Prendre la paraula

jordimartifont

21 de març de 2008
10 comentaris

Déu/ Déus, avui que és divendres sant

Vaig matar Déu fa anys. I em vaig quedar descansat. De fet, mai no m’havia cregut massa tot això d’un ésser suprem que ens havia creat, d’un «nostre senyor», com deien a missa, que era i volien pastor del nostre ramat. Jo no m’he considerat mai un corder i no entenia com hi havia gent que es trobava  bé en el paper de be. Parlo, evidentment, del Déu cristià, que era el Déu que vaig conèixer a la infantesa, i de l’església católica, que era qui gestionava el personatge en forma de monopoli en la part de món on jo visc. (continua)

Quan, a més, el rodar món i les lectures m’han portat a conèixer que aquest Déu d’aquí no és l’únic sinó que la humanitat se n’ha inventat milers i milers, de formes i tipologies completament diferents i diverses, aleshores sí que m’ho vaig mirar tot de forma diferent, relativitzant fins i tot els dogmes dels altres que no tocava per aquella falsa por anomenada respecte. Déu no només no existeix sinó que a més, històricament, és una presa de pèl.
Ara bé, el fet que jo negui el que considero supersticions em dóna el dret a negar en altres persones l’assumpció d’aquestes supersticions? Crec que no, sempre que aquesta assumpció no atempti contra els principis bàsis de convivència, no esdevingui una obligació per a ningú i no comporti obligacions de cap tipus per a ningú més que els creients. És per això que penso que l’única forma de conviure religions diverses, ateus i agnòstics en un espai públic que ha de ser comú és l’espai públic laic. Això comporta l’allunyament de la vida pública de la religió, la separació estricta entre càrrecs públics de la mena que siguin i esdeveniments religiosos, a no ser que explícitament i diàfana hi participin a nivell individual. I també, una reconstrucció crítica del calendari festiu, reanomenar algunes celebracions i esdevenir oberts a entendre qualsevol altra superstició que no sigui la nostra. I dic la nostra perquè alguns anarquistes, algunes llibertàries i alguns esquerrans també en tenim de Déu, de paradís i de transcendència religiosa. I els dogmes que prefessem resulten intocables, no es poden canviar i, des del seu període fundacional (36-39) han creat tantes supersticions al seu voltant com en els catòlics o musulmans la seguretat que Jesucrist o Al·là són representants de la franquícia Déu a la Terra, un com a fill i l’altre com a profeta.
Així doncs, alliberem-nos de supersticions i esdevenim lliures de creadors, pares omnipotents, pastors i mites que ens demanen fe i no raó. I quan ens trobem les grans preguntes que la humanitat s’ha fet al llarg dels segles, llegim, parlem-ne, esdevinguem esponges amarades de saber i amb ganes de saber encara més, coneguem les tradicions diverses… i creguem-nos allò que bonament puguem, i tan poc dogmàtic com sigui possible, tan poc producte de la fantasia dels integristes de fa segles com la nostra por ens deixi. Que som nosaltres, les i els humans, qui hem creat Déu i no ell o ells qui ens ha imaginat a nosaltres.

Publicat a la revista “Catalunya” número 83 del febrer del 2007

I el Josep Maria ens ha recordat els actes que avui hi ha al Camp que no siguin de la corda dels del cucurutxo:

http://aixihopenso.blogspot.com/2008/03/promiscuar-una-opci-ldica-la-setmana.html

http://www.apostasia.es/

  1. Crec que el teu exabrupte ofendrà no només als creients, sinó també als agnòstics i ateus que no tinguin una visió tan esbiaxada i reaccionària com la que tens tu respecte del fenòmen religiós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!