on se situa el primer dic de contenció del totalitarisme de dretes: la defensa a ultrança de la igualtat de les persones (no davant la llei només, sinó sobretot l’econòmica), la llibertat total de moviments ara negada (inclosa la d’anar amunt i avall del planeta tal com fa el capital, com a mínim) i la solidaritat entre humans i altres (ara esdevinguda caritat com a molt, és a dir repartir el que sobra) són les eines bàsiques per lluitar contra el feixisme (ja sigui el vell o el «neo»). Per tant, no anar a votar pot ajudar a fer més importants els vots feixistes però no anar-hi no converteix ningú en res que no sigui. Igual que votar no allibera ningú de ser qualificat com el que realment és. Només faltaria!

Però si hi anem, què fem? Doncs entre «els meus», entre «els nostres», és més que clar que la meva opció se situa al costat de la CUP, organització de què vaig formar part sobretot a nivell municipal a Tarragona fins que a nivell catalunyès es va decidir cedir al xantatge del «procés» i aprovar uns pressupostos de la Generalitat que, com tots els aprovats en els darrers decennis, apostaven per la miserabilització de bona part de la població i per l’infrafinançament de l’Educació i la Sanitat, dues de les prioritats socials que, tot i que no ser les úniques, assenyalen clarament si el govern que patim és de dretes o més de dretes encara.

En aquestes eleccions de 2021, a les llistes de la CUP hi van molts companys i companyes dels que sé que són independentistes i anticapitalistes, feministes i municipalistes, defensors del territori i de les vides no estàndard però que, sobretot, no s’han venut mai fins ara, i ara no parlo només a nivell electoral. És aquest motiu suficient per votar-los? Doncs tampoc, però és clar que de la resta me’n fio molt menys i d’alguns ni a ratos ni a bocins. Perquè tinc ben clar que si a algú es pot votar no és a qui xerra molt bé i retalla la sanitat i l’educació, ni a qui diu una cosa al Priorat i tot el contrari a Tarragona, ni a qui ha convertit fer de «polític» en la seva feina, ni a qui quan cal ens envia les porres per tapar els desastres socials que la seva gestió provoca.

Anem a coses concretes, perquè el meu vot, si es dona, comptarà a Tarragona. I a Tarragona, votar per la CUP pot garantir que cap representant de Bocs entri al Parlament si atenem les darreres enquestes i els resultats de les darreres eleccions catalunyeses. A més, votar la CUP pot representar que entri al Parlament la Laia Estrada, amb qui durant tres anys vaig poder intentar fer net de la merderada que la màfia local acumulava a l’Ajuntament de Tarragona. I al seu costat, hi ha molta altra gent de Reus i Tarragona, el Camp i la Conca, el Priorat, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès amb qui al llarg dels anys hem compartit projectes de lluita i construcció social no subjectes ni a partits ni a vots ni a càrrecs. Aquests no sortiran però marquen i marcaran profundament les línies de les polítiques que la Laia defensarà al Parlament, és a dir que la resta no hi va per omplir o perquè queda bé sinó, sobretot, perquè participa en les lluites.

Així, cap altra llista inclou tants lluitadors i lluitadores presents en totes les mobilitzacions en defensa del territori (contra la regressió del Delta i en defensa dels rius vius), per un nou paradigma energètic (de no massificació eòlica però també contra nuclears i fòssils), de defensa del medi i el món rural (a nivell agrícola i de pobles petits), social (pel dret a l’habitatge o per la renda bàsica), laboral (en la defensa sindical de les condicions de vida que el salari i les condicions a la feina ens poden donar), de gènere (feminista i per la diversitat de gènere) i tantes altres coses.

Alhora, i cal dir-ho clar, el seu programa educatiu és, si fa no fot, el meu i això és més que determinant perquè és a les aules i treballant per a elles on passo més temps de la meva vida. Però, a banda de la meva persona, la defensa de l’educació pública i de qualitat (sense que els diners públics vagin a les escoles de l’Opus o a la privada es digui concertada o privada) és central per a qualsevol societat que vulgui tenir futur.

Per tant, si diumenge no neva, aniré a votar i votaré per la CUP a Tarragona, tal com l’aniria a votar a Lleida, a Barcelona o a Girona si hi fos i les seves llistes fossin, que suposo que ho són, com les que es presenten aquí. I en el minut següent després de votar continuaré lluitant, dient i deixant clar que ningú no em representa, ni ara ni mai, perquè la meva sobirania no depèn de votar o de no votar, sinó de lluitar i de viure. I amb el vot, almenys jo, no la delego mai en ningú.

Que quedi molt clar, doncs, que no votaré la CUP perquè formi part d’un govern que apliqui mesures neoliberals (sense trencament, tots els que pot haver-hi ho faran). Els mals menors ni m’interessen ni penso avalar-los, perquè sempre acaben sent els pitjors i si la CUP acabés legitimant un govern que es digués d’esquerres i continués fent polítiques de dretes, és clar que continuaria pensant, tal com penso, que per votar el mal menor val més votar el mal més gran, que sempre és Cthuluh. O no votar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!