Prendre la paraula

-Per això no entenc com és possible que deixin de banda un radiador com aquest aquí, precisament, on el fred cal combatre’l amb totes les eines i armes a l’abast.

-Pregunta’n el preu i mira que funcioni bé. I agafa’l, que almenys podràs dir que ho vas intentar.

-Intentar el què?

-No passar fred, dona. Aquí ràpidament et geles si no estàs atenta al cos i el teu voltant. I posa mantes al llit!

-No me’n parlis que ja ho he experimentat. I no un cop sol. El fred em gela sovint les orelles i el nas, però també els peus i parts del cos que pensava que no es podien gelar. Tota jo esdevinc glacerol, les mans balbes, les paraules enganxades pel gel al paladar…

-Serà que tens el fred al cos, inserit en el teu adn…

-No. És que fa un fred que fa petar les barres. Això és, així es nota i així el noto jo. I com jo, la resta.

-En tot cas, molt millor que la cara entre anglesa i nord-americana que hi ha al costat. (Continua)

-La cara de la dreta…

-Ah, la cara… la cara abanderada?

-Això volia dir, la cara entre les banderes d’un i altre imperi.

-Curioses aquestes banderes. En llocs on el nacionalisme és i ha estat tan extrem com en aquests estats, les banderes esdevenen icones d’adhesió col·lectiva fins i tot per als que en altres llocs les cremarien.

-Tens raó, però això no passa arreu.

-No, és clar, a Espanya sempre ha estat a l’inrevés. Allà totes es cremen. No deuen ser prou imperi.

-Espanya, Espanya… encara anem així?

-Volia dir Estat espanyol.

-És el mateix.

-No ho és, ja ho saps i sovint ho repeteixes que no ho és. Espanya és nom de pàtria, femení singular. I, en canvi, Estat espanyol és el nom de la part de món administrada per aquesta entitat jurídico-administrativa.

-Si femení singular és nom de pàtria, els Països Catalans que tan repeteixes, què són?

-Masculí plural, és clar. Però a banda del masculí, en aquest cas l’important és el plural.

-Catalunya sí que és femení singular.

-Per això la dreta conservadora la defensa.

-Au va, quines ximpleries!

-No més que les que tu repeteixes dia sí i dia també referides al fet que tu no ets nacional.

-No ho sóc.

-Ja, per això anomenes nord el País Basc i sud Andalusia.

-I no està bé?

-No jutjo, només dic el que hi ha i és evident que si mirem al nord des d’aquí no hi ha el País Basc sinó Occitània o l’Estat francès.

-Tens raó.

-Doncs d’això se’n diu nacionalisme banal. Hi és, no es nota però ho defineix tot o gairebé tot, sobretot la visió sencera que tenim del món.

-Però això no és nacionalisme, són formes de dir.

-És nacionalisme i del pitjor. El que fa que alguns anarquistes anglesos i nord-americans pintin les banderes nacionals dels seues respectius estats com a icones del que ells mateixos fan o defensen, com a símbols de col·lectivitat. I qui diu anarquistes també diu anticapitalistes o defensors d’un món sense pàtries ni fronteres.

-Tornem al mercat que em perdo.

-Mai no n’hem marxat.

-Així és, el món, el teu món, és un mercat.

-No només el meu sinó el món de tots i totes, tots els mon que hi ha un al costat de l’altre en tots els mercats del món.

-Parlant amb tu sempre passem del detall ala categoria com si fos l’únic dels passos possibles.

-És possible, però no l’únic.

-No l’únic, és clar.

-Però sí el que més plaer em dóna.

-Doncs dóna-te’n.

-Tant com pugui.

-Així sigui.

-Així és.