Prendre la paraula

Ens hi eduquen per tal que ens resulti la normalitat, la forma única i assumida per tothom en què la humanitat ha progressat i ha avançat, el relat excloent i gens complex -senzill d’entendre per al més ximple del ramat- que ens permeti explicar per què som on som i per què hi som així. El present -no importa si bo o dolent però present al cap i a la fi-. és explicat com a única conseqüència d’aquesta competència, que alhora és qualificada de part constituent de l’espècie humana. I és evident que de competència n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. I és clar també que explica moltes coses en el llarg viatge de la humanitat per damunt de l’escorça d’aquest planeta blau de lluny estant. Però també és ben clar que la major part de la història els humans hem col·laborat els uns amb els altres, i que si no hagués estat així avui no hi hauria present perquè, ras i curt, no hi seríem. Ni la roda ni el foc són un invent ni un descobriment patentats ni part d’una estratègia comercial d’una multinacional determinada per dominar el mercat en contra d’una altra multinacional també determinada. Ni una ni l’altre van ser conseqüència del voler ser d’uns contra els altres i menys encara la seva extensió al llarg del planeta i de les diverses cultures que n’hem fet ús.(Continua)

És per això que assumir la col·laboració per avançar en les conquestes fetes per la humanitat al llarg de la seva història no passa necessàriament per competir els uns contra els altres. Ben al contrari, passa per col·laborar, compartir i, tal com diuen els que en saben, donar-nos gustet. Gustet i gust, sentits i passió compartits en mil i una activitats que ens aportin benestar i felicitat, que ens facin més humans i no tan màquines competidores, que no atiïn la nostra ràbia contra els altres sinó la sincera bonhomia que ens donem les persones que estimem i amb qui ens estimem, totes i tots. I si no ens estimem, almenys hi col·laborem. I si no amb aquesta o aquella sí amb l’altra.