Prendre la paraula

jordimartifont

26 de setembre de 2022
0 comentaris

Contra tots els feixismes, l’històric i el nou de Meloni

Avui, 25 de setembre de 2022, és un dia trist -o directament esgarrifós- per a Itàlia però també per a tota Europa, inclòs el nostre racó de món. Sembla clar que la ultradreta arriba al poder estatal a Itàlia. No és el primer cop que això passa a Europa després de la II Segona Guerra Mundial perquè fa dies que a Polònia i, sobretot a Hongria, els governs que hi ha són així. De fet, resulta curiós sentir dir a alguns periodistes que des de 1945 no hi havia hagut cap govern d’extrema dreta a Europa, obviant el que com a ciutadanes i ciutadans vam haver de patir en la nostra pròpia carn a l’Estat espanyol. Perquè Franco era extrema dreta, inspirat en el feixisme al començament i adequat a les circumstàncies de la política internacional després.
Sabem algunes de les coses que ara passaran i una d’especialment perillosa, perquè amb Meloni en el poder es normalitzarà, encara més, el discurs racista, masclista i patrioter que aquesta dona diu i crida, alhora que es desmuntaran encara més les restes de l’estat del benestar. Perquè en aquest cas, a diferència del feixisme històric, aquesta gent no són anticapitalistes i l’única forma que tenen d’entendre l’economia continuant la que ara hi ha. Això sí, amb algunes reformes cridaneres que propaganditzen fins a l’extenuació. El neoliberalisme econòmic es mostra així guanyador arreu, sense oposició des de les esquerres que manen o poden arribar a manar a Europa i menys encara des de l’extrema dreta o el feixisme.
Sabrem també que la dreta es desplaçarà cap a l’extrema dreta i allò que s’anomena «el socialisme» de nom se n’anirà més encara cap a la dreta, tal com ha fet i cada cop més des de la caiguda del mur de Berlín. I els que no es posen noms ja sabem que acostumen a escolar-se tant o més que cap altre cap a allà on no hi ha gairebé res públic i sí molt repartiment de diners… entre els amics. Això sí, tot amb noms diferents i sempre en nom de l’eficàcia i del bon govern.
Sabem també que l’estat policial avançarà. I tot i que sembli impossible serà així. Desapareixeran molts dels drets civils que ara tenim i, malgrat que els neofeixistes de Meloni han bramat molt en contra del control exercit per part de determinats grups ocults i no tan ocults, aquests poders -que en llenguatge polítics s’anomenen capitalisme- tindran més màniga ampla per desmuntar les condicions mínimes de vida de molta més gent. Cal miserabilitzar més encara els pobres i desmuntar la classe mitjana tot acusant, alhora, els més desafavorits, per posar els diners en tan poques mans com sigui possible. Que això ocasionarà descontent i violència? Sí, però ells tenen l’antídot per a una violència que en cap cas es dirigirà contra multinacionals, banca o rics del cagar en general. Perquè ells tenen uns culpables que fa anys que acusen de tots els mals: les persones immigrades que van venir a buscar feina, i sort que vinguérem, i que ara esdevenen els nous culpables de tot.
Sí que és veritat que hi ha una diferència clara entre aquesta gent dels Germans Italians i el feixisme històric de Mussolini i aquesta és la no utilització de la violència al carrer per accedir al poder o forçar-lo a moure’s d’una forma concreta. No vull dir l’absència absoluta, perquè no és així, però sí que és veritat que el carrer no ha esdevingut un espai de guerra abans d’arribar al poder de l’Estat, que ja sabem que sempre és l’administració més violenta.
En tot cas, no ens confiem que segur que ens caldrà canviar moltes coses si volem aturar aquesta maleïda putrefacció, perquè el feixisme mai no decep i és clar que la guerra, la violència, el classisme, el masclisme, l’homofòbia i l’odi contra «els altres» són part del programa neofeixista i esdevindran amb total seguretat part de les seves polítiques d’Estat.
A Catalunya, l’extrema dreta espanyolista és clar que aplaudeix aquest nou perill per al nostre món més proper, perquè sap que l’efecte mirall els està esperant i tenen un partit que pot sortir-ne beneficiat. Mentrestant, per sort, els que es diuen catalanistes -i fins i tot independentistes– i són alhora neofeixistes alhora continuen sent poquets i no tenen prou madura la seva proposta política. És una gran sort, tot i que sabem que és una anomalia en aquesta Europa on vivim. Així que anem-nos preparant per fer-los front perquè segur que l’acabaran fent i aleshores, a determinada gent els serà complicat de posicionar-se en segons quins temes o se’ls emportarà directament el discurs excloent i aprendran que per parlar com a feixista qui millor ho farà sempre serà un feixista.
Ara bé, i ja per acabar, la gran pregunta que hem de fer-nos avui, crec jo, és com hem pogut permetre que les esquerres diverses i alhora incompetents, hem pogut deixar de construir res que canviï cap condició objectiva de vida de les persones cap a millor per tal que el feixisme torni a veure’s, per part de molta gent, com una alternativa, com una possibilitat fins i tot raonable. I és que dir-se d’esquerres i mai plantar cara al capitalisme, és suïcida. I ho és tant quan es fan polítiques de dretes directament (el PSOE i les seves sucursals, i ERC són això) com quan no s’accedeix al poder, tot i que es toqui, i es contribueix a mantenir governs de suposades esquerres (Podemos) o no s’ataca continuadament qui ens porta al mateix lloc agafadets de la mà (seria el cas de la CUP al Parlament, no així a nivell municipal).
Ens queda el de sempre: carrer, lluita, autoorganització, organitzacions d’autodefensa i no callar mai malgrat costi parlar. Perquè no cal dir-ho perquè ja se sap, però el feixisme també és això: silenciar la dissidència i negar-li el dret de paraula. Així que som-hi i endavant, que endarrere no hi ha res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!