Prendre la paraula

Publicat al número 70 de la revista Catalunya. Foto de Dídac Salau.

Que no som infalibles ho tenim clar, tot i que molts cops les nostres pròpies actituds ens dibuixen com a tals davant companyes i companys, amics i amigues, gent coneguda, saludada… I és que costa tant d?admetre errors que preferim no fer-ho i caminar cap a l?aigua podrida amb passes de gegant. Aigua podrida producte, evidentment, del seu propis no moviment, perquè no mirar-se al mirall i dir on l?hem cagat és molt més fàcil que assumir les equivocacions, les nostres equivocacions. I com que som humans, en tenim. I com que som humans, ens cal passar davant de la nostra supèrbia i admetre que vulguem o no ens hem equivocat. I admetre que els errors formen part també de les reparacions que aquests demanen,

És per això, perquè odiem la putrefacció tot i que en venim -potser per això mateix l?odiem- pel que ens cal el flagell de cara al nostre propi cos abans que no apuntar-lo cap a d?altres. Només del conflicte en pot sortir una mica de salut pública, una mica de l?espai net que volem per anar fent, per anar construint de forma sorda i constant un canvi social que quan el tinguem davant els nassos segur que ens agafa reunits, però què hi farem, és el signe dels temps.

Un error és una equivocació i admetre?l és dir també en veu alta que el que volíem i no hem aconseguit és el nostre objectiu encara ara. Perquè si que ens hem equivocat i admetem l?error estem afirmant també que aspirem a no equivocar-nos més i a no ser uns repetidors en allò que ara diem que no hem aconseguit.

El poder i els aspirants a poderosos mai no admeten cap error ja que els errors no casen amb el poder i recorren sovint a justificar les pròpies equivocacions assenyalant els altres com a responsables. Si no hi ha altres, prenem com a referència l?estructura, les pròpies lleis, les normes comunes… i es converteixen en fanàtics de l?estructura, en malalts dels terminis, les normes, les lleis… de què teòricament s?havien dotat perquè no hi hagués errors. I aquestes normes o lleis esdevenen immutables, intocables, per sempre…

Com a persones que estem per una altra societat, formada per persones lliures, en alliberament permanent i canvi continuat, alliberats i alliberades a través de la cultura de qualsevol mena d?opressió com a individus i com a col·lectivitat, la nostra primera arma té un nom i aquest no és altre que autocrítica. Per tant, sí, ens vàrem equivocar i ens continuarem equivocant, però aprendrem a rectificar i de fet ja hem començat a rectificar, i no només de sal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!