Prendre la paraula

Foto: el brigadista Juan Miquel de Mora saludant amb el puny clos.

Personalment, en el
Congrés he constatat un cop més la meva ignorància sobre molts dels temes que
s’hi van tractar. Mai m’han apassionat especialment els conflictes bèl·lics
malgrat que entenc i constato la seva importància, una importància per a la vida
social de les persones resumida en una frase d’un informant que l’historiador
Sánchez Cervelló va recollir en una entrevista en el sentit que abans de la
Guerra, als pobles de les Terres de l’Ebre les portes estaven sempre obertes i
tenien la clau per fora i, acabada la guerra, les portes es tancaven i mig
poble no es parlava amb l’altre. Semblen obvietats però suposen l’explicació
gràfica d’una realitat difícil d’entendre fora del seu context específic.

En el Congrés crec
haver-hi après coses diverses, algunes que ja sabia i que se m’han constatat i
altres que m’han arribat de nou. Per exemple, he constatat la importància de
les ajudes italiana i alemanya a l’exèrcit franquista i els recels de feixistes
i nazis a l’hora de tenir com a referent a l’Estat espanyol un militar com
Franco, qui molts cops veien com a inepte militarment parlant. Alhora, hi he
pogut conèixer quin era el significat exacte de la paraula ‘Cruzada’:
l’anihilament, la destrucció i la mort de l’enemic resumit en la frase “No
quiero prisioneros”.

De les causes de la
derrota (jo, en la Guerra del 36 al 39 tinc un bàndol i no em crec aquests
discursos tan políticament correctes que ja només s’atreveixen a fer els
polítics professionals), me n’han quedat novament incògnites, ja que es va
parlar molt de la manca de comandament únic i de la culpa dels anarquistes en
aquesta mancança però tenint en compte que el moviment obrer s’havia construït
a si mateix com a antimilitarista aquest fet és ben lògic, tot i que els
militars-historiadors també és lògic que no ho entenguin així. L’altra causa
apuntada, l’abandonament de les democràcies occidentals, sí que em sembla cada
cop més repugnant, cada cop més fastigosa i cada cop més clarament una causa de
fons, costat de la migradesa armamentista. No entenc, ni que m’ho tornin
a explicar, com la Societat de Nacions, els estats britànic i francès, van
poder deixar sol un règim democràtic davant d’uns colpistes militars que l’únic
que buscaven era fer desaparèixer qualsevol signe de modernitat en la societat
catalana i espanyola i fer-les retrocedir cinc-cents anys enrere.

Llibres, llibres…

El Congrés, com
sempre, també ha tingut la seva utilitat bibliogràfica. La parada que es
trobava en la sala de recepció n’ha estat un dels punts més concorreguts. El
primer dia hi vaig poder adquirir “Diari de la caiguda de Catalunya”, un llibre
del periodista Josep Pernau dedicat per ell mateix i publicat el 1989 a
Edicions B. Es tracta d’un relat periodístic sobre el que el seu títol indica,
amb abundant material de mapes i gràfics d’una estètica discutible. El llibre
recull els articles que el periodista va publicar a “El Periódico de Catalunya”
coincidint amb els cinquanta anys de l’acabament de la Guerra. El relat és amè,
alhora que conté molt diverses dades i testimonis recollits ara fa vint anys.
Em sembla curiós constatar que vint anys després la majoria d’informants que
Pernau va entrevistar per farcir el seu llibre ja són morts.

El segon llibre que hi vaig
comprar va ser “Els brigadistes entre nosaltres” d’Angela Jackson, subtitulat
‘Pròleg i epíleg a l’última gran batalla de la Guera Civil Espanyola’ i
publicat per l’Editorial Cossetània. L’autora és historiadora, de procedència
anglesa i des de fa anys viu al Priorat, a un mas de Marçà. Des d’allí, ha escrit
diversos treballs sobre la Guerra a la zona, algun dels quals publicat com la
monografia sobre la cova hospital del Montsant o aquesta mateixa visió sobre
l’estada dels internacionals al Priorat, amb abundant material fotogràfic que
descobreix un Priorat completament desconegut. L’Angela, a més, és una de les
impulsores de l’associació No Jubilem la Memòria, l’entitat mes destacada entre
les que tracten la memòria històrica a les comarques del Camp i les Terres de
l’Ebre.

El tercer llibre és
“La libertad, Sancho..”, del brigadista Juan Miguel Mora, publicat per
l’editorial mexicana Edamax Cultura para Todos. El Juan Miqguel Mora era un nen
quan va participar en al Batalla de l’Ebre i va fer una de les xerrades més
emotives i literàriament ben plantejades del Congrés. Ja sé que potser no va
ser tan “científic” com la resta però, sense cap mena de dubte, a mi em va
arribar molt més. I què voleu? Jo, que llegeixo història i m’interessa,
continuo sucumbint davant d’un relat ben travat i construït, evocador i no
simplista, contundent i no dogmàtic (en la mesura que és possible), com el que
va fer el Juan Miguel de Mora i com el que, ampliat pel temps que l’escriptura
reposada dóna, conté el llibre d’aquest vell professor de sànscrit que alhora
que va condemnar el nazifeixisme i hi va assimilar el nacionalcatolicisme
espanyol, va ser capaç de fer-nos notar què és la guerra amb una descripció
estremidora sobre les seves vivències i, amb els anys, no acceptar que fos
necessari lloar Stalin per ser antifeixista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!