Prendre la paraula
jordimartifont
Cambray, l’aprenent de dictador que tenim com a conseller
La periodista Ivet Núñez signava un article el passat 6 de març en què afirmava que Josep Gonzàlez-Cambray s’estava mostrant com una figura clau en el govern de Pere Aragonès sobretot pel seu desafiament als sindicats de mestres. El primer que vaig pensar en llegir-la va ser «quina merda de Govern tenim on qui brilla més és qui més dictador i antidemòcrata és», perquè el que aquest senyor ha fet fins ara bàsicament ha estat això: manar dictatorialment i comportar-se com si la poca democràcia que encara aguanta el nostre sistema educatiu ja no existís.
Cambray ha deixat enrere el model de concertació que fins ara teníem. Un model que era, cal dir-ho clar, la xocolata del lloro per a sindicats afins amb petits acords sobre mesures migpactades per acabar fent petits desmuntatges en el sistema públic d’educació català però que no es notés massa. El que teníem no era bo però el que ell ara esbossa no és millor, sobretot perquè Cambray és molt més perillós que Maragalls, Rigaus o Ruiz. Darrere del seu posat correcte s’amaga un llicenciat en màrqueting que va estar tan poc temps fent classes com va poder i es dedica, de fa temps, diuen, a la gestió pública. Només cal escoltar-lo una estona curta per saber de quin peu calça i aquest no es precisament l’esquerre.
Però anem a pams, perquè crec que la primera pregunta que cal fer-nos és què té a veure aquest individu amb l’educació pública? Doncs poca cosa o res directament, tot i que això poc importa si del que es tracta és de fer feliços actors econòmics que saben que en tot allò que encara és públic hi ha immenses possibilitats de benefici privat. Mireu si no la seva proposta (de fet n’hauríem de dir ordre) de destinar 12 milions d’euros a activitats extraescolars de tarda en el començament del curs que ve; o l’altra de fer matí i tarda amb la conseqüent obertura del negoci dels menjadors escolars, i dic negoci conscient que no hauria de ser així, però que ho acabarà sent. O algú en aquest país encara no sap qui seran les empreses amb noms de fundacions i altres que remenaran les cireres en aquest repartiment del pastís? Una la Bofill, que té com a director patrimonial i financer Josep Maria Bayer que és, alhora, conseller del grup SERHS food Educa, la branca especialitzada en menjadors escolars de la coneguda empresa dels Bagó, especialistes en xuclar fins ara de la sanitat pública i conegudíssims de qualsevol periodista que en els darrers anys es dediqués a investigar la corrupció.
Exacte, sí, els mateixos que controlen ja una part de la Conselleria i les paraules de tota ella sencera ara poden arribar a fer negocis, amb molts diners en joc, amb propostes que el Departament tira endavant després que ells les hagin fet. Coincidència…? No hi crec en les coincidències quan es tracta de diners públics. Si l’Escola Nova XXI ha estat un fracàs de postconvergents que intentaven repartir pastís cap al cantó de la caixa dels morts i altres, les mesures de Cambray cal entendre-les com el mateix repartiment de joc cap al que ERC (els neoconvergents d’ara) anomena «experts» en educació i que de fa temps sabem que són, sobretot, experts en xerrameca i res més.
Això sí, en el camí per trossejar l’escola pública per posar-la a disposició dels voltors que sempre volten damunt dels possibles cadàvers per omplir-se’n el pap, Cambray ha anat més enllà fent com si no hi existís la representació de les treballadores i els treballadors, com si ell es trobés a la Rússia de Putin o a l’Espanya de Franco i el seu poder com a conseller fos absolut i no li calgués pactar res amb ningú. Els sindicats li van demanar una reunió per parlar del munt de canvis educatius que havia anunciat a la premsa i el conseller els va convidar a una reunió del Consell Escolar de Catalunya on qui va parlar va ser… sobretot ell. I en poques hores, ell mateix es reunia amb els representants de la Fundació Bofill amb cara de molt bons amics; segur que perquè la reunió la tenien agendada de feia dies…. Poques imatges poden definir més la seva manera de fer al capdavant de la Conselleria.
Ell ho explica dient que ha «vingut aquí a transformar i això passa per prendre decisions». Sense dubte que és un bon comunicador i té un bon equip de premsa, però amb això no n’hi ha prou. Cambray continua sent l’home que va enganyar Catalunya sencera dient que les escoles eren segures gràcies a ell. I era més que evident que les escoles no eren segures o ho eren tant com qualsevol altre indret on es podia reunir gent i no ho feia perquè estava completament prohibit. Però les vam obrir i van romandre obertes no per ell sinó per nosaltres, com sempre. Ningú el va veure obrir-ne cap ni una amb les deu mascaretes «del xino» que ens va enviar ni fer classes a 34 alumnes en aules pensades per a 25 dient que manteníem distàncies de seguretat. Això sí, a la tele tot anava com una seda i era lògic perquè d’aula no en va tocar ni una i ell comunicava bé… deien.
Ara intenta el truc més difícil. I repeteix un cop i un altre que els docents farem vaga «pel calendari». És aquesta una mentida que corre pels seus mitjans de desinformació (TV3, l’Ara i voltants) i que estenen sense parar una colla de ‘bots’ i ‘human-bots’ afins al poderet catalunyès d’ara mateix per les xarxes. I saben que és mentida però el seu objectiu no és informar sinó enfrontar els actors de la comunitat educativa per colar-nos-en tres o quatre més. No ho aconseguiran.
Sense cap mena de dubte, l’equip de comunicació del Cambray és bo, i també pervers. I si la mentida colés, pares i mares, ciutadanes i ciutadans tots, s’enutjarien fins a límits insospitats perquè «ja n’hi ha prou de festes no merescudes i vacances més llargues que un dia sense pa». El problema de les mentides que passen per veritats és que quan s’allunyen dels mitjans que les repeteixen com lloros i topen amb la realitat es mostren com el que són: autèntiques mentides dites per boca d’un mentider integral.
Ara bé, Cambray menteix perquè no se’n sap estar? No. Menteix perquè si els mitjans amplifiquessin les autèntiques raons de la vaga, la seva cara de pal i el seu somriure de tafur esdevindrien autèntiques ganyotes de malestar en veure’s nu i assenyalat com el que realment és: l’actual cap privatitzador de l’educació catalana al mateix nivell que ho va ser Boi Ruiz en el seu moment de la sanitat. I per fer-ho sense oposició possible, Cambray ha de xafar els sindicats de mestres perquè són els únics que ara li poden plantar cara.
Per això ens cal guanyar la vaga dels dies 15, 16, 17, 29 i 30 de març. Perquè l’enfrontament que tenim damunt la taula va directament d’això: de trossejament de l’escola pública per repartir-la entre els amics, de ràtios impossibles que només poden acabar-se aplicant l’acord del Parlament de Catalunya d’apujar fins al 6% el pressupost de la Generalitat destinat a Educació avui, no d’aquí a deu anys; i estabilitzant plantilles i deixant d’estar en frau de llei. Ell, però, ja té una altra «notícia» damunt la taula: de les ràtios, diu, no cal que ens preocupem que en no res les baixa a 25 en un tres i no res…, doncs això i d’això, no res.
Davant d’un personatge d’aquesta mena, farem vaga perquè som ferms defensors de l’escola pública. De l’escola pública ben dotada, amb mitjans i amb una educació inclusiva amb tants professionals específics i de tota mena com calgui, pagats amb sous que fugin sempre de la precarietat. De l’escola pública que busqui elevar el nivell de coneixements de tothom, començant per les classes populars de què formem part la majoria de docents. De l’escola pública que tingui com a objectiu relligar la societat on vivim alhora que faci possible que l’alumnat esdevingui part d’una ciutadania crítica, responsable i alhora enamorada del saber i d’aprendre, de les arts i de la ciència. De l’escola pública que serveixi perquè els de més abaix puguin ascendir, per acompanyar aprenentatges i no deixar ningú enrere, fent que les escoles, totes, esdevinguin espais de seguretat, solidaritat i coneixement, espais de fraternitat i d’amor. De l’escola pública catalana i en català amb plena immersió lingüística que defensarem el 23 de març en l’altra vaga convocada aquests dies. De l’escola pública que realment ho vol canviar tot i no només els comptes bancaris de quatre aprofitats.
Per això cal fer vaga i moltes més coses, però vaga abans que res. I quan parlo d’altres coses parlo de marxes silencioses de dia i sorolloses de nit, ocupacions de conselleries i de cabines telefòniques tantes com calgui, talls de carrers i tallades de respiració davant tanta bellesa com siguem capaces de crear, precintaments de centres o obertures infinites d’espais educatius permanents, festes del pijama o del pèl a pèl, i tot el que se’ns ocorri que serveixi per deixar clar qui és qui mana a Educació, com ho fa i per què. Entre les propostes que ja hi ha, per exemple, no vull deixar de dir que al meu institut s’ha demanat a tots els centres de Catalunya que no lliurin les notes de la segona avaluació, esperant que no calgui fer el mateix a final de curs.
El programa per construir aquesta escola pública de què parlo és ben clar. Primer cal guanyar el relat, la qual cosa no és difícil quan parlem clar. Després, cal assenyalar el veritable director del desastre i la colla d’assessors que sota el nom d’experts (en pedagogia i altres disciplines que tenen molta anomenada però poc a veure amb el que acaben proposant) assenyalen el camí cap al no res. I, per acabar, cal aturar propostes absurdes i privatitzadores i revertir el procés de desmuntatge a què estem assistint. A partir d’aquí, amb el diàleg com a premissa i la participació de tothom, perquè sense democràcia als centres (com ara no hi ha en la majoria) no hi haurà educació per a la democràcia, reprenguem la construcció d’una escola que tingui en compte tothom i, sobretot, que mai pugui esdevenir negoci per a ningú.
Sabem que per a aquesta colla de neoliberals del ram ultra sempre hi ha uns actors que en la seva planificació dels negocis sobrem. Som les treballadores i els treballadors. Per a ells no som res més que recursos humans, i així ens anomenen i tracten. Recursos al mateix nivell que taules i cadires, guixos i pissarres (tant de les de sempre com digitals). Per això som nosaltres qui primer ha de plantar-los cara, per pura supervivència, perquè l’únic docent que accepten és el que calla, fa feina en silenci, té sempre por i no gosa mirar-los a la cara i dir-los que prou, que deixin de destrossar l’escola pública.
Per dir-ho ben fort i fer-los sentir què pensem d’ells hem de ser multitud a la vaga, perquè no pot ser que l’únic positiu que rebem de l’administració siguin bones paraules i mentides als mitjans. N’estem farts de mentides i encara més de menyspreus continuats. Tothom a la vaga general en defensa de l’educació pública, universal i de qualitat!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com gosa, el sr. CAMBRAY, plantejar tots aquests canvis sense haver consultat prèviament la Comunitat Educativa? On se suposa que és la participació, eix vertebrador de la democràcia?
Senyor Cambray, si té una mica de dignitat i vergonya, tingui la decència de tocar el dos.