Prendre la paraula

A les sis em llevo i agafo el cotxe. Poso Feliu Ventura i passo a recollir el Miquel i el Robert pel Priorat. Agafem la carretera general, l’autopista i cap a Tàrbena hi falta gent. Fem milers de quilòmetres camí de Gandia on recollirem el Roger Cremades, que és a punt de treure el llibre “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani” a l’editorial Riu Blanc de Gandia.

El títol del llibre ens companyarà bona part del viatge a través d’una densa cortina de pluja que omple la Safor i les Marines. De Callosa d’En Sarrià agafem la carretera cap a Tàrbena i no amollem gas. Sonen els Orxata Sound System i els Al Tall canten Quan el vent ve d’Almansa.
Llegim en veu alta les pintades del territori, tant les que en anglès demanen que s’aturi la destrucció que provoca el model turístic com les que cridaven Països Catalans i han est corregides, esmenades i repintades amb diversos “visca” i “fora”: que si País Valencià, que si Regne de València, que si… en fi, un país de noms diversos i de gent complexa, com a tot arreu però una mica més. I entre les pintades en destaca una que es repeteix de diverses formes i diferents formats: Casa Pinet, al servei d’aquest poble. És la nostra destinació.
A Tàrbena, anem de cap a la botigueta de davant de Pinet, a comprar sobrassada, embotits i mel sense etiqueta. Entrem a Casa Pinet, saludem i ens remirem les parets una a una, plenes a vessar de cartells, banderes, enganxines, xapes, llibres… Comunistes, més comunistes, sindicalistes, ecologistes, llibertaris, nacionalistes, republicans… tots hi tenen el seu racó; i aquest cop, remirant, també hi descobrim un emblema… de la Policia Nacional!!!
Pinet diu que el seu iaio fou bandoler i ell, comunista. De tota la vida. Tant que les paelles arribaven a les taules entre els acords de La Internacional i alguns cops Els Segadors o La Moixeranga. I aquest, precisament, és l’objectiu de la nostra visita. A l’estiu, quan hi vaig ser, la nostra paella va arribar a taula mentre sonava l’himne comunista però la cançoneta no s’acabava mai perquè el disc estava ratllat. Ara li portem el vinil “Cançons per a un míting”, que inclou temes revolucionaris d’aquí i de la resta del món cantats en català. És un disc nou de trinca que ell estrenarà. Ens ho agraeix amb una ampolla de mistela i la invitació a sentir-nos com a casa. Així ho fem mentre engrapem amanida, botifarres i sobrassada.
Dinem paella i bevem vi mentre parlem de mil i un temes, des del pas del temps que ja ens afecta fins a Col·lectiu Independentista del Priorat que estem constituint, de llibres que sortiran, de la situació  de la llengua, de l’escola, de drogues, del territori…
Ens acomiadem de Pinet amb el puny clos i ens diu que quan tornem sonarà el disc que li hem portat.
De tornada cap al Priorat i Tarragona, continuem parlant mentre sona Llach i Antònia Font. I diem barbaritats del que faríem amb Marina d’Or si manéssim, barbaritats que mai serien més bàrbares que la seva mateixa existència, és clar. Arribem asclats i contents. Pinet ens ha donat el bell viatge i sense ell no hauríem sortit, però ara tornem a ser a casa i cal anar més lluny, al servei del nostre poble… i amb el puny clos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!